Diumenge XXVIII (C) de durant l'any

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 17, 11-19

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i cridaren: «Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!». En veure'ls Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots».

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d'ells, quan s'adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?». Llavors li digué: «Aixeca't i ves-te'n. La teva fe t'ha salvat».

Feliç dia del Senyor per a tothom.

 

El cristianisme no és només una manera de viure la fe en què Jesús, el Fill de Déu, és el camí i el nord. Ser cristià té un per a què. El títol que constantment es dóna Jesús a si mateix és “el Fill de l’Home”. Per què? Déu crea l’home a la seva imatge i semblança, de manera que ha de portar a la seva presència el món temporal i, amb el seu lliure albir, ha de ser constructiu com Ell. Així, el pecat original és la ruptura per la qual l’home ja no vol assemblar-se a Déu, sinó substituir-lo, és a dir, renuncia a l’essència amb què ha estat creat. Per això no és just, ni empàtic, ni misericordiós; l’empeny la necessitat de competir, d’imposar-se lluitant per una permanència que no obtindrà. S’oblida que ja és, però, perduda la imatge de Déu, fa tot el que pot per autoafirmar-se. Avui més que mai, el sistema d’aquest món ens vol competint.

 

Avui més que mai, el sistema d’aquest món ens vol competint sense misericòrdia i ens ensenya que guanyen els qui divideixen, categoritzen i menystenen, perquè així posen els altres, o els sacrifiquen, al servei dels seus interessos. Sota aquesta premissa, les potències no abandonen la indústria de la guerra, malgrat les experiències amargues ja viscudes per totes les civilitzacions. Les guerres actuals, per més que les vesteixin de consignes justificatives, són inadmissibles; res que beneficiï uns a costa de la misèria i la mort d’altres pot ser just. I cap societat no pot creure en el miratge que les guerres que no tenim a prop no ens afecten, o que si les pateixen els qui sempre han estat en guerra, és normal.

 

Recentment hi va haver una plenària de l’ONU on els líders dels països participants van exposar les seves posicions respecte a l’extermini en marxa del poble palestí. I, tot i que es va trencar el quòrum a la sala, el món també va escoltar el líder d’Israel a través de tots els mitjans d’informació presents. Va ser evident que no reconeix allò que el sentit comú manifesta. No va acceptar l’ús del concepte “genocidi”, argumentant que no han matat la totalitat de la gent. Li va faltar afegir “encara”. Pot ser acceptada tal apreciació del que passa?

 

Així doncs, sense distincions, estem cridats, per justícia divina i humana, a no ser indiferents davant el dolor, la misèria i l’extermini de qualsevol vida. L’única prevalença ha de ser el bé comú. Per això Jesús es presenta com “el Fill de l’Home”, per ensenyar-nos a ser veritablement humans i dignificar l’essència creadora d’imatge de Déu, present en cada home, dona, infant, vídua, orfe i tot altre del món, també de Gaza. Només així podrem rebre per gràcia allò que Jesús és per naturalesa: ser fills de Déu.

 

Mn Edwin Vásquez

Rector de la Parròquia de Tordera

«NOMÉS AQUEST ESTRANGER HA TORNAT PER DONAR GLÒRIA A DÉU?» (Lc 17,18)

L’Església celebra aquests dies les Jornades Europees de Patrimoni. El patrimoni representa les nostres arrels i a Europa, com en gran part del món, aquestes arrels són evidentment cristianes. L’Església ha deixat i deixa també avui, la seva empremta en la nostra societat; ho ha fet en els darrers segles i ho fa encara. No ho ha de fer pas des d’una posició hegemònica, però ho ha de fer sense haver de renunciar a ser present també avui en la nostra societat, fent presents els seus punts de vista sobre tants temes que sorgeixen cada dia, especialment arrel de les innovacions tecnològiques que avancen a un ritme intens. Dona així una orientació als creients, i també un punt de referència als que no ho son.

La mateixa dinàmica de la història provoca sovint reaccions d’ignorància, de rebuig, adverses, quan no contràries al fet religiós. Una institució amb dos mil anys d’història, que ha viscut dinàmiques ben diverses al llarg d’aquests segles, és evident que ha viscut moments de tot, que alguns cops ha tingut una actuació encertada i altres cops no. També cal tenir present que jutjar amb els paràmetres actuals altres moments de la història no sempre ens ajuda a comprendre determinades actuacions i situacions.

Durant el Jubileu de l’any 2000 la Comissió Teològica Internacional ens deia que convé posar una vegada més de relleu que en totes les formes de penediment per les culpes del passat, i en cadascun dels gestos connectats amb elles, la seva petició de perdó no ha de ser entesa com a ostentació d'humilitat fictícia, ni com a retractació de la seva història bimil·lennària, certament rica en mèrits en el terreny de la caritat, de la cultura i de la santedat; sinó que respon més aviat a una exigència de veritat irrenunciable, que, al costat dels aspectes positius, reconeix els límits i les febleses humanes de les successives generacions de deixebles de Crist. (Cf. Memòria i reconciliació)

El patrimoni vinculat a la nostra tradició religiosa comuna és una cosa que no podem ignorar i que cal preservar, perquè forma part de la nostra mateixa identitat. Un patrimoni que és material i que és també immaterial, que està conformat en l’àmbit cultural pel patrimoni artístic i per les tradicions, que han anat formant una cultura que, es vulgui reconèixer o no, te unes arrels cristianes indubtables.

Si no en som conscients, correm el perill que la riquesa d’aquest patrimoni sigui reconegut per d’altres abans que per nosaltres mateixos.

+fra Octavi

Bisbe de Girona