La Santíssima Trinitat (C)

Lectura del evangeli segons Sant Joan, 16, 12-15

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Tinc encara moltes coses a dir-vos, bé que vosaltres no les podeu suportar ara. Però quan vindrà ell, l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat completa; ja que no parlarà per ell mateix, sinó que parlarà de totes les coses que sentirà, i us anunciarà les que han de venir. Ell em glorificarà, perquè rebrà d’allò meu i us ho anunciarà. Totes les coses que té el Pare són meves; per això vaig dir que rep d’allò meu i us ho anunciarà».

GLÒRA al PARE

GLÒRIA al FILL

GLÒRIA a l'ESPERIT SANT !

Aquest diumenge celebrem la solemnitat de la Santíssima Trinitat.

Avui és el dia que celebrem en una sola festa que Déu és: Pare, Fill i Esperit Sant.  Son tres persones i un sol Déu.  El nostre Déu no és un ser superior solitari sino que és Déu que és amor en Ell mateix, doncs son tres persones que viuen en l'unitat de poder de glòria i amor.  Per això quan Ell crea totes les coses ho fa des de l'amor i per l'amor; quan ve a redimir-nos ho fa mogut per l'amor i quan ens santifica ens omple de la Gràcia; que és la força renovadora del seu amor.

Hi ha una manera de pensar en la Trinitat que diu que cadascuna de les tres gran accions de Déu: creació, redempció i santificació correspon cadascuna a una persona de la Trinitat.  Com si la creació la fes Déu Pare i el Fill i l'Esperit no ho tinguessin res a veure, com si la redempció la fes el Fill i el Pare i l'Esperit no hi fossin presents, i la santificació la fa l'Esperit sense intervenir el Pare i el Fill.  La vertitat és que la Trinitat sempre actua de conjunt, actuen tots tres a la vegada, tots tres amb un sol cor i desig.  Aquesta és la realitat de la Trinitat: Déu és un de sol i nosaltres mirem Jesús, veiem el Pare; quan imitem Jesús donem glòria a Déu Pare; quan ens dirigim al Pare ens mou l'Esperit Sant.

Mn Salvador Juanola

Rector Parròquia de Tordera

 «L'ESPERIT DE VERITAT, US GUIARÀ»  (Jo 16,13) 

L’Església celebra aquest diumenge la jornada Pro Orantibus dedicada a recordar i a pregar per tots aquells que dins de l’Església dediquen la seva vida a Déu des d’un carisma determinat que denominem vida consagrada. S’ha escollit per aquest any com a lema «Pregar amb fe, viure amb esperança» així s’uneix la pregària, un dels trets característics de la vida consagrada, amb l’esperança, tema central d’aquest any jubilar 2025.

Són diverses les fórmules que la vida consagrada ha anat adquirint al llarg dels segles. En uns inicis i a l’edat mitjana els qui consagraven la seva vida a Déu ho feien en gran nombre per seguir la vida eremítica primer i la vida monàstica en comunitat després. Al pas dels anys aparegueren els ordes mendicants i els dedicats a la predicació, i ja al llarg dels inicis de la modernitat molts instituts dedicats a l’ensenyament, la salut o l’atenció als ancians. Diversos han estat els carismes al llarg dels segles i sempre important el paper d’ordes i instituts tant per a la vida de l’Església com per a la vida del conjunt de la societat a la qual tant han aportat i encara aporten.

Sovint diem que la vida consagrada està en crisi i certament algunes, per no dir moltes, comunitats es veuen obligades a anar-se'n dels llocs on han servit a l’Església durant segles, i en general és a causa de la manca de noves vocacions i a l’envelliment de les comunitats. Aleshores l’esperança és més necessària que mai perquè l’Església i el conjunt de la societat necessiten de la vida consagrada: que alguns i algunes d’entre ells es dediquin a consagrar la seva vida a Déu és avui tant o més necessari que fins ara.

Les comunitats consagrades a Déu, a més del seu paper social en el món de l’ensenyament o de la cura de la gent gran, per citar tant sols dos exemples, són a més intercessores amb la seva pregària de les necessitats del món davant de Déu, d’una pregària que neix de la fe i que demana de poder viure aquesta fe amb esperança.

Ens cal pregar per la vida consagrada per demanar que aquesta continuï present en la vida de l’Església, perquè per la seva mateixa naturalesa aquesta forma de vida és necessària perquè és font d’esperança. Però si la font de l’esperança s’asseca, on podrem pouar-la? Preguem doncs en aquesta solemnitat de la Santíssima Trinitat perquè el Senyor concedeixi vocacions a la vida consagrada, sigui en el carisma que sigui, perquè amb la seva pregària ens moguin a tots a viure amb esperança, segons guiï l’Esperit de veritat.

+ fra Octavi

Bisbe de Girona