DIUMENGE DE RAMS (C)

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 22, 14-23, 56

I quan va ser l’hora, [Jesús] s’assegué a taula, i els apòstols amb ell. I els digué: «Amb un gran desig he desitjat menjar aquesta Pasqua amb vosaltres abans que jo pateixi. Perquè us dic: no la menjaré fins que es compleixi en el regne de Déu». I agafant un calze [i] fent la benedicció, digué: «Preneu-lo i distribuir-lo entre vosaltres. Perquè us dic: ja no beuré des d’ara del fruit del cep fins que vingui el regne de Déu». I prenent pa [i] fent la benedicció, el partí i els el donà, dient: «Això és el meu cos, que és donat per vosaltres. Feu això en commemoració meva». I de manera semblant feu amb el calze, després d’haver sopat, dient: «Aquest calze és la nova aliança en la meva sang, que és vessada per vosaltres.

Però mireu que la mà del qui em trairà és amb mi a la taula. I cert, el Fill de l’home segons el que ha estat decretat se’n va, però ai de l’home per qui és traït!». I ells començaren a preguntar-se els uns als altres qui seria d’entre ells el qui hauria de fer això.

I va sorgir un altercat entre ells sobre quin d’ells semblava que era el major. I els digué: «Els reis de les nacions les dominen i els qui tenen potestat damunt d’elles són anomenats benefactors. Però no així entre vosaltres, sinó que qui és més gran entre vosaltres es faci com el més petit, i el qui mana com el servidor. Perquè, qui és més gran, el qui està assegut a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Però jo soc enmig de vosaltres com el qui serveix.

I vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en les meves proves; i [per això] jo disposo per a vosaltres, com el Pare ho disposà per a mi, un regne perquè mengeu i begueu a la meva taula en el meu regne, i us assegueu en trons per a jutjar les dotze tribus d’Israel.

Simó, Simó, mira que Satanàs us reclamà per a garbellar-vos com el blat; però jo he pregat per tu a fi que no defalleixi la teva fe. I tu, quan un dia et converteixis, confirma els teus germans». I ell li digué: «Senyor, amb tu estic disposat per a anar a la presó i a la mort». I ell digué: «Et dic, Pere, que no cantarà avui el gall, que no hagis negat tres vegades que em coneixes».

I els digué: «Quan us vaig enviar sense bossa, ni sarró, ni calçat, ¿és que us va faltar alguna cosa?». I ells li respongueren: «No res!». I els digué: «Però, ara, el qui tingui bossa que l’agafi, i de manera semblant també el sarró, i el qui no té, que vengui el seu mantell i compri una espasa. Perquè us dic: convé que es compleixi en mi allò que està escrit: Ha estat comptat entre els malfactors. Ja que aquelles coses que es refereixen a mi arriben a compliment». I ells digueren: «Senyor, aquí tens dues espases». Però ell els contestà: «Ja n’hi ha prou».

Sortí i anà, com de costum, a la muntanya de les Oliveres; i el van seguir també els deixebles. En arribar a aquell indret, els digué: «Pregueu perquè no entreu en temptació». I s’apartà d’ells cosa d’un cop de roc; i posat de genolls, pregava dient: «Pare, si vols aparta de mi aquest calze, però no es faci la meva voluntat, sinó la teva». I se li aparegué un àngel del cel que el confortava. I entrant en una gran lluita, pregava més intensament. I la suor se li feu com grumolls de sang que queien a terra. I havent-se aixecat de la pregària, anà cap als deixebles i els trobà adormits a causa de la tristor, i els digué: «Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu perquè no entreu en temptació».

Encara parlava que arribà un escamot de gent, i l’anomenat Judes, un dels Dotze, els precedia, i s’acostà a Jesús i el besà. I Jesús li digué: «Judes, ¿amb un bes lliures el Fill de l’home?». I els qui eren a la vora d’ell, veient el que havia de passar, digueren: «Senyor, ¿colpegem amb l’espasa?». I un d’ells colpejà un servidor del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. I responent Jesús, digué: «Deixeu-ho! Ja n’hi ha prou!». I havent tocat la seva orella, el curà. I digué Jesús a aquells qui havien vingut contra ell, grans sacerdots i oficials del temple i ancians: «¿Com a un lladre heu sortit amb espases i garrots? Quan cada dia era amb vosaltres al temple, no vau estendre les mans contra mi, però aquesta és la vostra hora i el poder de les tenebres».

