Diumenge XXXIV de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (C)

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 23, 35-43 

En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell, que en salvava d'altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit». Els soldats també se'n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't tu mateix». Sobre d'ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus». 

Un dels criminals penjats a la creu també li deia insultant-lo: «No ets el Messies? Salva't a tu mateix i a nosaltres». Però l'altre, renyant-lo, li res pongué: «Tu, que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Je sús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». Jesús li respongué: «T'ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís»

Feliç celebració de Crist Rei a tothom!

 

Davant d’aquesta festa, cadascun de nosaltres hauria de fer-se una pregunta senzilla: el meu cristianisme és fe o és ideologia? I, per entendre bé aquesta diferència, va bé aclarir què caracteritza cada actitud.

Una ideologia es construeix a partir d’opinions i creences subjectives d’un grup de persones unides per interessos temporals. Aquestes idees poden canviar quan el grup ho creu necessari, o simplement perquè canvien les seves opinions.

 

La fe, en canvi, és confiar lliurement i amb alegria en el pla providencial de Déu al llarg de la història. És un do que rebem per fer el bé i per enfortir els altres; i precisament en practicar-la, la fe mateixa creix i es cultiva. La fe esdevé salvadora quan crec en Jesucrist. Això no depèn d’opinions sobre Déu ni d’idees canviants sobre allò transcendent.

Ser cristià és pertànyer a Crist, a la seva Paraula i al seu exemple. És caminar com a deixeble i reconèixer amb plena consciència que formem part del seu Cos Místic, que és l’Església.

 

Una cosa és anomenar-se cristià i una altra ben diferent és viure dins d’una ideologia “cristiana”. Com saber on em situo? Ho podem deduir a partir d’aquestes definicions:

Qui pertany realment a Crist té un cor capaç de patir amb qui pateix —per una catàstrofe natural, per les víctimes de la guerra—; busca la justificació del pecador i no del pecat, com va fer Crist a la creu. Sap perdonar els enemics i guardar silenci amb humilitat.

 

La ideologia, en canvi, només desperta una empatia pràctica o interessada davant el dolor aliè (perquè és proper a la meva cultura o perquè el que li passa em pot afectar). Pren l’espasa en lloc de la creu, busca el càstig de l’ofensor abans que la seva curació i restauració justa. I, sobretot, es mou segons les corrents del món quan li convé als seus propis interessos.

 

Pere va haver de fer el pas dolorós —igual que els altres deixebles— d’una ideologia a la fe. Encara que Jesús els va anunciar tres vegades la seva Passió, “van pujar a Jerusalem amb Ell esperant que, en qualsevol moment, comencés el Regne”, on volien ocupar llocs d’honor a la seva dreta i a la seva esquerra. Per això Pere va portar una espasa a Getsemaní; i per això, després, tots —excepte Joan i les dones— es van amagar.

I al final, només el “bon lladre” va reconèixer Jesús com a Rei en aquell tron que era la creu, i va comprendre quin era el seu Regne. Ell fou el primer que Jesús va portar al paradís, malgrat no haver passat tres anys caminant amb Ell; però, per saber reconèixer el seu regnat, va merèixer participar de la seva glòria.

 

Reconèixer Crist Rei és el que em salva. No pas les ideologies construïdes al voltant del seu ensenyament.

 
 

Mn Edwin Vásquez

Rector de la Parròquia de Tordera

«JESÚS, RECORDEU-VOS DE MI, QUAN ARRIBEU AL VOSTRE REGNE» (Lc 23,42) 

Arribem al darrer diumenge de l’any litúrgic, dia en el qual l’Església ens proposa de celebrar a Crist com a rei. Al llarg d’aquestes últimes setmanes i coincidint amb la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts, la litúrgia ens posa al davant lectures dedi cades a reflexionar sobre el final de la vida i la fi dels  temps. 

Són temes i lectures que a vegades intentem defu gir, que ens resulten sovint incòmodes i que mirem de passar per alt. Són certeses, com ben bé sabem, però sobre les quals no ve de gust reflexionar. El ma teix títol de Crist com a rei ens pot semblar avui quel com d’altres temps i poc adequat per als nostres. La reialesa de Crist no expressa una reialesa a l’ús del món, expressa la seva sobirania sobre els nostres cors. Crist és rei, però en un reialme d’amor. Ell ma teix ens va deixar dit que el seu regne no és d’aquest món. Crist no és, per tant, un rei com els senyors del món; més avi at tot el contrari. Ni exèrcits per im posar-se, ni lleis per oprimir-nos, ni capricis per satisfer, ni afany per enriquir-se a costa dels altres, caracteritzen el seu regnat. 

El que Crist vol de nosaltres és que estimem, no pas per força sinó de grat, lliurement. Que l’estimem a Ell i als germans amb tot el cor. 

L’Evangeli d’aquest diumenge, un text de sant Lluc que ha estat l’evangelista que ens ha acompanyat tots els diumenges al llarg d’aquest any litúrgic, ens presenta les dues actituds que podem tenir davant de Déu: el rebuig i fins i tot la sorna, o l’adhesió. Re butjar o estimar són les dues alternatives davant de Déu i també davant dels homes. 

Certament, veient-lo penjat en la creu i abandonat de tots, es fa difícil reconèixer en Ell al Messies. Si ni tants sols semblava un home, com podia ser ca paç de salvar-se Ell mateix. Així també se’ns fa difícil reconèixer el seu regne, perquè no respon als parà metres humans. 

El nostre món es veu avalotat per les decisions dels poderosos. Fan i desfan a desdir, a tenor dels seus interessos, sense tenir present moltes vegades que fer el bé hauria de ser la norma de la seva conducta. Oblidant d’estimar a Déu i als altres com a nosaltres mateixos, oblidant els manaments de Déu, arrel dels drets de tota persona, es poden arribar a cometre barbaritats i, llastimosament, en tenim exemples cada dia. 

Tant de bo que tots plegats deixéssim regnar el Senyor en els nostres cors; el Regne del cel seria més a prop. 

+ fra Octavi, 

 bisbe de Girona