Diumenge XIX (C) de durant l'any
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 12, 32-40
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà; allà els lladres no s'hi acosten ni les arnes no fan malbé res. On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.
»Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats, que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces per poder obrir la porta tan bon punt trucarà. Feliços els criats que l'amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada. Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un. Feliços si els trobava sempre vetllant, ni que vingués a mitjanit o a la matinada. Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora que el lladre vindria, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.»
No tingueu por petit ramat!
Les paraules de Jesús aquest diumente sembla que formin part d'un gran discurs o d'una gran al.locució. Jesús diu que no tinguem por, i ho diu referint-se a totes les coses que trobarem durant el camí que ens porta cap a la glòria eterna. la glòria de Déu en té preparada en el Regne del Cel.
El Regne del Cel arribarà quan morim i entrem a la glòria de definitiva de la salvació, ara bé, la glòria del Cel també fa referencia a aquelles coses que semblen petites pequè el mon no les valora o no les entén o les rebutja, però que son gran als ulls de Déu. La setmana pasada Jesús ens deia que ens habíem de fer rics als ulls de Déu, i no pas buscar la riquesa que es viu únicament dins aquest món on tot passa.
La riquesa de la Fe és per a aquell qui ha descobert el Regne de Déu i ho ha deixat tot per seguir-lo. Deixar tot no significa pas quedar-se pobre i viure sota un pont, sinó posar totes les coses en segon lloc i col.locar en primer lloc la Fe i els manaments del Senyor.
L'esglèsia imita el camí que va fer el poble hebreu desde l'esclavitud d'Egipte fins la terra promesa. Egipte seria la nostra vida actual, on l'home si no vigila acaba esclau del món, i la terra promesa és el Regne de Déu. El desert que van haver de passar significa les probes i dificultats i renúncies i sacrificis que hem de passar cadascú de nosaltres per poder entrar en el Regne. No fa falta dir que les queixes que rebia Moisès de part del poble son les queixes que a dia dávui formulen moltes i moltes persones respecte de la duresa de la doctrina cristiana. Les queixes ha de ser contestades amb l'esperança de la vida nova promès i el record del missatge donat per Déu, tal com fa Moisès quan baixa del Sianí i porta les tauletes amb els deu manaments.
SALUTACIÓ DELS VICARIS EPISCOPALS
COMPARTIR LA VIDA I LA FE
Fer germinar el Regne, aquesta és la tasca de l’Església. Aquest dinamisme porta a comprendre i compartir millor la vida de fe, que hom troba en el seu camí, i que no està exempt d’entrebancs i dificultats És restar atents davant les circumstàncies que ens envolten i procurar que la conversió sigui eix central del Regne, perquè tal com diu el concili Vaticà II «L’Església té tothora l’obligació d’esbrinar els signes dels temps i d’interpretar-los a la llum de l’Evangeli» (GS4) És viure d’aquesta proposta com un signe d’Esperança enmig de tant desencís, secularització i transició de model eclesial en el qual ens trobem immersos en aquest començament de segle XXI. És l’agraïment dels dons de Déu en cada persona, en la seva experiència de fe viscuda. Aquest seria el resum de la tasca que se m’ha encarregat de coordinar en tres àmbits diferents, diversos però que alhora tenen un mateix centre: les persones, siguin preveres o laics. El clergat, l’Apostolat seglar i l’organització territorial, han de poder conferir una proposta de renovació viva, que fonamenti la missió, porti en si la sinodalitat i el ferm sentit de pertinença a una comunitat, i no només a una parròquia.
Aquesta proposta va més enllà d’un mer acompanyar, i fins i tot més enllà d’accions concretes i organitzatives. Per tant, no pretén ser només un conjunt d’expressions de territori, sinó un estil de viure la fe en comunitats, en equips de «pastoral» en un espai concret, però més enllà de la pròpia parròquia geo-gràfica. Tal i com deia el papa Francesc «el tot és més que la part, i també és més que la suma d’aquestes. (...) Es treballa en les coses petites, en les coses properes, però amb una perspectiva més àmplia» (EG 235)
L’Església és sempre quelcom a prop del que és humà, vital, quotidià. Malgrat les contradiccions de la nostra existència, els nostres falliments i pecats, els nostres errors tan humans. Més que marcar uns objectius molt concrets i en un termini, el que ens cal és marcar un estil de com acostar-nos a Déu, a la seva realitat, i alhora a les persones. No és un terme, sinó un camí en el qual ens trobem tots junts: Déu, la comunitat cristiana, i l’àmbit des del qual hom viu i expressa la fe. Viure en Déu i per Déu en la meva història, i viure des la imperfecció de la vida de les persones. En conversió, en misericòrdia, en acolliment, en donar la mà a tothom, per fer camí junts. No és mai un camí lineal, és sempre un ziga-zaga de molts revolts, amb pujades i baixades, amb encerts i fracassos; però mantenint sempre ferma l’Esperança de la presència i l’acció de l’Esperit de Déu en aquest caminar per la vida de l’Església que és a Girona. No és mai crear unes necessitats ni una dependència, sinó respondre als canvis dels «signes dels temps», des de la vulnerabilitat de la pròpia existència humana, però fent camí junts, amb i pels altres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada