Diumenge XXXII (C) de durant l'any

 

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 2, 13-22 

Quan s'acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms, i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes, i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí, no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t'autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?» Però ell es referia al santuari del seu cos. Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

En la recta final de l’Any Litúrgic: mirant cap al Crist Rei

 

Bon inici de setmana per a tothom

 

Ens trobem ja a la recta final de l’any litúrgic, el Cicle C. En poques setmanes celebrarem Crist Rei de l’Univers. Aquesta expressió és molt significativa per als cristians, ja que conté el reconeixement del Verb encarnat com a Creador i Salvador del gènere humà i de tota la creació.  Però, què significa avui la salvació per al món actual? Quan es torna a proposar el missatge de salvació, el món de la postmodernitat es pregunta: «Salvar-nos... per a què?» Des de la fe, la resposta és molt senzilla: per salvar-nos de nosaltres mateixos.

 

L’home d’avui viu immers en la il·lusió de l’autoreferencialitat. Des de la modernitat s’ha proposat l’ésser humà com a mesura de totes les coses, i progressivament s’ha anat implantant la idea que és ell qui defineix la seva pròpia realitat. Això és només parcialment cert, si no fos perquè aquesta proposta oblida la naturalesa creatural de l’home, sota la premissa que la vida és fruit de l’atzar. Però aquesta idea no té en compte que, fins i tot així, ha d’haver-hi “algú o alguna cosa” que hagi creat la dinàmica de l’atzar.

Avui més que mai, la ciència descobreix que tot el que existeix respon a un model d’harmonia, on cada element està coordinat, és interdependent i obeeix unes lleis, algunes conegudes, d’altres encara en procés de descoberta. En l’univers, tot està relacionat i tot influeix en tot.

 

Enmig d’aquest ordre, apareix la vida humana, capaç de tenir consciència de si mateixa i de la seva interdependència. En la seva llibertat, també busca la causa-font d’aquest univers del qual forma part. Nosaltres parlem de creació, perquè tenim la revelació i sabem quina n’és la font i la intenció: que existíssim amb intel·ligència i lliure albir, per poder créixer espiritualment i decidir la nostra participació en la creació, tenint el Fill de Déu com a model i guia.  I què ens ensenya el Fill de Déu? Fe, Esperança i Caritat: les tres virtuts teologals que arrelen en l’amor del Pare de tots i de tot, i que ens permeten buscar Déu i comprendre el sentit de la vida, així com l’ideal realitzable (en la nostra llibertat) de l’Amor veritable.

 

Déu va fer l’home com una criatura que viu en el temps i en la matèria, volent que avancés amb Ell en un procés de maduració de la voluntat. Però, en donar-li llibertat d’elecció, l’home va voler córrer abans d’aprendre a caminar: va voler decidir i dependre només de si mateix, fins al punt de voler substituir el seu Creador. Així es va trencar l’harmonia relacional per la qual havia estat pensat: l’home va perdre l’equilibri amb Déu, amb la creació i amb ell mateix.  D’aquesta ruptura neix el gran defecte que ens marca: l’egoisme. I és precisament d’aquest pecat, origen de tot allò erroni en nosaltres, que Crist ha vingut a salvar-nos.

 

Mn Edwin Vásquez

Rector de la Parròquia de Tordera

Celebrem aquest diumenge la festa de la dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma i seu, per tant, del seu bisbe. Una festa que és signe d’unió amb el Sant Pare i de comunió amb el conjunt de l’Església universal. «La comunió a la qual el Senyor ens crida és una harmonia de veus i rostres, no anul·la la lliber tat de cadascun»: ens ho deia el papa Lleó XIV durant la solemni tat dels apòstols sant Pere i sant Pau. Paraules com: signe visible i eficaç de salvació, comunió o sinodalitat, representen concep tes diversos referits a una matei xa realitat eclesial en la qual sant Joan Pau II, Benet XVI i Francesc han anat posant l’accent tot desenvolupant l’eclesiologia del Concili Vaticà II. Ara el papa Lleó XIV posa l’accent de ma nera especial en la idea de la unitat. 

Tot plegat constitueix el ric llegat del magisteri de l’Església que s’ha anat forjant al llarg dels segles i que esdevé un corpus doctrinal sempre inacabat i sempre en elaboració, i alhora unit en tot moment històric per un mateix fil conductor: Crist. Aquesta fi delitat a Crist, al llegat apostòlic i al magisteri inspirat per l’Esperit Sant, art i part en la fundació i la vida de l’Església de Crist que camina cap al Pare, és el que ens uneix a tots els fidels. Certament vivim aquesta pertinença a l’Església, que és com un sagrament en paraules de la constitució Lumen Gentium, des de la diversitat, com ho visqueren Pere i Pau, però ben conscients de formar una única realitat sempre viva i sempre en camí. 

Aquesta diversitat s’expressa també en la multiplicitat de ministeris i de serveis, alguns sagramentals, d’altres dirigits a aspectes concrets del dia a dia de l’Església. Tots ells son necessaris per a viure aquesta comunió i aquesta sinodalitat de la qual ens han parlat Benet XVI i Francesc, i ens cal viure’ls amb una consciència d’eclesialitat i de responsabilitat. El principi de la subsidiarietat és un concepte clau en la Doctrina Social de l’Església, que ens convida a la auto responsabilitat i a la col·laboració en les tasques de l’Església en els seus diferents nivells: parro quial, diocesà i universal. 

Preveres, diaques, ministres de la paraula, catequistes, membres dels consells parroquials, religio sos i religioses, i tots aquells que d’una manera o al tra formem de manera activa l’Església, som cridats a viure la nostra fe des de la corresponsabilitat. I en cara més, no podem oblidar als que per una o altra raó s’han allunyat de l’Església o de la pràctica dels sagraments, ni tampoc als que no coneixen a Crist, l’ignoren o fins i tot el rebutgen, i que constitueixen el repte de la tasca evangelitzadora. 

L’Església va néixer amb vocació d’universalitat, de catolicitat, i està a les nostres mans que així continuï essent; hi ajudarem vivint la nostra fe en comunitat i solidaritat. En paraules de sant Joan Pau II: «l'Església és el signe de la salvació realitzada per Crist i destinada a tots els homes mitjançant l'obra de l'Es perit Sant.» (27 de novembre de 1991).

+ fra Octavi,

Bisbe de Girona