Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 4, 12-23
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se'n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafarnaüm, vora el llac, a la
regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s'havia de complir allò que anunciava el
profeta Isaïes: «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l'altra banda del
Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran
llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Des d'aquell
temps Jesús començà a predicar així: «Convertiu-vos, que el Regne del cel
és a prop».
Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l'anomenat Pere, i
Andreu. Estaven tirant el filat a l'aigua, perquè eren pescadors, i els digué:
«Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n'anaren amb ell. Més enllà veié altres dos germans,
Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant
les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca
i el pare, i se n'anaren amb ell. I anava per tot Galilea, ensenyant a les
sinagogues, predicant la bona nova del Regne i guarint entre la gent tota
malaltia.
Durant la setmana
que acabem de deixar enrere, les lectures del llibre de Samuel ens han fet
veure el camí que va recórrer el poble d’Israel quan va passar d’estar sota la
guia del profeta a voler ser governat pel rei Saül, empès pel desig humà de ser
com els altres pobles. Això va ser una mostra de com l’home, sovint, vol girar
l’esquena a la providència de Déu i pretén controlar el seu propi camí des
d’una mirada només humana. És una actitud que continua repetint-se avui, fins i
tot quan se’ns adverteix de les conseqüències que té deixar de comptar amb la
voluntat de Déu. Tanmateix, també hem vist que el Senyor no abandona l’home a
la seva sort, sinó que continua suscitant guies segons el seu cor. Així apareix
la figura de David, que es va preparant a poc a poc per governar el poble amb
un regnat fonamentat en la llei divina. No sense passar abans per
l’escepticisme d’aquells que no veien en ell una figura poderosa segons els
criteris humans, però que, en el seu cor, rebia els dons de l’Esperit.
L’Evangeli segons
sant Marc també ens mostra com, des dels inicis del ministeri de Jesús, hi ha
qui s’hi oposa perquè la seva Paraula els resulta incòmoda i busquen la manera
d’eliminar-lo. Al mateix temps, però, són molts els qui l’acullen i el segueixen.
Alguns ho fan moguts per la necessitat, d’altres per interès, però en tots els
casos es fa evident que Crist no menysprea aquells que el busquen, sinó que els
vol educar en la fe i ajudar-los a discernir la seva experiència amb Ell.
Així arribem a
aquest tercer diumenge del temps litúrgic, en què Jesús ens recorda la crida a
fonamentar el nostre camí de conversió escoltant-lo i seguint les seves
petjades. En aquest context també recordem la Conversió de sant Pau, que ens
presenta un altre model de voluntarisme humà: el de qui no es considera lluny
de Déu i, a més, es proclama el seu defensor, exercint un rigorisme legalista
en defensa del que creu que ha de ser la fe. Aquell Saule de Tars, que es
vantava d’haver estat educat als peus de Gamaliel, el mestre més prestigiós del
seu temps, i que se sentia amb autoritat per perseguir els qui creien en aquell
que s’anomenava a si mateix «Fill de l’home» —títol messiànic— i es reconeixia
«Fill de Déu» en dir-li «el meu Pare». És el mateix que es trobà amb Jesús quan
anava cap a Damasc per empresonar els qui no pensaven com ell. Aquell Saule
que, de sobte, va quedar encegat per la llum més resplendent que existeix i va
restar confós fins que Ananies, un dels qui ell mateix perseguia, l’ajudà a adaptar
la mirada a una nova manera de veure Déu. Així pogué rebre una missió
autèntica, trobar la seva identitat en Jesucrist i esdevenir Pau, que significa
«petit» i «home d’unitat».
En el nostre temps,
podem assemblar-nos als israelites del segle XI abans de Crist i voler ser
nosaltres sols els qui definim la nostra vida. O bé podem ser com Pau: algú que
creia complir la Llei de Déu, però que havia oblidat que aquesta Llei està sempre
sotmesa a l’Amor i a la Misericòrdia. Ens queda la certesa que sempre som a
temps de convertir-nos i que el Pare de bondat espera constantment que acceptem
la seva proposta d’una vida amb Ell. No desaprofitem aquest temps de gràcia;
obrim el cor a la seva Paraula i al do de la Unitat.
Mn.
Edwin Vásquez
Rector Parròquia Tordera
«JESÚS PREDICAVA L'EVANGELI DEL REGNE» (Mt 4,23)
Aquest diumenge conclou la setmana per la unitat dels cristians, el dia en el qual l’Església celebra habitualment la festa de la conversió de sant Pau, el denominat apòstol dels gentils. Pau fou el darrer dels cridats a ser apòstol, de fet no va seguir a Jesús, no el va conèixer ni tractar personalment; la seva fou una experiència de Déu, una experiència de conversió. Nosaltres tampoc hem escoltat directament a Jesús predicar el Regne, la manera en la qual la seva Bona Nova ens ha arribat és a través de l’Escriptura i de la tradició de l’Església; a través del magisteri, ensenyaments i predicacions que des dels apòstols fins als Pares de l’Església, s’han anat recollint successivament fins arribar als nostres dies.
Escrivia el papa Benet XVI que: «la Paraula de Déu
es transmet en la Tradició viva de l'Església. La Sagrada Escriptura, l'Antic i el Nou Testament, és la
Paraula de Déu testificada i divinament inspirada. (...)
la fe cristiana no és una "religió del Llibre": el cristianisme és la “religió de la Paraula de Déu”, no d’“una
paraula escrita i muda, sinó del Verb encarnat i viu”.
(Sant Bernat, Homilia
super missus est, 4,
11). Per consegüent,
l'Escriptura ha de ser
proclamada, escoltada, llegida, acollida i
viscuda com a Paraula de Déu, en el si de
la Tradició apostòlica, de la qual no es pot separar.»
(Dei Verbum, 10). (Verbum Domini, 7).
Una manera d’acostar-se a la Paraula és la Lectio divina de la qual el monjo Guiu II el Cartoixà va formalitzar les etapes o graons en la seva carta coneguda
amb el nom de Scala claustralium. Són pocs graons
els d’aquesta escala, però qui la puja amb decisió,
amb l’orella atenta, s’acosta veritablement a Déu:
fa pujar, els qui s’hi esmercen, de la terra al cel.
Un primer graó de l’escala és la lectura o lectio,
llegint el text de manera pausada, recollint ben bé
què diu Déu a través de l’Escriptura. Un segon graó
és la meditació, mirant d’encalçar la veritat del que
Déu ens diu amb la seva Paraula, el sentit espiritual i alhora personal, d'allò que ens expressa Déu a
nosaltres en un moment determinat i concret de la
nostra vida. El tercer graó és la pregària; el diàleg
entre Déu i nosaltres, entre el lector i el Senyor; així
la nostra lectura, com deia sant Gregori el Gran, fa
créixer la mateixa Paraula divina. El quart graó és la
contemplació, la meta del camí, quan se’ns convida
a anar sempre més i més enllà, a seguir caminant en
el camí de la fe.
Us convido a acostar-vos a la Paraula de Déu, a familiaritzar-vos amb el diàleg amb aquell que tant
ens estima i ens parla a cau d’orella; a través de la
Paraula podem escoltar la veu del Senyor. (Verbum
Domini, 19).
+ fra Octavi,
bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada