Diumenge II (A) de durant l'any

 

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 1, 29-34 

En aquell temps, Joan veié que Jesús venia i digué: «Mireu l'anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món. És aquell de qui jo deia: Després de mi ve un home que m'ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia. Jo no sabia qui era, però vaig venir a batejar amb aigua perquè ell es manifestés a Israel». Després Joan testificà: «He vist que l'Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell. Jo no sabia qui era, però el qui m'envià a batejar amb aigua em digué: “Aquell sobre el qual veuràs que l'Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l'Esperit Sant”. Jo ho he vist, i dono testimoni atge que aquest és el Fill de Déu».

Per a qui soc cristià?

Proposo aquesta pregunta, que potser ens agafa desprevinguts. Neix de les lectures amb què hem començat aquest temps ferial de la Litúrgia. Estem contemplant els inicis del ministeri públic de Jesús; els primers evangelis tenen un caràcter vocacional, perquè així comença el camí: amb la crida a anar darrere d’Ell, és a dir, a seguir les seves petjades. I a aquells primers deixebles els diu: «Us faré pescadors d’homes».

Divendres passat ens trobàvem amb l’escena clàssica de Mc 2,1-12. El Mestre ha tornat a Cafarnaüm i molta gent s’aplega al voltant de la casa de Pere; tothom busca alguna cosa de Jesús. Quatre amics porten un paralític en una llitera, però com que no poden acostar-s’hi, el pugen al terrat, en treuen la teulada i el despenjen davant d’Ell. «Jesús, en veure la fe d’ells, li diu: Fill, els teus pecats et són perdonats». Davant l’acusació de sacrilegi per haver dit això, Jesús mostra que també el pot guarir, perquè Ell, «el Fill de l’home», és aquell de qui parlava el profeta Daniel.

El pecat és una ofensa a Déu, i només pot perdonar-la aquell que l’ha rebuda; per això Jesús pot perdonar els pecats com a Fill del Pare que s’ha encarnat com a Fill de l’home. I, per això mateix, pot dur a terme la guarició que el paralític necessitava. Li mana d’aixecar-se, d’agafar la seva llitera i de tornar a casa seva. No li concedeix només el perdó dels pecats —arrel de tot desequilibri—, sinó també una guarició integral, que es manifesta en aquests tres verbs: aixecar-se de la seva misèria; agafar la llitera, que significa fer-se càrrec de la pròpia vida renovada (ja no haurà d’esperar que els altres el portin); i tornar a casa, és a dir, retrobar els seus per viure i comunicar la gràcia rebuda.

El moviment de fe comença quan aquells quatre, que el portaven en la llitera, senten que Jesús ha tornat i el duen a la casa de Pere, on la comunitat estava reunida escoltant la predicació del Mestre. Van comprendre que la guarició que el seu germà necessitava es trobava allà on la comunitat es reuneix al voltant d’Aquell que és la Paraula. No devia ser fàcil portar-lo a coll, potser durant un llarg trajecte, però no van defallir i encara van fer un esforç més gran: pujar-lo, moure el sostre i despenjar-lo amb cura fins a posar-lo als peus de Jesús. ¿No és això el que ha de fer un cristià per aquell a qui el pecat ha paralitzat?

Els evangelis de la setmana ens han mostrat la crida a seguir Jesús i a deixar-nos convertir en «pescadors d’homes». No es tracta de fer una empresa proselitista, com qui vol sumar nous membres al seu moviment. La nostra missió és una altra: comprendre, ajudar, acompanyar i acostar a una sortida nova aquells que necessiten reprendre la seva història d’una manera renovada. I sí, portar a terme aquesta missió és sovint més difícil que el que van fer aquells quatre pel paralític. Però recordem que Jesús li va retornar la «dignitat de fill», li va perdonar els pecats i el va guarir perquè tornés renovat a la seva vida, i tot ho va fer «en veure la fe d’ells».

No s’és cristià per a un mateix. Ser cristià ens compromet a una vida relacional, tal com ho és l’ésser humà en la seva essència, però viscuda conscientment i amb fe. Per això la coherència de vida és el nostre millor testimoni. No es viu per a Crist aïllats del món, sinó sent sal de la terra: una sal que no només conserva i guareix, sinó que també ressalta el gust de la vida veritable.

Mn Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«JO NO SABIA QUI ERA» (Jn 1,31) 

Reconèixer la imatge de Crist en l’altre és el que ens demana el Senyor, de fet Ell es va fer home en primer lloc per dignificar la condició humana més enllà de la nostra tendència gairebé natural per empobrir-la. A vegades oblidem les reflexions que ens posa a l’abast la doctrina de l’Església i cerquem altres fòrmules que o bé ens porten al mateix resultat sense arribar a la veritat que és Crist, o bé ens allunyen d’aquesta centralitat de l’amor que és el compendi del missatge de l’Evangeli. 

La virtut és la disposició habitual que ens mou a fer el bé i el seu exercici ens porta no ja a fer bons actes sinó a mirar de donar el millor de nosaltres mateixos. Tendir a fer el bé, cercar de fer el bé i fer-lo mitjançant accions concretes és el resultat d’aquest exercici. Un exercici al qual ens convida l’apòstol sant Pau quan escriu: «Interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.» (Fl 4,8-9). 

La clau de l’exercici de les virtuts està en escollir entre el bé i el mal. Com escriu sant Pau en la carta als cristians de Roma: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no soc jo qui ho fa, sinó el mal que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: soc capaç de fer el mal. Si segueixo la raó, m'agrada de complir la llei de Déu, però veig (...) una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner.» (Rm 7,19-23). 

Les virtuts humanes són actituds fermes, disposicions estables, que ens mouen l’enteniment i la voluntat tot regulant els nostres actes, tot guiant la nostra conducta per tal de fer el bé que és allò adequat a la nostra vida de fe. Sempre tenim davant nostre dues alternatives, i entre elles hem d’escollir bé. Les virtuts arrelen en la nostra fe, una fe que ens mou a obrar la caritat i a construir esperança. Per la fe sabem que Crist ens estima, sabem que ens demana d’estimar-lo, d’estimar-nos i d’estimar els altres i si no ho veiem així ens cal descobrir-ho, ja que de fet llavors no sabem ben bé qui és Crist, perquè «El qui no estima no coneix Déu, -no té fe- perquè Déu és amor.» (1Jn 4,8). Com escriu el papa Lleó XIV, la caritat no s’entén com una simple virtut moral, sinó com a expressió concreta de la fe en el Verb encarnat que és Crist. (Cf. Dilexi te, 39)

+ fra Octavi

Bisbe de Girona