I prenent-lo, se l’emportaren i l’introduïren a casa del gran sacerdot. I Pere l’anava seguint de lluny. I havent encès un foc enmig del pati, s’hi assegueren al voltant, i Pere estava assegut entre ells. I havent-lo vist una criada assegut a la vora del foc, i mirant-se’l, digué: «Aquest també era amb ell!». Però ell el negà, dient: «Dona, no el conec!». I al cap d’una mica, veient-lo un altre, digué: «També tu ets d’ells!». Però Pere digué: «Home, no ho soc!». I havent passat l’espai com d’una hora, un altre afirmava, dient: «Veritablement també aquest era amb ell, ja que també és galileu!». I digué Pere: «Home, no sé què dius!». I a l’instant, quan encara ell estava parlant, cantà el gall. I girant-se, el Senyor mirà Pere, i Pere es recordà de les paraules del Senyor tal com li havia dit: «Abans que canti avui el gall, m’hauràs negat tres vegades». I sortint a fora, plorà amargament.

I els homes que l’havien agafat se’n reien i li donaven cops, i tapant-li els ulls l’interrogaven, dient: «Profetitza: qui és qui t’ha pegat?». I moltes altres coses deien blasfemant contra ell.

I quan es va fer de dia, es reuniren en consell els ancians del poble i els grans sacerdots i els escribes, i el dugueren al seu sanedrí, dient: «Si tu ets el Crist, digues-nos-ho». I els digué: «Si us ho dic, no em creureu, i si us pregunto, no em respondreu. Però a partir d’ara estarà el Fill de l’home assegut a la dreta del Poder de Déu». I li digueren tots: «Tu, doncs, ¿ets el Fill de Déu?». I ell els digué: «Vosaltres dieu que jo soc». I ells digueren: «Quina necessitat tenim encara de testimonis? Perquè nosaltres mateixos ho hem sentit de la seva boca!».

I aixecant-se tota la multitud d’ells, el dugueren a Pilat. I el començaren a acusar, dient: «Hem trobat aquest revoltant la nostra gent, i prohibint de donar tribut al Cèsar i dient que ell és Crist, un rei». I Pilat l’interrogà, dient: «¿Tu ets el rei dels jueus?». I ell responent, li digué: «Tu ho dius». I Pilat diu als grans sacerdots i a les turbes: «No trobo causa en aquest home». I ells insistien, dient: «Avalota el poble ensenyant per tota la Judea, començant des de la Galilea fins aquí!».

I Pilat, sentint-ho, preguntà si l’home era galileu, i entenent que era de la jurisdicció d’Herodes, el va remetre a Herodes, el qual també era a Jerusalem en aquells dies. I Herodes, en veure Jesús, es va alegrar molt, perquè desitjava des de feia molt temps veure’l, ja que havia sentit parlar d’ell i esperava veure’l fer algun miracle. I li preguntava amb moltes paraules; però ell no li responia res. Els grans sacerdots i els escribes hi eren, acusant-lo contínuament. I Herodes el va menysprear juntament amb el seus soldats, i feu burla d’ell i, posant-li unes vestidures llampants, el va remetre a Pilat. I es van fer amics entre ells Herodes i Pilat aquell dia, ja que abans eren enemics l’un de l’altre.

I Pilat, després de convocar els grans sacerdots i els dirigents i el poble, els digué: «M’heu presentat aquest home com a subversor del poble, i mireu que jo, interrogant-lo davant de vosaltres, no he trobat en aquest home cap causa en totes les coses de les quals l’acuseu, ni Herodes tampoc, ja que ell ens l’ha retornat a nosaltres. I mireu que res digne de mort no ha estat fet per ell. Per tant, després de castigar-lo, el deixaré anar». ()

I cridaren a l’uníson, dient: «Fora aquest! I deixa anar Barrabàs!» -el qual havia estat ficat a la presó per una sedició feta a la ciutat i per un homicidi.

I de nou Pilat els va parlar, volent deixar anar Jesús, però ells s’escridaven dient: «Crucifica’l, crucifica’l!». I ell els digué per tercera vegada: «Doncs, quin mal ha fet aquest? No trobo en ell cap causa de mort. Per tant, el castigaré i el deixaré anar». Però ells insistien amb grans veus demanant que fos crucificat, i les seves veus es feien més fortes. I Pilat determinà que s’accedís a la petició d’ells. I deixà anar aquell que per sedició i homicidi havia estat ficat a la presó, el que demanaven. I abandonà Jesús a la voluntat d’ells.

I quan ells se l’emportaven, agafaren un tal Simó Cireneu que venia del camp, i l’obligaren a portar la creu darrere de Jesús.

I el seguia una gran multitud del poble i de dones que ploraven i el planyien. I dirigint-se a elles, Jesús digué: «Filles de Jerusalem, no ploreu per mi, sinó ploreu per vosaltres i pels vostres fills, perquè vindran dies en què diran: “Sortoses les estèrils, i els ventres que no han engendrat, i els pits que no han criat!”.

Llavors començaran a dir a les muntanyes: «Caieu sobre nosaltres!”, i als turons: «Colgueu-nos!”, perquè si en l’arbre verd fan això, en el sec, què passarà?».

I eren conduïts també amb ell altres dos malfactors, per tal de ser executats.

I quan hagueren arribat a l’indret que s’anomena la Calavera, allí el crucificaren i també els malfactors, un a la dreta i l’altre a l’esquerra. I Jesús deia: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan».

I repartint les seves vestidures, s’ho feren a la sort. I el poble estava mirant. I també es reien d’ell els dirigents, dient: «Ha salvat d’altres, que se salvi ell mateix si és el Crist de Déu, l’Electe!». I es burlaven d’ell també els soldats, i atansant-s’hi li oferien vinagre, tot dient: «Si tu ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix!». I hi havia un rètol damunt d’ell: «Aquest és el Rei dels jueus».

I un dels malfactors que estaven penjats, blasfemava contra ell, dient: «¿No ets tu el Crist? Salva’t a tu mateix i a nosaltres!». I responent l’altre, l’increpava dient: «I ¿tu tampoc no tems Déu, quan et trobes en el mateix suplici? Nosaltres, ben cert, [el rebem] justament, ja que rebem el que mereixen els nostres fets! Però aquest no ha fet cap mal». I deia: «Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne». I li digué: «En veritat et dic: avui seràs amb mi al paradís».

I era vers l’hora sexta, i es produïren tenebres sobre tota la terra, fins a l’hora nona. I es va enfosquir el sol, i el vel del santuari s’esquinçà per la meitat. I cridant amb una forta veu, Jesús digué: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit»; i dient això, expirà.

I veient el centurió el que havia succeït, glorificà Déu, dient: «Veritablement aquest home era just». I tota la multitud que allí s’havia aplegat per a aquest espectacle, veien el que passava, se’n tornaven donant-se cops al pit.

Però tots els seus coneguts es mantenien a distància, així com les dones que l’havien seguit des de la Galilea, i s’ho miraven.

I hi havia un home, de nom Josep, que era membre del sanedrí, home bo i just -el qual no havia assentit a la decisió i a les actuacions d’ells-, natural d’Arimatea, ciutat dels jueus, el qual esperava el regne de Déu. Aquest es presentà a Pilat i demanà el cos de Jesús. El baixà i l’embolcallà en un llençol, i el col·locà en un sepulcre excavat en la roca, on no havia estat posat mai ningú. Era dia de la Parasceve, i clarejava el dissabte. Les dones que havien vingut amb ell des de la Galilea anaven al darrere, i veieren el sepulcre i la manera com va ser posat el seu cos, i de retorn prepararen aromes i ungüents olorosos. El dissabte descansaren d’acord amb el precepte.

Bon diumenge a tots.

Avui iniciem la setmana capital per a la fe cristiana. Avui comencem a celebrar tots els esdeveniments que porten a Jesús al punt més alt de la seva missió: la de salvar al món sencer.  El seu naixement és important (Nadal), la seva voda oculta i predicació amb els miracles va ser important (Temps Ordinari), però avui amb la festa de Rams iniciem els últims dies de la vida temporal de Jesús en aquest món.  Per una banda sembla que el mal i els dolents se'n surten amb la seva, i que, encara que no tinguin raó, tinguin més força per imposar el seu criteri, la seva visió de Jesús: ha de morir.

Veiem clarament la maldat dels fariseus i mestres de la llei, i grans sacerdots i membres del Sanedri, i això ens engarrifa a tots nosaltres.  A dia d'avui ho veiem de manera clara.  Però només cal pensar en el que deia Jesús la setmana pasada: qui estigui net de pecat que comenci a... I això significa que encara que veiem el pecat en altres persones, principalment haurem de mirar cap a nosaltres mateixos, ja que ningú de nosaltres no ha tingut mai res a veure amb el pecat, és a dir, en un moment o altre de la nostra vida hem caigut i hem pecat.

La Passió i mort i resurrecció de Jesús son els fets i l'Obra de Déu per salvar-nos a tots dels pecats i de les seves conseqüencies, la primera de totes: no poder entrar al Cel.  L'entrega i ofrena de Jesús canvia tot això, tot i que no treu la presència de la temptació i el pecat del món.

Obrim el cor amb Maria a l'acció de Déu en nosaltres.  Seguim els passos de Jesús, vivim els moments que viu Jesús, compadim-lo i renovem-nos a la presència del seu amor i entrega, per nosaltres i el món sencer.

Mn. Salvador Juanola

Rector Parròquia de Sant Esteve

Tordera

NORMATIVA DEL DEJUNI QUARESMAL

Qui està obligat?

- Fins els 14 anys no hi ha obligació

- Dels 14 als 17 anys abstinència tots els divendres

- Dels 18 als 59 anys, abstinència els divendres i dejuni el dimecres de cendra i divendres sant.

- A partir dels 60 anys abstinència tots els divendres.

La joia que prové de la fe no es potamagar, no és per amagar-la. Aquell diumenge la multitud enfervorida sortí als carrers i a les places de Jerusalem convençuda que el fill de David havia arribat, i que a partir d’aquell moment tot seria diferent. Tenien raó, però estaven enganyats. Enganyats, perquè aquell regne que havien anunciat els profetes des de feia segles, que havia de tornar la dignitat de poble a Israel, no era pas com se l’esperaven; no era un regne per als poderosos i envoltat de majestat, ans al contrari: era un regne per als senzills i humils de cor, amb un rei muntat en un ase. Tenien raó, però, perquè Jesús era veritablement rei.

Entre els crits d’eufòria del diumenge i els crits d’odi del divendres hi ha molt poc espai de temps. Tots sabem que les glòries d’aquest món són fugisseres, però no són les aparences les que valen, el que val és el fons, el contingut, el missatge. Què ens diu avui, a nosaltres, el relat de l’entrada triomfal a Jerusalem seguit immediatament en la litúrgia del Diumenge de Rams del relat de la passió i mort de Crist? Tot just entrem a l’església i la litúrgia ens mostra com aquells crits de joia, aquells mantells estesos pels camins, són substituïts pel lament del Salm 21: «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» Un rei aclamat, esdevé tot seguit un malfactor abandonat de tothom, que mor d’una manera ignominiosa.

En la realitat de Déu, no tot és com sembla. Les aclamacions del diumenge no són creïbles, l’abandó del divendres no és tal. La veritat la tindrem a l’albada del següent diumenge, quan de manera discreta la tomba quedarà buida. A partir d’aquí, caldrà veure-hi amb els ulls de la fe: de cap altra manera podrem entendre el que ha succeït. La resurrecció és la més preclara de les realitats, i alhora el més gran dels misteris.

«Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu.» (Lc 22,67-68) A la incredulitat dels qui contemplaven a un Jesús indefens i maltractat l’ha succeït la nostra fredor davant del sofriment dels altres, imatge sempre d’aquest Crist sofrent que ens diu la darrera paraula amb la seva resurrecció. La gran lliçó d’aquests dies no és la compassió davant d’un Crist vexat i torturat, la gran lliçó d’aquests dies és reconèixer el seu rostre en el sense llar, en l’immigrant rebutjat, en la víctima de maltractaments, en el dependent i en el pres o l’exiliat per tants motius.

Déu és amor, però ens cal dedicar-li temps, reconèixer-lo en el rostre de l’altre.

+ fra Octavi

Bisbe de Girona