Diumenge III (A) d'Advent : Diumenge de l'Alegria

 




Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 11, 2-112 

En aquell temps, Joan, que era a la presó, va sentir dir el que feia Crist, i va enviar els seus deixebles per preguntar-li: «Sou vós el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els va respondre: «Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la bona nova, i feliç aquell que no quedarà decebut de mi». Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar a la gent de Joan: «Què heu sortit a veure al desert? Una canya sacsejada pel vent? Doncs, què hi heu sortit a veure? Un home vestit delicadament? Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis. Doncs, què hi heu sortit a veure? Un profeta? Sí, ho puc ben dir, i més que profeta: és aquell de qui diu l'Escriptura: "Jo envio davant teu el meu missatger, perquè et prepari el camí". Us ho dic amb tota veritat: Entre tots els qui les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; tanmateix el més petit al Regne del cel és més gran que ell».




Beneït Diumenge de l’Alegria a tothom.

La clau per viure aquesta tercera setmana de l’Advent és «reconèixer el qui ve». Per aprofundir en el significat d’aquesta proposta, situem-nos en el context que ens ofereix la Litúrgia d’avui: Joan Baptista, «la veu que clama en el desert», ha estat empresonat per haver denunciat la immoralitat i la injustícia d’Herodes. Empresonat i veient com el fals rei actua amb tota impunitat, Joan vol saber si Jesús és realment el Messies. Els seus deixebles li porten com a resposta els signes que tothom pot veure: les obres que realitza l’Evangeli i que transformen les vides.

El profeta Isaïes ens parla de l’acció del Servent del Senyor, «el qui ha de venir», la missió del qual en el món és transformar una vida sovint acceptada com a «vall de llàgrimes», i que, per la seva misericòrdia, esdevé Vida Nova. Els qui estan febles són enfortits; aquells que el món margina recuperen la dignitat; ningú no queda fora de l’Amor del Pare. Per això l’estepa es converteix en jardí i el desert floreix, perquè els cecs hi vegin i el qui coixeja torni a caminar amb pas ferm.

Per això, la carta de l’apòstol Jaume ens exhorta a la constància. L’acció de Déu no és màgica, sinó que sempre compta amb la nostra voluntat, guiada per l’Evangeli, i els canvis no es produeixen d’un dia per l’altre. Sempre hi ha un procés d’acolliment de les propostes de la seva Paraula encarnada. D’aquí que l’Esperit Sant inspiri l’ésser humà a comprendre el missatge i el missatger, que són una mateixa realitat: Jesús, el Messies.

Aquesta acollida, viscuda amb fe i confiança, fa que el més petit en el Regne de Déu sigui més gran que Joan Baptista, el més gran dels homes pel seu servei precursor de la vinguda del Crist i l’anunci del Regne. Però aquest paradís anunciat per ell i portat a plenitud per Jesús no és un paradís fàcil: requereix el compromís personal de cadascun dels qui l’acceptem. Per això cal la constància a reconèixer Jesús: deixar que guareixi les nostres sordeses i les nostres cegueses, i que afermi els nostres passos en el seu camí, que és Ell mateix, conduint-nos a ser, per la gràcia de Déu, el cel nou i la terra nova, que es manifestaran plenament en la seva segona vinguda.

Aquest és el veritable sentit de l’Advent: no sols una motivació penitencial per preparar la celebració del naixement del Crist, sinó també la preparació constant per a la seva vinguda definitiva. I aquest és també el sentit profund del Diumenge de l’Alegria: no simplement que s’acosten les festes de Nadal, sinó que el Senyor és cada vegada més a prop; present sempre en els sagraments i cada vegada més proper a tornar. Per això ens alegrem. D’aquí la importància urgent de «comprendre el qui ve».

Mn Edwin Vásquez
Rector de la Parròquia de Tordera






«SOU VÓS EL QUI HA DE VENIR O N'HEM D'ESPERAR UN ALTRE?»  (Mt 11,3)

En el nostre camí cap al Nadal, celebrem avui en aquest tercer diumenge d’Advent, el diumenge anomenat Gaudete. La litúrgia ens presenta la proximitat del Nadal, albirem ja la vinguda del Messies i per aquest motiu la joia ens omple. En la nostra corona d’Advent particular encenem l’espelma de la fe, que és la que ens guia en la nostra vida de cristians. 
La gent es preguntava si era Jesús el Messies, o bé si calia esperar-ne un altre encara; tan sols aquells que miraven a Crist amb els ulls de la fe l’havien reconegut, tot i que no deixava de ser als ulls dels seus el fill de Josep i de Maria, un veí més de Natzaret; però era realment el Fill de Déu. Aquest Any Jubilar dedicat a l’esperança, que està a punt de concloure, ha posat també l’accent en la nostra fe, en la fe que professem solemnement cada diumenge. És la fe que ens uneix, que ens fa membres de la comunitat de creients en Crist, que és l’Església. 
Sabem en qui creiem, per la fe estem certs que Jesús de Natzaret és el Messies, que no cal esperar-ne cap altre. Així ho professem en la fórmula del Credo, una fórmula nascuda fa 1700 anys com a fruit del Concili de Nicea. Com escrivia el papa Francesc: «El Concili de Nicea va tenir la tasca de preservar la unitat, seriosament amenaçada per la negació de la plena divinitat de Jesucrist i de la seva mateixa naturalesa amb el Pare (...). Després de diversos debats, tots els pares conciliars, moguts per la gràcia de l’Esperit, es van identificar en el Símbol de la fe que encara avui professem en la celebració eucarística dominical. Els pares conciliars van voler començar aquest Símbol utilitzant per primera vegada l’expressió «Creiem», com a testimoni que en aquest “nosaltres” totes les Esglésies es reconeixien en comunió, i tots els cristians professaven la mateixa fe.» (Spes non confundit, 17). 
Fa pocs dies el papa Lleó XIV visitava Turquia amb aquest motiu. Allí on havia estat Nicea, el papa ens deia: «quan mirem amb els ulls de Déu, descobrim que Ell ha escollit el camí de la petitesa per venir enmig nostre. Aquest és l'estil del Senyor que tots estem cridats a testimoniar; (...) el Regne de Déu no s'imposa cridant l'atenció, sinó que es desenvolupa com la més petita de totes les llavors plantades a la terra. Aquesta lògica de la petitesa és la veritable força de l'Església.» 
Així és la nostra fe en el Messies, petita com un gra de mostassa, que arrela amb força als nostres cors. 

+ fra Octavi, 
bisbe de Girona

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Diumenge III (A) de Quaresma

Imatge
  Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 4, 5-15.19b-26.39a.40-42  En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fil...
Més informació

Diumenge I (A) d'Advent

Imatge
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 24, 37-44  En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l'home, passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tothom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué entrat a l'arca. No s'havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se'ls endugué tots. Igual passarà en l'adveniment del Fill de l'home. Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l'un fora pres i l'altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l'una fora presa i l'altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Estigueu·ne segurs: si el cap de casa hagués previst l'hora de la nit que el lladre vindria, no s'hauria adormit ni hau· ria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada». Preparem el Cor per a Crist que Ve   Les lectures i e...
Més informació

Diumenge II (A) d'Advent

Imatge
  Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 3, 1-12  Per aquells dies vingué Joan Baptista, que predicava així al desert de Judea: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop». És d'ell que deia el profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: "Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí"». Joan duia una capa de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo de Jerusa lem, de tot arreu de la Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.  Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus venien a fer-se bate jar, els va dir: «Cria d'escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s'acosta? Demostreu amb fets que us voleu convertir. No vis queu refiats pensant que sou fills d'Abraham, que Déu pot donar fills a Abra ham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja està clavada a l'arrel dels ...
Més informació