Diumenge XXX (C) de durant l'any

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 18, 9-14 

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al tem ple a pregar: un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, us dono gràcies perquè no soc com els altres ho mes: lladres, injustos, adúlters, ni soc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos". Però el publicà, que s'havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: "Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador". Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva i l'altre no; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»

«Senyor, feu-me un instrument de la vostra pau…» Així comença una pregària inspiradora atribuïda a sant Francesc d’Assis (segle XII), reconegut patró de la pau, encara que alguns sostenen que no en fou l’autor. Allò veritablement essencial d’aquest missatge, en què el qui resa demana a Déu, en primera persona, que el converteixi en instrument de pau, d’amor, de perdó, d’harmonia, de veritat, de fe, de llum i d’alegria, és la seva permanent actualitat per al món del segle XXI.

 

Sant Francesc contemplava amb compassió la realitat de la societat europea del seu temps, i tot el seu apostolat tingué com a eix fonamental el convicte que cada cristià és cridat a ésser instrument —o eina— de pau dins el món dels homes; un món que, massa sovint, sembla oblidar que el veritable progrés és aquell que dignifica la vida humana, fent que el gènere humà adquireixi un sentit existencial més profund i una dignitat més plena. No pas amb referència al que és merament material, sinó allí on el material esdevingui reflex —i no pas objectiu— del valor sagrat de la vida humana.

 

Si hom examina, encara que sigui a grans trets, les causes de les guerres actuals, pot veure que cap d’elles no resta exempta d’interessos amagats. Les raons explícites sovint apel·len a motius que semblen justificables, segons com es mogui la fibra emocional dels pobles. Allò que es mostra davant l’opinió pública mitjançant els mitjans de comunicació busca la identificació dels espectadors amb aquelles causes. Tot acaba essent una rèplica contagiosa, on l’individu compara allò que sent amb el que viu. I així, conscientment o no, arriba a creure que el que passa entre dues nacions és com allò que li ocorre amb el veí, a la feina, amb la companyia de l’aigua, amb Hisenda, dins la família... I entrem, d’aquesta manera, en un cercle viciós on tot esdevé lluita de drets —siguin o no fonamentals—, però que no menen a acords, sinó a la imposició d’una raó sobre l’altra, a fi de guanyar la “petita guerra”.

 

Sant Francesc experimentà el que significa participar en el paper de les dues parts dins un conflicte, i fou en Crist on descobrí la posició més elevada per trobar la veritable solució. Aquella pregària que ens deixà no és un simple acte de pietat; és, juntament amb les Benaurances, una proposta de vida i d’espiritualitat que, si fos assumida en tots els àmbits de l’activitat humana, ens conduiria a viure en un món propici al progrés veritable i equànime.

 

Avui, però, la nostra atenció és desviada cap a circumstàncies efímeres que ens fan invertir tota la nostra indignació, mentre els qui mouen els fils ja n’han determinat el desenllaç. L’únic que no defraudarà mai un cristià és viure la fe en totes les dimensions humanes, essent obrer de la pau.

 

Comencem, doncs, per la pau interior.

 

Mn Edwin Vásquez

Rector de la Parròquia de Tordera

«EL PUBLICÀ S'HAVIA QUEDAT UN TROS LLUNY, NI GOSAVA AIXECAR ELS ULLS AL CEL» (Lc 18,13) 

La vocació a la santedat és uni versal, tots som cridats a ser sants. Ser sant no és ser perfecte; tots els sants han tingut una vida mar cada per clars i obscurs, mo ments en què s’han trobat amb el rumb perdut i d’altres en què l’han pogut redreçar i dirigir-lo cap a Déu. El que marca la san tedat no és tant la inexistència d’errors al llarg de la vida com la capacitat per reconèixer-los i de rectificar un rumb equivocat i adreçar-lo, ben humils com el publicà en el temple, cap a Crist. Com escriu el papa Lleó XIV en la seva primera Exhor tació Apostòlica: «La santedat passa per un cor humil i bolcat en els petits.» (Dilexi te, 67). La capella de Sant Narcís de la basílica de Sant Feliu de Girona. Els sants són humils cercadors i la cerca de Déu no és un camí fàcil. Són ben conegudes per tots les nits fosques que visqueren sant Joan de la Creu, santa Teresa de l’Infant Jesús o santa Teresa de Calcuta, per anomenar-ne tan sols uns exemples. També ens són ben coneguts els camins cap a la conversió de sant Pau o de sant Agustí, per posar de nou tan sols dos exemples. Per això els sants ens són models de vida, no pas per la seva perfecció inalterable o per ser immunes al pecat, sinó per la seva lluita per emmirallar-se en Crist i seguir el seu exemple. 

Cap de nosaltres, sant o no, no serem mai com Crist. Ell és el model d’home perfecte perquè Ell és el Fill de Déu fet home; però la seva mateixa encarnació ens vol mostrar que també per a nosaltres caminar cap a la santedat, malgrat totes les nostres limitacions huma Foto: Àngel Almazan nes, malgrat totes les nostres fe bleses tan físiques com morals, com les defineix sant Benet a la seva Regla, no és una cosa im possible; fàcil no ho és pas, però en cap cas impossible. Són els sants d’ahir i d’avui, tanta gent que l’Església ha reconegut com a sants i san tes al llarg dels segles, per la seva vida dirigida cap a Crist: són ells els que ens pot con venir de tenir com a models, per aprendre dels seus errors i sobretot dels seus encerts, en aquest camí que és la fe i que ens condueix cap a Crist de la mà del mateix Crist. 

Celebrem aquesta setmana a sant Narcís, el sant patró de la seu de la nostra diòcesi, aquell a qui la tradició ens situa en les arrels mateixes de la nostra fe com a Església de Girona. Una figura, la seva, que ens ajuda en el nostre camí personal i comunitari de fe; som els seus hereus espirituals i això ens ha de motivar a viure la nostra fe amb cons tància, perseverança, paciència i esperança. 

Celebrem també aquesta setmana a tots els sants, a tots aquells dels quals l’Església desconeix la seva santedat, però que sap que gaudeixen ja del Regne. Són aquells sants «de la porta del costat» dels que tant parlava el papa Francesc, els sant anònims i al hora ben propers. Que l’exemple de tots ells ens ajudi a tots nosaltres a caminar cap a Crist, perquè Ell és el camí, la veritat i la vida.

+ fra Octavi, 

 bisbe de Girona