Diumenge XXIII (C) de durant l'any
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 14, 25-3
En aquell temps, Jesús anava amb molta gent. Ell es girà i els digué: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare, que l'esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu.
Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre. No us asseureu primer a calcular-ne les despeses per veure si teniu recursos per acabar-la? Perquè, si després de posar els fonaments, no podíeu acabar l'obra, tots els qui ho veurien començarien a burlar-se'n i dirien: "Aquest home havia començat a construir, però no pot acabar". Si un rei vol anar a combatre amb un altre, no s'asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil? I si veia que no pot, quan l'altre encara és lluny li enviarà delegats a negociar la pau. Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té».
«QUE PRENGUI LA SEVA CREU I EM SEGUEIXI»
És ja el segon diumenge que Jesús té unes paraules exigents pels seus seguidors. Avui ens parla de cues coses que habitualment pensem que fem bé, però si mirem detingudament és possible que ho fem encara malament. La primera cosa és estimar-lo més que a res del que tenim i ens envolta, i la segona es tracta de prendre la creu, cadascú la seva, per seguir-lo.
La segona cosa, la de prendre la creu, podem resumir-la de la següent manera; tots sabem que la vida NO és una cursa on hem d'arribar abans que els altres. Aquesta manera de fer i de sentir ens porta molts problemes a tots, perquè si no estem competint amb els altres pel que sigui, ens sentim tristos perquè "no som" com els altres. Malaguanyada comparació dels uns amb els altres!!
El dimoni és molt astut i ens posa a dins el cor el disgust quan ens sentim els últims de la fila. Ningú vol ser l'últim i per això lluitem o ens enfadem o ens entristims. I verdaderament Jesús està molt trist quan ens veu viure d'aquesta manera: com si estiguéssim sempre havent de guanyar el primer premi de tot. Una vegada un gran sant va dir que si vols conèixer qui és que té un avida espiritualment i humanament buida has de mirar qui és que està rodejat de "cosetes" i cada cop necessita més "cossetes" al seu voltant, i les presumeix i les posa amunt i avall, el que podríem dir d'altra manera: el qui compra lo que no necessita.
La primera cosa, la d'estimar-lo per damunt de totes les coses, és també fàcil de dir però dificil de fer. La vida del cristià passa per moltes dificultats i creus però poca gent és la que prefereix mantenir-se al costat de Jesús i abandonar totes les coses del món.
Aquesta setmana que ve celebrarem la festa del naixement de la verge Maria, aquesta festa és un bon moment per a demanar un cor nou a la nostra mare, per saber tornar a començar i enfocar la nostra vida.
«NINGÚ DE VOSALTRES NO POT SER DEIXEBLE MEU SI NO RENUNCIA A TOT EL QUE TÉ» (Lc 14,33)
Després del període de vacances que alguns hem pogut gaudir amb més o menys durada, vivim el retorn a la normalitat. És veritat que molts, la majoria, no poden gaudir de cap dia de vacances per molts motius: la seva situació personal i familiar, la vinculació a una activitat turística o de lleure que està dedicada precisament al gaudi dels altres, o el fet que la malaltia o l’exclusió ni fan ni permeten fer vacances. Tampoc molts cops la mateixa actualitat permet cap interrupció o parèntesi, ho hem vist amb els greus incendis que han assolat gran part del país o amb les guerres que en comptes de baixar d’intensitat qui sap si han aprofitat que una part del món disminueix la seva atenció precisament per incrementar la seva cruel activitat. Sigui com sigui, la nostra societat intenta en alguns períodes establir unes pautes de conducta pretesament genèriques que no arriben a poder ser compartides per tots.
Potser a alguns aquestes setmanes els han permès conèixer altres realitats o viure la fe en contacte amb d’altres comunitats fora de casa. Ha estat així per prop d’un centenar de joves de la nostra diòcesi que han participat en el Jubileu dels Joves a Roma i també per un nombrós grup de fidels que hem peregrinat a Roma aquesta mateixa setmana. Ha estat, per als que hi hem participat, un moment fort com a comunitat en una doble vessant: conèixer-nos millor com a integrants de l’Església diocesana de Girona i participar d’una experiència singular com a Església universal a l’entorn del successor de Pere, el papa Lleó XIV. La fe és per viure-la en comunitat i en comunió, sense aquesta dimensió la fe estaria mancada d’una de les seves principals característiques.
Sobre el fet de peregrinar, ens deia el papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar 2025 que «No és casual que el pelegrinatge expressi un element fonamental de tot esdeveniment jubilar. Posar-se en camí és un gest típic dels que cerquen el sentit de la vida.» (Spes non confundit, 5). Ser deixeble significa sempre optar per la renúncia, i per seguir el Mestre cal renunciar a quelcom i posar-se en camí, peregrinar cap a Ell, que vol dir deixar d’alguna manera alguna cosa enrere amb l’esperança de guanyar-ne una altra de més important i créixer en la fe dins de l’Església.
En paraules del papa Lleó XIV: «Optar equival també a renunciar a alguna cosa i això a vegades ens bloqueja. Per a ser lliures, és necessari partir d'un fonament estable, de la roca que sosté els nostres passos. Aquesta roca és un amor que ens precedeix, ens sorprèn i ens supera infinitament: l'amor de Déu. Per això, davant d’Ell la decisió és un judici que no ens lleva cap bé, sinó que sempre ens porta un potser.» (2 d’agost de 2025).
Tant de bo que aquestes experiències jubilars ens ajudin en el nostre camí de fe personal i com a església diocesana i siguem capaços de fer-ne partícips als qui ens envolten.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada