Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 25, 31-46
En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home
vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu
tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Llavors els separarà
entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles
a la dreta, i les cabres a l'esquerra.
Després el Rei dirà als de la seva dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare:
preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del
món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em
donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despu
llat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó,
vinguéreu a veure'm”.
Els justos li respondran: “Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar
menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure
foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure
malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?”
El Rei els respondrà: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadas
cun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi”.
Després dirà als de la seva esquerra: “Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al
foc etern preparat per el diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia
fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan
era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir;
quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar”.
Ells li respondran: “Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set,
foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?”
Ell els contestarà: “Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer
a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi”.
I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna».
Beneïts sigueu en
aquest nou mes per a tots.
“Res
no et torbi, res no t’espanti; tot passa, Déu no es muda, la paciència tot ho
assoleix; qui té Déu, no li manca res.”
Aquest breu poema
oracional de Santa Teresa de Jesús s’ha convertit, per als cristians, en una tornada
espiritual que consola aquells qui veiem en les Benaurances la proposta de
Jesús per als seus deixebles.
I no és pas un
simple consol, sinó un recordatori que, davant la complexitat del món, la
senzillesa del cor és la resposta. Per això, en la
doble celebració amb què comencem aquest mes, també se’ns recorda quina és la
meta cristiana. La mort material no
és el que defineix la vida: és tan sols la primera etapa de l’experiència de
cada ànima, perquè allò que segueix és el retorn a la veritable vida eterna. Hem estat creats en llibertat i hem rebut la
revelació manifestada en el Verb Encarnat; per això, el que definirà com serà
la nostra eternitat serà l’actitud d’acceptació, de rebuig o d’indiferència
davant aquesta Paraula. D’aquí neix la crida de Jesús a ser sants. Ser sant no és només estar apartat per a Déu,
sinó ser diferent del món que vol arrossegar-nos amb la seva corrent. Ser sant
no significa sortir del món, sinó romandre-hi essent de Déu. D’això tracta la
pregària de Jesús abans de l’Ascensió: “Pare, no et demano que els treguis
del món, sinó que els preservis d’ell.”
Celebrar Tots Sants
és celebrar totes les generacions de deixebles anònims que han respost a
aquesta crida. Sant no és només aquell que ha fet grans miracles, sinó sobretot
qui s’ha convertit en un miracle: ser sal de la terra, donar gust a la vida amb
el sabor de Crist que sana i preserva com la sal. La santedat es diu fàcilment, però costa,
perquè l’home sembla estimar-se complicar-se la vida. En lloc de buscar ser
benaurat segons les propostes de Jesús, l’home es dispersa en allò que és
accessori.
Per ser diferents
del món cal romandre fidels a l’Evangeli, i això costa, perquè el sistema humà
és expert a distreure’ns i a fer-nos perdre la confiança en Déu, font de la
senzillesa i pobresa espiritual. Per
això també resem pels Fidels Difunts, tots aquells que van cercar viure fidels
a l’Evangeli, encara que no arribessin a la perfecció. El seu altre nom és
Ànimes del Purgatori, i novembre és el seu mes. La nostra pregària per elles és
un suport espiritual en la seva purificació, que les portarà a la plenitud de
la Vida Eterna.
“Res
no et torbi, res no t’espanti; tot passa, Déu no es muda…”
Mn
Edwin Vásquez
Rector
de la Parròquia de Tordera
«ELS QUI CREUEN EN MI, ENCARA QUE MORIN,
VIURAN; HO CREUS, AIXÒ?» (Lc 11,25-26)
L’Església celebra aquest diumenge la
memòria de tots els fidels difunts. La
mort és una cosa present en la vida de
tots nosaltres, no hi ha ni ric, ni pobre,
ni savi, ni inculte, que pugui vèncer
aquesta realitat que ens arriba a tots
en un moment o altre. Malgrat aquesta realitat in
salvable, tendim a considerar la mort com una cosa
excepcional, com una fatalitat que ara sacseja a uns
i demà a uns altres i ho vivim sovint amb la falsa es
perança que a nosaltres no ens arribarà i ens en lliu
rarem. La mort viscuda així és viscuda amb temor,
amb negació, amb neguit. És cert que si fóssim cri
dats a escollir, no trobaríem el moment d’afrontar-la;
per això la nostra reacció davant la mort dels nostres
estimats és, com no podria ser d’altra manera, de
dolor i d’enyorança.
Una realitat que hem viscut d’una manera concre
ta acaba per desaparèixer i l’absència dels estimats ens omple de buidor.
Darrera d’aquesta realitat, si
la mirem amb els ulls de la fe, no hi ha tan sols una
aparença. Per la fe sabem que hem estat fets fills
de Déu per Jesu
crist, i que parti
cipem també de
la resurrecció de
Jesús, i aquesta
certesa ens om
ple d’esperança.
Ens omple d’es
perança, cert, però no elimina la nostra tristesa, la
nostra enyorança d’aquells que han compartit un
tram més o menys llarg de la nostra vida, d’aquells
que ens han estimat i que hem estimat, i els quals,
per molts anys que passin, continuen presents en el
nostre record i en la nostra pregària.
La celebració de la diada de Tots Sants, i tot seguit
la dels fidels difunts, venen a ser complementàries.
Si un dia celebrem a tots aquells que ja gaudeixen
de la gloria eterna i dels quals no en tenim coneixe
ment cert, el dia següent l’encomanem a tots els
difunts perquè aquesta gloria la visquin també ells.
Certesa als ulls de la fe que ja son molts els qui
viuen al Regne, pregària pels qui demanem que hi
visquin. Els primers son els sants no reconeguts
encara per l’Església i que han passat per la vida
de manera discreta però dels quals Déu està cert
de la seva santedat i de l’honradesa de la seva
vida. Son els sants de la porta del costat, tal com
els anomenava el papa Francesc, gent que potser
hem conegut i dels quals també a nosaltres ens ha
passat desapercebuda la seva santedat, o els hem
considerat simplement com a bones persones per
què ens han fet el bé i en guardem un grat record.
Pels segons, tots els difunts, demanem al Senyor
la seva misericòrdia amb l’esperança que els aculli
també al Regne. Als uns i als altres els tenim ben
presents i ens hi sentim ben units en la pregària.
Ho fem per la comunió dels sants que proclamem
que forma part de la nostra fe.
+ fra Octavi,
bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada