Baptisme del Senyor (A)

 

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc, 3, 15-156.21-22 

En aquell temps, la gent que vivia en l’expectació sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: «Jo us batejo només amb aigua, però ve el que és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc». Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut».

US DONO UN MANAMENT NOU (Jn 13: 34-36)

Amb la Festa del Baptisme del Senyor tanquem aquest temps fort de Nadal, on l’essència del que celebrem és precisament l’Amor de Déu que s’encarna, que ve al món perquè el món aprengui del seu Amor i l’aculli. La insistència de les lectures s’ha centrat a recordar-nos com Jesús és do de Déu, que s’abaixa per trobar-nos. Aquell Déu que era invisible, ara es fa visible per comunicar-nos el seu Amor cara a cara i tornar a caminar al nostre costat, tal com ho feia amb Adam al jardí de l’Edèn (Gn 3,8), perquè estimant-nos ens crea de nou.
 
En les lectures d’aquesta darrera setmana ens hem trobat amb la Primera Carta de l’Apòstol sant Joan que, ja en la seva maduresa humana i espiritual, centra la seva predicació a descriure’ns la identitat de Déu. Ens parla de qui és el nostre creador: Déu és Amor. Així podem comprendre que l’amor no és alguna cosa que produeixi l’ésser humà, sinó un do que rep: és Llum, és Paraula Creadora, és la Veritat que ve a salvar allò que estava perdut. Per això la vida espiritual és respondre a Aquell que ens ha estimat primer. I per aquesta raó és Jesús qui ens pot demanar d’estimar Déu i estimar el proïsme, perquè Ell ens ha estimat des del començament de la creació.
 
El Nadal és una celebració que renova la nostra existència i que es plenifica en la missió que compleix Crist fent-se home: inscriure’ns a l’escola humana de l’amor diví i a l’escola divina de l’amor humà. En ella aprenem que l’amor no és només afectiu, sinó efectiu; no està tant en el sentiment com en el servei, en les obres que mostren que estimem i perquè estimem. Qui reconeix l’Amor encarnat, el rep i deixa que habiti en ell; ha de tenir-lo com a model i estimar com Ell estima, fent-se servidor.
 
En aquest aprenentatge hem de saber superar les nostres etapes de maduració. Primer, s’estima per interès: volem la nostra salvació. Però la identificació amb el Fill, que és la donació amorosa del Pare, ens ha de portar a progressar i descobrir l’“estimar en gratitud”. No podem fer altra cosa que omplir-nos d’agraïment per la seva salvació que renova la vida. I en aquest progrés de l’amor, estimar perquè Déu ens ha estimat primer; estimar, ja sense interessos i des de l’agraïment, de manera que participem de l’essència del seu amor diví fins al punt que res ni ningú no ens separi d’Ell, perquè sabem romandre en l’Amor de Crist.
«Us dono un manament nou: estimeu-vos els uns als altres tal com Jo us he estimat. En això coneixeran que sou deixebles meus: en l’amor que us tingueu els uns als altres». Aquest manament nou és viure en l’essència sacrificial de l’Amor de Crist, integrat en aquell que es fa deixeble, conscients que no és un seguiment aïllat. Aquesta escola de l’Amor és perpètua i mai no deixarem enrere els nostres companys, perquè som germans. I la nostra manera d’estimar i la unitat entre nosaltres han de ser el testimoni que animi els altres al seguiment de Jesús.

Mn Edwin Vásquez

Rector de Parròquia de Tordera

«COM ÉS QUE TU VENS A MI?» (Mt 3,12-13)

Amb la festa del baptisme del Senyor conclou el temps de Nadal. Pel baptisme som incorporats a l’Església, un baptisme que en el nostre cas no és tan sols d’aigua, perquè ens convertim, com ho era el de Joan Baptista; el nostre ens ve per la força de l'Esperit Sant. 

Durant molts segles es va generalitzar el baptisme tot just nats i tal volta, com ens convidava el papa Francesc, és bo de recordar aquell dia quan de ben petits, ens portaren a la parròquia per ser batejats o «cristianitzats», com també es deia antigament. Amb el pas del temps i especialment en els darrers trenta o quaranta anys, el baptisme dels infants en gran nombre s’ha anat ajornant per part dels pares, quan no s’ha evitat directament, amb l’argument de no prendre una decisió de tanta importància sobre algú que no pot pas decidir encara, tot i que sí que en prenem d’altres. A vegades s’ha mantingut, cada vegada menys a hores d’ara, un baptisme per convenció social que no ha anat seguit d’una vida de fe en el si de la família, ni encara menys d’una formació dels fills i filles en la fe i en Jesucrist. 

Es tracta, d’una banda, de costums socials que s’han anat perdent arrel de la descristianització de la nostra societat, i de l’altra del fruit d’una excessiva banalització d’un fet tan important com demanar el baptisme per un fill. La fe, la vida de fe dins del marc on viure-la que és l’Església, ha deixat de ser majoritària en la nostra societat. Cal plànyer-se per aquest fet, ja que la nostra vocació com a cristians és evangelitzadora i no pot tenir altre objectiu que arribar a quanta més gent millor; de cap altra manera tindria sentit la vida de fe. Però no hi ha dubte que la fe que hem de transmetre, aquesta joia de l’Evangeli de la qual parlava el papa Francesc, si s’ha de viure o es viu per convenció social, sense un arrelament ferm en els cors, és sempre viscuda amb tebiesa i sense la força que cal que tingui. 

Diversament a aquesta situació, creix cada vegada més el nombre de catecúmens, nois i noies i adults que se senten cridats a abraçar la fe en Crist i a formar part de l’Església. Són molt diversos els camins que els porten a voler rebre els sagraments d’iniciació, però molt sovint els ha mogut o els ajuda en el seu camí d’aproximació a Crist, el testimoni de vida d’un o altre creient. Som evangelitzadors des del mateix moment en el qual rebem el baptisme i com a tals estem cridats a donar testimoni de Crist, i bon testimoni de la nostra fe, vivint-la amb joia i en plenitud; perquè Déu.

+ fra Octavi

Bisbe de Girona