Diumenge XX (C) de durant l'any
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 12, 49-57
En aquell temps Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d'un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l'hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d'ara, dins una mateixa casa n'hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.»
Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: "Ja ve la pluja". I efectivament, la pluja arriba. I quan el vent bufa del sud, dieu: "Farà calor". I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l'aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»
He vingut a calar foc la terra!
Aquesta expressió de Jesús a nosaltres ens és una mica molesta avui perquè aquests dies hi ha molts focs per tot ESpanya que estan arrasant i destruint boscos i sembrats. Tot el nostre suport i solidaritat als que quedaran afectats durant llargs anys per aquests fets. Diem llargs anys perquè un bosc o un camp abans no torna a brotar i créixer per ser com abans passa molt temps. Esperem que el govern assumeixi totes les responsabilitats que legalment els toca i moralment els pertocaria: ja sigui per assumir l'acció d'apagar el foc, com de fer-se responsables d'ajudar els qui han perdut el seu medi de vida, terrenys, propietats, i romandre en l'ajuda fins que es recuperi la societat fins un nivell social acceptable.
És curiós que els focs ene els llocs rurals tinguin lloc a l'estiu, moment de la collita, i els focs en els llocs industrial tinguin lloc durant l'época de treball, época de producció. Per això hi ha qui opina que aquests focs son provocats.
En tot cas, aixequem la veu per tal de demanar que se'ajudi a qui ho necessita, i que no es generi un "circ inútil de paraules i compareixences" que no serveixi per res. Moltes vegades aquests fenòmens desgraciats (un foc, un volcà, un aiguat...) acaben en un no res en quant a l'ajuda a qui realment ho necessita, i la gent mateixa, a la llarga, s'han de buscar la vida i espavilar quan, de fet, amb els impostos que es recullen es podria fer molt més. Passen els anys i la gent encara espera el compliment del que es va dir per quedar bé davant la premsa, fer un titular meravellós a les noticies.
Dit això. Tornem al tema que ens ocupa: les paraules de Jesús.
Aquestes paraules tenen evidentment un sentit espiritual. Crec que aquest sentit espiritual, si mirem les altres lectures d'avui diumenge, ens marquen dues grans pautes: primer que la vida espiritual catòlica comporta tard o d'hora un trencar amb els costums del món, quan aquestes vagin en contra de la fe, per això no podem intentar viure acontenant a tothom i dient que si a tots; segon, recordar que Crist és el centre de la nostra vida i cap altre cosa d'aquest món material pot sobreviere al foc de l'amor de Déu.
SALUTACIÓ DELS VICARIS EPISCOPALS
LA CÚRIA DIOCESANA: UN SERVEI PASTORAL
La realitat de les nostres comunitats parroquials ha canviat molt en els darrers anys: hi ha menys sacerdots, una presència positiva i creixent d'agents de pastoral laics, famílies que viuen situacions complexes, immigrants, joves a la recerca i persones grans que, gràcies a Déu, sostenen la fe quotidiana. Cal escoltar i dialogar amb aquestes realitats, discernir amb saviesa els camins de l'Esperit i adaptar les estructures de servei, entre elles la Cúria diocesana, perquè responguin realment als signes dels temps.
La Cúria diocesana no és un simple aparell administratiu sinó un organisme viu al servei de la missió del bisbe i de la comunitat eclesial. La seva finalitat no es redueix a la gestió sinó que té una dimensió profundament pastoral: ser instrument eficaç per acompanyar, sostenir i dinamitzar la vida de la diòcesi, especialment de les parròquies, que són «l'Església que viu al bell mig de les cases dels seus fills» (Sant Joan Pau II, Christifideles Laici, 26).
El Concili Vaticà II recorda que «la cúria diocesana ha de ser organitzada de manera que sigui per al bisbe un instrument eficaç, no tan sols en l’administració de la diòcesi, ans encara en l’exercici de les obres d’apostolat» (Christus Dominus, 27). Aquesta eficàcia no es mesura només en termes organitzatius sinó sobretot en la capacitat de respondre, amb creativitat i fidelitat a l'Evangeli, a les necessitats concretes dels fidels d'avui.
El Papa Benet XVI recordava que «la Cúria ha d'estar animada per un esperit pastoral autèntic amb sentit de corresponsabilitat eclesial» (Discurs a la Cúria Romana, 22 de desembre de 2006). I aquesta corresponsabilitat implica una escolta constant del Poble de Déu, una generosa capacitat d’adaptació i una actitud humil de servei.
Per la seva banda, el Papa Francesc fou contundent en afirmar en relació a la seva pròpia Cúria que «tota reforma no té una finalitat estètica sinó que és part d'un procés de creixement eclesial que requereix conversió pastoral i missionera» (Discurs a la Cúria Romana, 22 de desembre de 2016). És a dir, no n'hi ha prou amb reorganitzar estructures: cal que la Cúria diocesana sigui una «comunitat de servei», propera, sinodal, acollidora i encarnada en la vida concreta de la diòcesi.
Una Cúria renovada ha de facilitar la pastoral, no obstaculitzar-la; ha de ser àgil, propera, disponible, orientada a la missió i oberta a noves formes d'acompanyament i d'evangelització. És a dir, en definitiva, flexible i atenta als signes dels temps. I això comporta un treball conjunt entre tots perquè la Cúria Diocesana sigui més que mai, un autèntic servei pastoral: més humana, més evangèlica, més diocesana i més servicial perquè el Regne de Déu continuï creixent enmig nostre.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada