Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 16, 13-19
En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: «Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és?» Ells li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc?» Simó Pere li contestà: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Jesús li va respondre: «Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel».
GUARDEU SANT PERE I SANT PAU
L'ESGLÉSIA DEL SENYOR
Aquest diumenge ocorre una cosa que no passa gaire sovint: celebrem una festa que ens fa anar d'un color diferent al temps que estem vivint.
Aquest diumenge celebrem la vida i sobretot l'entrega de dos homes que van ser testimonis de Jesús. Un que el va conéixer i ca caminar i conviure amb ell tot el temps que va predicar; l'altre que simplement sese veure i directament va ser capaç de convertir-se i predicat el testimoni que havia rebut dels mateixos apòstols. Aquest és el punt que avui és comú en aquests dos grans sants d'avui: donar testimoni de Jesús. I no importa si l'has vist directament perquè el que importa no és haver vist i conviscut amb el Senyor, sinó que Ell, Jesús, s'hagi revelat al teu cor i ara faci vida dintre teu.
Pau tenia la sabiduria d etota la fe jueva i la instrucció sobre la Llei sagrada, i Pere tenia el Carisma confiat per Jesús de ser el dipositari i guardia fiel del seu testimoniatge.
Avui hem de pregar per l'Església i demanar al Senyor perquè aquest dos carismes segueixin vius i actius en els creients, és a dir, per donar testimoni als qui ja tenen fe i que creixin en ella; i carisma per predicar als qui estan lluny i no coneixen res del SEnyor perquè deixin de banda les seves idees i abracin a Jesús plenament.
Sant Pere i Sant Pau son dos puntals molt importants d'aquesta primera Església.
Mn Salvador Juanola
Rector Parròquia de Tordera
«VÓS SOU EL MESSIES, EL FILL DE DÉU VIU» (Mt 16,15)
Aquesta afirmació de Pere precedeix el seu reconeixement com a primer dels apòstols. La col·legialitat dels dotze és la mostra de com la primitiva Església es va començar a organitzar. Comunió, col·legialitat o sinodalitat son conceptes similars que emprem per definir una manera de viure la fe en comunitat.
La fe té una doble dimensió; és com una creu amb un braç vertical que representa la nostra relació amb el Senyor, que és personal i intransferible: cadascú de nosaltres te una relació particular amb el Senyor, amb aquest company de camí cap al Regne amb qui ho podem compartir tot, tant els bons dies com aquells altres que no són tan bons, però això sí, sempre segurs que Ell és al nostre costat, que sempre ens escolta, que sempre ens espera quan caiem o ens endarrerim en el camí de la fe. Però per viure la fe, no la podem viure sols; d’aquí el braç horitzontal de la creu, que representa la comunitat, viure la fe en comunió amb els altres membres de l’Església. No oblidem aquest doble sentit de la fe: relació amb el Senyor i relació amb els germans. Recordem que cadascun dels apòstols va ser cridat de manera individual per Crist, però un cop cridats tots junts formaven un col·legi, formaven ja en certa manera l’Església. Una Església que es fonamenta en l’amor; de fet, ens ho va dir el mateix Crist quan va resumir en dos els manaments de Déu: estimar sempre i per damunt de tot, i estimar tant a Déu com als altres, no hi ha res de més gran.
Així també les esglésies particulars, les diòcesis, vivim la fe cadascuna en relació directa amb Crist, però totes juntes formem comunitat, l’Església universal. Aquesta manera comunitària de viure la fe necessita d’una estructura, encara que sigui mínima; un element important d’aquesta és el consell episcopal que ajuda i aconsella el bisbe en el seu servei. El Consell Episcopal ha de ser fonamentalment no tan sols l’òrgan de govern, sinó sobretot el consell assessor del bisbe al qual confiar els problemes de fons i els problemes puntuals que sorgeixin i on es parli de manera lliure i raonada, evitant polèmiques, i sempre amb afany constructor i esperit de comunió, dins del que cerca la sinodalitat en l’Església.
En els darrers dies, en la nostra diòcesi, he nomenat un nou consell episcopal, tot agraint el servei dels qui n’han format part fins ara. És bo, doncs, que coneguem qui l’integra i quines són les diferents àrees que el formen i per aquest motiu en els propers diumenges tant el nou vicari general com els nous vicaris episcopals us escriuran a través d’aquesta secció per tal de fer-vos arribar les seves reflexions sobre el nou servei que els ha estat encomanat.
Que el Senyor ens il·lumini i ens ajudi a tots els que formem aquesta estimada Església de Girona, cadascú en el servei que ens ha estat encomanat.
.png)
.png)
.png)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada