Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 10, 25-37
En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’.
»Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».
Aquest diumenge llegim a l'Evangeli la lectura de la paràbola del bon samarità.
És una de les pàgines més conegudes i, podriem dir, més estiamdes de totes les paraules de Jesús. La història de la paràbola té un punt greu que és la sustitució de l'home maltractat a qui roben. Quan nosaltres la llegim el primer que pensem és: "qui ajudarà a aquest pobre home? Ara què pasarà?"
Si ens fem aquesta pregunta vol dir que estem implicats ja amb aquest succés, i que creiem que s'ha de fer alguna cosa. Això es bo!
Els samaritans eren els habitants de la regió de Samaria, i que estaven exclosis del poble d'Israel, per raons antigues, i que, a més a més eren molt mal vistos, fins al punt que els jueus procuren no passar mai per aquella regió, i quan es creuaven pel camí els tiraven pedres. Hi havia un rebuig visceral i odi mutu.
Jesús amb aquesta paràbola dona doncs una explicació sobre el compliment de la Llei: d'estimar Déu i el proïsme, però també de com aquest samarità és capaç de complir aquesta Llei de Déu donada per Moisès, arribant al punt de ser més correctes, "perfectes" segons el criteri de la Llei, per davan del levita i el sacerdot, els quals per complir la llei de no tacar-se de sant o no tocar un mort no s'acosten a l'home ferit.
El samarità no es fa preguntes sobre la identitat del ferit, no el perquè està així.
Així doncs la paràbola de Jesús ens fa reflexionar molt sobre com vivim nosaltres la fe. Per exemple: Som persones que busquem la perfecció en la fe pero ens quedem en una fe teòrica? Com capaços d'ajudar a qui realment ho necessita sense prejudicis? Sabem ajudar fins on calgui i no pas ajudar només "amb la punta dels dits"? Som capaços de reflexionar sobre nosaltres mateixos i "canviar" les nostres actituds si veiem que estem errats? Busquem seguir Déu plenament? Creiem que la nostra fe és superior a la dels altres?
La pregunta que motiva la paràbola de Jesús és: "mestre que haig de fer per obtenir la vida eterna?" A dia d'avui la gent fa les coses per sentir-se bé, perquè creu estar en la veritat si mira el seu benestar. Però això és enganyós i errat. Déu ens demana a nosaltres sortir de la nostra comoditat, de manera que si fem servir el criteri del benestar estarem exposats a fer només el que ens agrada i a adaptar-nos per aixó de la voluntat de Déu. D'aquesta manera ens mirarem la nostra vida només amb les ganes d'estar feliços i contents en aquesta vida segons la vida eterna?
Sempre quan demanem a Déu favors o ajuda ho fem des de la seguretat que som bons o sota la promesa de ser millors. Així vivim la fe o veiem la fe des del mercadeig de favors. Hem de ser bons des de la confiança filial. Hem de ser bons per semblar-nos a Jesús, l'autèntic bon samarità de la humanitat sencera, quan morint carregant el pes del pecat de tots mor per nosaltres.
Mn. Salvador Juanola,
Rector Parròquia de Tordera
En les darreres setmanes he pogut compartir dues experiències eclesials que podria qualificar d’intenses. En primer lloc, el Jubileu de bisbes i de preveres a Roma, i en segon lloc la peregrinació diocesana anual a Lourdes, que arribava aquest any a la seva cinquanta-vuitena edició.
Són dues experiències diverses, certament, però que tenen punts importants, fonamentals, en comú, són experiències eclesials on la catolicitat, la universalitat de l’Església, es viu amb intensitat.
A Roma més de tres-cents bisbes vinguts d’arreu del món vam traspassar la Porta Santa, vam celebrar l’Eucaristia i vam escoltar la veu del successor de Pere, el papa Lleó. Un any jubilar té aquest aspecte de comunió, de fraternitat, de sinodalitat perquè ens ofereix l’oportunitat de poder compartir la manera com vivim la fe amb d’altres germans i germanes que la viuen en circumstàncies i llocs diferents; però tots units per un mateix Senyor, que és el Crist, i un mateix marc, que és la seva Església.
A la basílica de Sant Pere ens deia el papa Lleó als bisbes: «Spes non confundit, l'esperança no defrauda (Rm 5,5). (...) Nosaltres, els bisbes, som els primers hereus d'aquesta consigna, i hem de custodiar-la i transmetre-la al Poble de Déu, amb la paraula i el testimoniatge.»
Perquè és la fe la que ens dona esperança, i viure-la en comunió ens ajuda a enfortir-la. A Roma, amb bisbes, preveres i seminaristes que venen de llocs tan diversos, aquesta fe es viu d’una manera particular, com esperem viure-la durant el Jubileu dels joves o durant la peregrinació diocesana a Roma.
A Lourdes es produeix una situació semblant: cada diòcesi hi peregrina amb la seva pròpia personalitat, tant eclesial com cultural, i allí, als peus de la Mare de Déu, uns i altres vivim en comunió una mateixa fe. Amb la particularitat que a Lourdes aquesta comunió es viu amb tots aquells que pateixen pel sofriment físic o espiritual, i la comunió entre pelegrins i voluntaris, entre joves i grans, expressa amb més força la realitat de la fe i de l’Església.
A Roma, a Lourdes i a d’altres llocs, tots som un, units en el Crist. Ara, al llarg de l’estiu, les nostres terres acullen gent també molt diversa, una part d’ells membres com nosaltres de l’Església. És aquesta una bona ocasió per viure la nostra fe en comunió i amb aquella universalitat, amb aquella catolicitat, amb la qual Crist ens ha ensenyat a viure-la. Fem-ho, doncs, igual com Ell ho feu.
+ fra Octavi
Bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada