Diumenge II després de Nadal

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 1, 1-18

Al principi era el Verb, i el Verb era amb Déu, i era Déu, el Verb. Aquest era al principi amb Déu. Totes les coses han estat fetes per ell, i sense ell no ha estat feta ni una sola cosa de les que han estat fetes. En ell hi havia vida, i la vida era la llum dels homes, i la llum resplendeix en la tenebra, i la tenebra no l’acollí. Esdevingué un home enviat de Déu, de nom Joan. Aquest vingué per a testimoniatge, per testimoniar sobre la llum, a fi que tots creguessin per ell. No era ell la llum, sinó qui havia de testimoniar sobre la llum. [Aquell] era la llum veritable, la que il·lumina tot home, la que ve en aquest món. En el món era, i el món per ell va ser fet, i el món no el conegué. Als seus vingué, i els seus no l’acolliren. Però a tots els qui el reberen els donà poder d’esdevenir fills de Déu, els qui creuen en el seu nom, els quals no pas de sang, ni de desig de la carn, ni de voluntat d’home, sinó de Déu han nascut. I el Verb es feu carn, i habità entre nosaltres; i contemplàrem la seva glòria, glòria com d’unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat. Joan dona testimoni sobre elli clama, dient: «Aquest era del qui jo deia: El qui darrere meu ve, davant meu ha passat, perquè primer que jo era». Perquè de la seva plenitud, nosaltres tots n’hem rebut, i gràcia per gràcia; perquè la Llei per mitjà de Moisès fou donada, la gràcia i la veritat per Jesucrist han vingut. Déu ningú no l’ha vist mai; l’unigènit Déu, el qui és en el si del Pare, aquest l’ha donat a conèixer.

Ja anem culminant les festes de Nadal. Molts pensen que l’última festa és la popularment coneguda com la dels “Reis Mags”, però ni tan sols aquest és el veritable nom de la celebració, ni la centralitat recau en uns personatges que ni eren reis ni tampoc mags. Aquest és un bon exemple de com el món secular s’apropia de la tradició i no només en desvirtua els termes, sinó també els motius de celebració, que haurien de ser exclusivament religiosos. D’aquí ve que, a la península Ibèrica i en alguns altres indrets del món, se celebri la vigília de la festa com una mena de mini carnaval, ja que allà on se celebra, aquests “reis màgics” d’estil Disney no fan allò que van fer els savis originals: buscar Jesús i adorar-lo.

Allò que és conegut així no és més que la vigília de la veritable festivitat: l’Epifania del Senyor, és a dir, la manifestació de l’Encarnació de Déu, el veritable Rei, que fou anunciada als savis d’Orient i cap al qual els va guiar la llum celestial que van veure i seguir.

Anem a l’origen. Sis-cents anys abans de l’Encarnació de Jesús, enmig de la deportació del poble a Babilònia, el jove profeta Daniel, pels signes que Déu va manifestar a través d’ell, fou nomenat cap dels Magi (savis) de la cort (Dn 2,48). Així va influir en aquells savis, als quals parlà de signes futurs. La seva influència es va estendre als Magi de tota la regió al llarg de l’Eufrates, i la seva tradició arriba fins a Balaam (descendent de Lot), un profeta malvat que el rei Balac va contractar per maleir Israel i així afeblir-lo i poder-lo vèncer. Balaam, però, acabà fent el que Déu li manà i transmeté una profecia que prové de l’escola de Daniel: «El veig, però no és ara; el contemplo, però no de prop: una estrella surt de Jacob, un ceptre s’alça d’Israel, aixafarà les temples de Moab i el crani de tots els fills de Set…» (Nm 24,17).

Aquesta és la font de la qual van beure els savis d’Orient, els Magi, erròniament anomenats Reis Mags, que segurament practicaven, entre les seves disciplines, l’astronomia, associada en l’antiguitat a la recerca de signes profètics (astrologia). Ja influïts per l’escola de Daniel, esperaven trobar aquella estrella que anunciava el naixement del Rei d’Israel, a qui van anar a buscar per adorar-lo. El títol de Magi, és a dir, savi, va donar origen al terme ampli de mag. El fet que fossin reis prové únicament de la tradició oral neocristiana de l’edat mitjana, i no pas de les primeres comunitats, que ni tan sols els van donar nom ni origen. És en traduccions posteriors dels evangelis on s’estableix la idea que eren tres, reis i mags.

El que és realment important és que els seus coneixements es van posar al servei de la recerca del veritable Rei, i que davant la seva Epifania es van deixar guiar per trobar-lo i posar als seus peus els dons que tenien.

Visquem la importància que tenen les nostres festes en la seva arrel original i no cedim els nostres valors a corrents que ho mundanitzen tot. 

BON I BENEÏT ANY NOU 2026!

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«ANEU, BUSQUEU-LO BEN BÉ, AQUEST NEN, I QUAN L'HAUREU TROBAT, FEU-M'HO SABER» (Mt 2,8) 

El temps de Nadal és com una prolongació de la solemnitat de la Nativitat del Senyor, i si la nit de Nadal recordem la tendra escena d’aquell infant tot just nat acotxat en una menjadora, en la solemnitat de l’Epifania se’ns mostra la seva manifestació universal. Uns mags arribats de les llunyanes terres de l’orient veuen un signe, es posen en camí, troben, veuen i creuen. Mentre això succeeix amb aquells estrangers desconeguts, el rei del poble d’Israel no té altre neguit que impedir de totes, totes qualsevol possibilitat de posar en perill el seu poder. 

En aquesta escena que ens és tant coneguda, hi trobem molts dels elements que marcaran la vida de Crist. Rebutjat pels seus, especialment pels poderosos, i reconegut pels estrangers; és Ell que crida, en aquest cas a través d’un estel lluminós; són els cridats els que s’aixequen i es posen en camí i no paren fins a trobar-lo. El Senyor, tot i ser un feble infant, sap a qui crida i per què el crida. Ell no es fa amb els poderosos, que acomodats als seus palaus no mouen ni un dit per cercar el Messies; es fa amb uns anònims pastors o amb uns mags vinguts de lluny; com es farà amb uns simples pescadors, amb un cobrador d’impostos o amb una dona dedicada a vendre el seu cos i la seva dignitat, a canvi de pocs diners. 

Sovint veiem en episodi de l’Epifania la innocència dels infants i la il·lusió d’una nit màgica: al cap i a la fi, és una bella tradició que plau de recordar i mantenir. Però en aquesta escena hi ha els elements que anuncien com és aquest regne que el petit infant ha vingut a implantar. Un regne sorprenent on els paràmetres de la societat del seu temps, i no tants sols la del seu temps, es capgiren ben bé. Aquells mags van entrar a la casa que els indicava l’estrella, van veure el nen amb Maria, la seva mare, li van presentar el seu homenatge, li van oferir presents i després, advertits en un somni que no anessin pas a veure Herodes, se'n van tornar al seu país per un altre camí. Anaren, reconegueren a Jesús com a Messies, com a home i com a rei, i malfiats de les intencions del poderós, retornaren d’amagat. 

Els mags van peregrinar, i ho recordem quan el Jubileu de l’esperança es clausura amb el tancament de la Porta Santa de la Basílica papal de Sant Pere al Vaticà aquest 6 de gener de 2026, Epifania del Senyor. A la nostra diòcesi, com en la resta de les diòcesis del món, es va tancar el passat diumenge dia 28 de desembre, festa de la Sagrada Família. Preguem avui de manera especial perquè aquell desig que el papa Francesc expressava en convocar-lo s’hagi acomplert. Ens deia: «Que la llum de l’esperança cristiana pugui arribar a totes les persones, com a missatge de l’amor de Déu adreçat a tothom! I que l’Església pugui ser testimoni fidel d’aquest anunci arreu del món!» (Spes non confundit, 6). Com aquell estel que un dia guià els mags.

+ Fra Octavi

Bisbe de Girona