Diumenge IV (A) d'Advent

 

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 1, 18-24 

Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera: Maria, la seva mare, promesa amb Josep, abans de viure junts, es trobà que esperava un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home bo, no volent fer-ho saber públicament, es proposava de desfer en secret l'acord matrimo· nial. Mentre ell hi pensava, se li aparegué en somni un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble». Tot això va succeir perquè es complís el que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déués-amb-nosaltres. Josep es despertà i, complint el que l'àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com a esposa.

Benediccions a tots en aquestes festes.
 
El quart diumenge d’Advent obre una setmana que ens porta a la festa de Nadal, tot recordant-nos la cooperació de Maria i l’exemple de sant Josep. Ella, disposada al servei, i ell, obedient en la fe. Tots dos són exemple del que ha de ser la vida cristiana. Maria accepta i guarda en el seu cor allò que l’Esperit anirà il·luminant, i Josep rep obedientment, per la fe, aquell que sant Pau ens mostra en les seves dues naturaleses: nascut de David segons la carn que assumeix, i veritable Fill de Déu per la seva essència.
 
Jesús mateix, obedient al Pare, renuncia a la seva divinitat i s’ofereix en un pessebre, on s’alimentaven els animals, com a aliment d’humilitat per a la nostra feblesa humana. I el salm ens planteja dues preguntes: una d’explícita —qui pot pujar a la muntanya del Senyor?— i una altra de més velada —qui és, per a mi, el qui ve? Ambdues, perquè puguem donar-hi resposta, requereixen que sapiguem tenir una posició clara com a cristians. Hem de viure amb fe la trobada amb el Verb Encarnat, i la fe es posa a prova en l’obediència.
La mateixa Paraula ens ofereix elements que ens condueixen cap a aquesta esperança plena: el mateix nom que rep el Fill de Déu en la seva presentació humana —Jeshua, Salvació de Déu; Emmanuel, Déu amb nosaltres. No és una salvació “política”, que seria només temporal, sinó la salvació de la condemna del pecat, i no hi ha cap dubte que Déu és amb nosaltres.
 
Així, el mateix salm ens ajuda a trobar l’actitud que ens acosta al Senyor: “l’home de mans innocents i de cor pur, que no confia en els ídols”. Les mans i el cor representen la voluntat humana que es deixa guiar per aquell que ve i en qui reconeixem l’exemple del veritable Fill de Déu, el qui sap que no el defensen ni el salven els ídols del món. Per això aquest temps és tan important per renovar en nosaltres les virtuts teologals: la Fe purifica la ment perquè només s’ocupi de Déu; l’Esperança purifica la voluntat perquè les nostres accions responguin al bé comú; i la Caritat purifica el cor perquè només hi habiten els sentiments de Jesús.
 
La clau d’aquest quart diumenge d’Advent és: “rebre el qui ve amb obediència en la Fe”.

Mn Edwin Vásquez

Rector de la Parròquia de Tordera

«I LI POSARAN EMMANUEL, QUE VOL DIR DÉU-ÉS-AMB-NOSALTRES» (Mt 1,21) 

Arribats al quart diumen· ge d’Advent encenem en la nostra corona d’Advent l’espelma de la caritat, de l’amor. Som a les portes del Nadal, un temps fort en la nostra vida de fe i un temps també especial per al conjunt de la societat. 

Cal que fixem la nostra mirada, ni que sigui per uns instants, en l’escena que rememora aquell moment en aquella nit tranquil·la on sense oripells i amb total senzillesa, el qui havia de salvar el món vingué a la vida. 

Què vol dir que Déu es faci home? Vol dir en primer lloc que ve a dignificar la nostra vida, a destacar-ne el seu caràcter de do de Déu, des del mateix moment de la concepció fins al darrer alè. Vol dir en segon lloc que Déu, conscient de la debilitat i la fragilitat de la vida de la seva criatura, vol compar· tir-la, sense renunciar a patir com nosaltres patim, a esperar com nosaltres esperem, a plorar com nosaltres plorem, o a alegrar-nos com també nosal· tres ens alegrem. En tercer lloc l’encarnació del Fill de Déu no és endebades, no és un simple gest de solidaritat que al cap i a la fi queda en això, un simple gest. 

Neix a Betlem, viu a Natzaret i mor a Jerusalem; Jesús, fill de Josep i de Maria als ulls del món, però que de fet és Déu, comparteix en tot, llevat del pe· cat, la nostra humanitat. Ressuscita el tercer dia d’entre els morts i puja al cel, ens convi· da a participar de la seva divinitat, a ser fills amb el Fill. Tot el misteri de la salvació està contemplat en aquest infant que avui ens mou a la tendresa i que demà ens ha de moure a l’esperança. 

Vivim aquest Nadal a les portes de la conclusió de l’Any Jubilar de l’esperança, i en Jesús, que jau en aquella menjadora, sense altre aixopluc que una fe· ble teulada, sense altre escalf que l’alè d’un bou i una mula, hi ha dipositada la nostra esperança. Quina paradoxa, allí on tot indica desesperança hi tenim posada la nostra gran esperança. 

Són les aparents contradiccions de Déu, que a voltes, si no ens fan dubtar, sí que almenys ens desconcerten. No serà això un signe de cap on hem de dirigir la nostra mirada? ¿No ens vol dir així Déu, amb la seva senzillesa acos· tumada a parlar en el xiuxiueig d’un ventijol suau, que Ell està sobretot en els qui han de viure com Ell, sense aixopluc i sense acolliment? 

Com escrivia el papa Francesc, hem de ser missatgers de: «l’esperança per als milions de pobres, que sovint no tenen el més necessari per a viure.» (Spes non confundit, 15). Per fer saber així que Déu és amb tots nosaltres. 

+ fra Octavi, 

bisbe de Girona