Lectura de l’evangeli segons sant Lluc - 21, 5-19
En aquell temps, alguns parlaven del temple, fent notar les seves pedres
magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús digué: «Això que veieu,
vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Llavors li
preguntaren: «Mestre, quan serà tot això i quin senyal anunciarà que està a
punt de succeir?». Jesús respongué: «Estigueu alerta, no us deixeu enga
nyar, perquè vindran molts que s'apropiaran el meu nom. Diran: "Soc jo", i
també: "Ja arriba el moment". Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells. I quan
sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us alarmeu. Això ha de succeir
primer, però la fi no vindrà de seguida». Després els deia: «Una nació pren
drà les armes contra una altra, i un regne contra un altre regne. Hi haurà
grans terratrèmols, fams i pestes pertot arreu, passaran fets espantosos i
apareixeran al cel grans senyals d'amenaça. Però abans de tot això se us
enduran detinguts, us perseguiran, us conduiran a les sinagogues o a les
presons, us presentaran als tribunals dels reis o els governadors, acusats
de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit
des d'ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència
i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistirla o de
contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics,
en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar
el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb cons
tància us guanyareu per sempre la vostra vida».
Caminar en la Fe,
Reposar en l’Esperança,
Obrar en la Caritat
Beneït diumenge per
a tothom,
Fe, Esperança i
Caritat són les tres virtuts a les quals tots som cridats en la vida cristiana.
Una de les millors definicions de la Fe és aquesta: reconèixer els dons que Déu
ens ha concedit i treballar amb ells en la nostra vocació particular, sabent que
Déu completa i perfecciona allò que a l’home li manca. Per això parlem de tenir
Fe en Déu, i aquesta actitud ens porta a confiar en Ell, a entendre que podem
demanar al Pare allò que necessitem, treballant en allò que ens fa créixer,
mantenint els ulls oberts per veure les portes i finestres que Ell ens obre per
a la realització de la seva voluntat.
Això ens condueix a
l’Esperança. I no es tracta tant de què espero, sinó de com espero. Abans de
res, hem d’esperar en Déu, “perquè en Ell vivim, ens movem i som”, com afirma
sant Pau; de manera que no té sentit esperar posant més confiança en els altres
o en mi mateix que en Déu. “Maleït l’home que confia en l’home”, sentencia amb
duresa el profeta Jeremies. I no és que es tracti d’una maledicció per tenir
aquest tipus de confiança —que, en la seva justa mesura, és necessària—, sinó
que, en l’ordre correcte de prioritats, el Creador ve sempre abans que les
criatures. Si la meva confiança depèn d’éssers temporals, també seran temporals
i imperfectes els resultats. En canvi, amb Déu, tot troba el seu equilibri.
I la base de tot,
el fonament de l’edifici de la vida cristiana, és la Caritat. Potser és la
virtut de què més parlem i, paradoxalment, la que més sovint entenem de manera
incompleta. Molts creuen que el seu sentit rau en les accions, que la caritat
és donar coses o fer coses, quan en realitat això és només la conseqüència del
que la caritat és profundament. Càritas significa Amor i Compassió. És l’Amor
que Déu ens té i pel qual ha desplegat la seva obra salvadora per nosaltres.
Per la participació que tenim en Crist, com a fills d’adopció, i per la infusió
de l’Esperit en nosaltres, és una virtut que, en exercir-la, ens perfecciona.
En poques paraules: la caritat és l’Amor vertader, aquell que Déu ens té i que
hem de practicar entre nosaltres.
Fe i Esperança són
virtuts temporals que ens guien en aquesta vida. La Fe es transformarà en la
visió plena de Déu, i l’Esperança es convertirà en la salvació eterna. Ambdues
són “temporals” perquè es compliran i es convertiran en goig perfecte. La Caritat,
en canvi, l’Amor i la Compassió de Déu, perdura per sempre: és l’essència
mateixa de Déu. “Déu és Amor”, repetia sant Joan fins al final del seu
pelegrinatge pel món, evangelitzant fins i tot confinat a l’illa de Patmos. I
així va titular el papa Benet XVI una de les seves encícliques més preuades: “Deus
Caritas Est”. Us convido a rellegir-la perquè tinguem clar què és
veritablement l’amor i com hem de viure’l entre nosaltres.
Mn
Edwin Vásquez
Rector
de la Parròquia de Tordera
«SOFRINT AMB CONSTÀNCIA US GUANYAREU PER
SEMPRE LA VOSTRA VIDA» (Lc 21,19)
Jesús ens convida a viure les circums
tàncies de la vida no pas amb resig
nació, sinó amb esperança. Aquesta
esperança és quelcom que implica als
creients per treballar activament per
fer que la justícia social sigui present
en la nostra societat. Davant de la marginació, la
pobresa, el rebuig –el “descarte” com ho definia el
papa Francesc– i tantes altres situacions que adolo
reixen tants de cors, l’actitud de l’Església i de ca
dascun dels que formem el poble sant no pot ser
d’inactivitat, ni de deseiximent; ans el contrari.
Estem arribant a la fi d’aquest any jubilar, un any ju
bilar dedicat a l’esperança. Aquesta esperança ha
d’arribar sobretot als que més necessitat en tenen.
Ens ho deia el papa Francesc en la butlla de convo
catòria d’aquest any jubilar: «Davant de la succes
sió d’onades de pobresa sempre noves, hi ha el risc
d’acostumarse i resignarse. Però no podem apartar
la mirada de situacions tan dramàtiques, que avui es
constaten a tot arreu i no només en determinades
zones del món. Trobem cada dia persones pobres
o empobrides que a vegades poden ser els nostres
veïns.» (Spes non confundit, 15).
Arribant a la fi de l’any litúrgic, l’Església ens convida
a reflexionar al llarg d’aquestes setmanes sobre la fi
dels temps i la nostra pròpia fi en aquesta terra. En
acabar la cursa el Senyor valorarà si ens hem man
tinguts fidels, com diria l’apòstol, i ens examinarà en
l’amor, com escrivia sant Joan de la Creu. No serà un
examen teòric sinó pràctic, on es valorarà la nostra
bona disposició o la nostra indiferència davant dels
altres, especialment davant dels que molt sovint la
societat considera responsables de la seva pròpia si
tuació; però com escrivia el papa Francesc: «No ho
oblidem: els pobres, quasi sempre, són víctimes, no
culpables.» (Spes non confundit, 15).
Si hi ha víctimes i no culpables, hauríem de plante
jarnos qui és en major o menor grau responsable de
la seva situació, i també el nostre grau d’implicació
en ajudarlos.
Ens ho diu el papa Lleó XIV en la seva primera ex
hortació apostòlica Dilexit te, que us convido a llegir:
«Escoltant el crit del pobre, estem cridats a identi
f
icar-nos amb el cor de Déu, que té pressa amb les
necessitats dels seus fills i especialment dels més
necessitats. Mantenirnos, per contra, indiferents a
aquest crit, el pobre apel·laria al Senyor contra nosal
tres i seríem culpables d’un pecat (cf. Dt 15,9); ens
allunyaríem del cor mateix de Déu.» (Dilexi te, 8).
I qui de nosaltres voldria allunyar-se del cor mateix
de Déu?
+ fra Octavi,
bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada