Diumenge III (A) de Quaresma

 

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 4, 5-15.19b-26.39a.40-42 

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou». «Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu». Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell. Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaren que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

EL SENYOR ENS SURT A L’ENCONTRE

En la història de la salvació res no passa per atzar. Per això l’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta unes circumstàncies tan particulars, on podem veure com Déu sempre busca trobar-se amb l’home, perquè l’estima. Fixem-nos en alguns detalls.

Per anar de Judea a Galilea no era necessari passar per Samaria. El camí més directe seguia el curs del riu Jordà. Però Jesús va voler passar a prop de Sicar, lloc on possiblement vivia la samaritana. Observem que l’Evangeli no ens dona el seu nom propi, sinó que l’anomena pel gentilici —“la samaritana”—, com si representés molts altres.

A Sicar hi havia dos pous que proveïen d’aigua els habitants del poble. Per això no era tan necessari anar fins al pou de Jacob, al Garizim, que es troba a més d’un quilòmetre de la ciutat. A més, el costum era anar a buscar aigua a la tarda, quan la calor ja havia baixat, i no pas al migdia, quan el sol és més fort. Aquí veiem com actua Déu: Jesús fa un camí que sembla innecessari segons el pensament humà, i la samaritana necessita aigua just en l’hora més inclement. És la circumstància que fa possible un encontre de salvació.

Quan Assíria es va endur captius molts israelites, va portar a la regió de Samaria cinc clans diferents, cadascun amb el seu propi déu, el seu Baal. Els habitants que hi van quedar es van barrejar amb ells, i així es va produir un sincretisme entre el culte al Déu veritable i els ídols. Quan el poble d’Israel va tornar de la segona deportació i es va disposar a reconstruir el temple, no va permetre que els samaritans participessin en l’obra. L’escrúpol humà de la puresa cultural va fer que fossin menyspreats i relegats a una categoria inferior. Davant aquest rebuig, els samaritans van construir el seu propi temple prop del pou de Jacob, al mont Garizim, on també rendien culte a Yahvè. Però l’any 128 aC el gran sacerdot Joan Hircà va ordenar destruir aquell temple perquè no rivalitzés amb el de Jerusalem, i així la separació es va fer encara més profunda.

Des de molt antic, els pous havien estat llocs de trobada. Al voltant de la necessitat de l’aigua s’hi trobaven pastors, mercaders, dones del poble i, sovint, joves que buscaven casar-se. Allà els nois preguntaven a quina família pertanyia aquella noia que els havia cridat l’atenció, per saber a quin pare havien de proposar el compromís. Moisès i Séfora es van conèixer al pou de Madian (Ex 2). Rebeca va ser trobada al costat d’un pou per ser esposa d’Isaac (Gn 24). Jacob va veure Raquel al pou (Gn 29). També Esaú va conèixer Judit en un pou (Gn 26). Així doncs, aquell lloc tenia també un sentit de possible compromís esponsal.

En aquest relat podem veure Jesús com aquell que busca una promesa. Ell mateix, en diverses paràboles, s’ha presentat amb la imatge de l’espòs. La regla farisaica deia que un home no havia de parlar amb una dona desconeguda. Però demanar aigua a una dona en un pou obria la porta a una relació. Jesús li diu: «Dona’m de beure». En realitat, ell busca la seva conversió quan li diu: «Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu “dona’m de beure”, tu mateixa li’n demanaries i ell et donaria aigua viva».

La dona desitja aquesta aigua, però encara no entén el sentit d’eternitat que Jesús li ofereix. Així arriben al tema dels seus cinc marits —com si fossin cinc “baals”— i del que ara té, que tampoc no és realment el seu espòs. Tot això posa de relleu la necessitat de la fidelitat esponsal del poble amb el seu Déu.

Jesús es manifesta com el Messies, i la dona es converteix en testimoni: va al poble i porta molts a trobar-se amb ell. Els samaritans li demanen que es quedi, i Jesús es queda amb ells dos dies; i molts més arriben a creure.

Aquesta és la raó per la qual Jesús va fer aquell camí diferent cap a Galilea: per tornar a la fidelitat aquells que necessitaven descobrir que Déu s’adora en esperit i en veritat, no per defensar una identitat de lloc o de cultura, sinó en una veritable relació de comunió amb Ell.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«DONA'M AIGUA» (Jn 4,7)

Un dels trets característics de la Quaresma, amb la pregària i el dejuni, és el de la pràctica més intensa de la caritat. Aquesta pràctica és ben present en els textos de l’Evangeli i Jesús en fa al llarg de la seva vida pública un dels eixos de la seva predicació. Ens pot sorprendre, però, que quan Jesús posa exemples determinats i concrets sobre la pràctica de la caritat, els protagonistes no siguin ni els mestres de la llei ni els fariseus, ni tampoc habitualment els seus deixebles. Un publicà, una samaritana o un bon samarità; aquests són els que Jesús ens posa de model, no pas perquè siguin perfectes, sinó perquè creient-se i sabent-se imperfectes, no perden l’ocasió per complir allò que Déu ens mana: estimar-lo a Ell i estimar als altres. Com escriu sant Bernat «el qui roman en l'amor, roman en Déu, i Déu en ell.» (De Psalmo Qui Habitat)». 

Fa pocs dies s’ha sabut d’un estudi del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) que la secularització de la nostra societat ha avançat en els darrers anys. Si l’any 1978, es declarava catòlic un 90% dels enquestats; l’any 1998 era un 83%; l’any 2008 fou un 73%; l’any 2018 va ser un 63%, i l’any 2026 era un 54,5%. Una pèrdua tan important no pot ser tan sols atribuïble a que fa cinquanta anys el catolicisme era socialment majoritari, perquè d’altra banda són dos de cada tres, els que creuen en major o menor mesura en l'existència de l'ànima, en la transcendència, i és també rellevant la pràctica d'activitats com ara la meditació. 

Davant de la samaritana, Crist es manifestà com l’aigua viva, aquella que els qui en beuen mai més no tenen set; una aigua que es converteix en una font que brolla per sempre més dins de qui la beu per donar-li vida eterna. Com convertir la set d’espiritualitat en set de Crist? Aquest és el nostre gran repte, un repte que no es pot abordar amb plans de màrqueting, sinó que cal afrontar-lo des de l’Evangeli i la tradició magisterial de l’Església, traduïts ambdós en una fe viscuda en profunditat que doni sentit ple a la nostra vida de creients, tant a nivell personal com a nivell comunitari. 

La fe ha de ser encomanadissa i no pot deixar de serho; no podrem acostar Crist als qui cerquen Déu, tot i que molts cops no siguin conscients de cercar-lo a Ell, si no vivim la nostra fe en el racó més profund dels nostres cors. 

Ens diu el papa Lleó XIV: «l’itinerari quaresmal esdevé una ocasió propícia per a escoltar la veu del Senyor i renovar la decisió de seguir Crist, recorrent amb Ell el camí que puja a Jerusalem, on s’acompleix el misteri de la seva passió, mort i resurrecció.» (Missatge del Sant Pare Lleó XIV per a la Quaresma 2026.) Una ocasió per a viure més intensament la nostra fe amb voluntat sempre de fer-la arribar arreu per formar amb Crist aquest nosaltres que som l’Església. 

+ fra Octavi, 

bisbe de Girona