Diumenge IV (A) de durant l'any

 

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 5, 1-12a 

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient: «Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.»

JESÚS ES TROBA AMB NOSALTRES I ENS ENVIA A SEMBRAR
(Mc 4,1-35)
 

Els evangelis d’aquesta setmana continuen convidant-nos a recórrer un camí progressiu en el creixement de l’espiritualitat cristiana. En ells podem veure l’encontre de Jesús amb quatre grups de persones que s’acosten a Ell amb intencions diferents: els doctors de la Llei, que intenten desacreditar el seu ministeri i fer creure que el bé que fa és fals; els seus familiars, que el consideren «fora de si»; els deixebles, que esdevenen la seva veritable família quan escolten i segueixen la seva Paraula; i la multitud a la vora del llac, de la qual pren certa distància perquè no acabin ofegant el seu missatge amb els seus interessos i necessitats. Jesús no se’n desentén, sinó que busca instruir-los des de la barca: els mira amb compassió i els ensenya, perquè puguin discernir el veritable seguiment del Mestre que dona Paraules de Vida.

 

Aquests quatre grups també queden reflectits en la paràbola del sembrador, com els quatre tipus de terreny on cau la llavor. La paràbola sintetitza molt bé el missatge global de la setmana litúrgica i ens ajuda a veure com les actituds de cada grup concorden amb el tipus de sòl que acull la llavor.

 

També és significativa l’aparició dels seus parents a Cafarnaüm, amb la intenció d’endur-se’l, de treure’l del seu ministeri, perquè no entenen ni estan oberts al que Ell predica i fa. Quan arriben, la multitud envolta la casa: tots volen veure i escoltar Jesús. Ell està ensenyant i, asseguts al seu costat, hi ha els deixebles, escoltant-lo. La seva família no entra, no tant per la multitud, sinó perquè no estan disposats a seguir-lo; volen que surti fora. Ja han jutjat que cal amagar-lo perquè no continuï aquest camí. Però Jesús aprofita el moment per mostrar que la seva veritable família són els qui «escolten la Paraula». Ell és la Paraula i el Camí.

 

El centre del seu ensenyament és el Regne de Déu i com cal conrear-lo. La crida que fa als mateixos a qui havia promès fer «pescadors d’homes» és també a ser sembradors. Però adverteix que tot es fonamenta en l’«escolta». Escoltar és el fonament de la fe i del compliment de la Llei: «Escolta, Israel…». Així comença el Xemà, l’ensenyament fonamental de la Llei de Déu que condueix a estimar-lo, i també l’inici del Regne. Per això les paràboles on la llavor és protagonista ens han acompanyat fins al final de les lectures d’aquesta setmana.

 

Jesús, Bon Pastor, Mestre i Sembrador, surt a l’encontre sense discriminar cap dels qui s’acosten a Ell. Fa de la seva pròpia vida un ministeri d’ensenyament. Es mostra com a Camí, ens dona la Veritat i s’entrega donant-nos la seva Vida. Proposa, convida i crida a replicar la seva Missió, a ser missioners sembradors del Regne de Déu. Ens convida a confiar que aquella petita llavor de mostassa que cadascun de nosaltres pot sembrar es convertirà en un arbre frondós, capaç d’acollir tota mena d’ocells a l’aixopluc de les seves branques. I també ens recorda que «no s’encén una llum per amagar-la»: ens anima a ser sal de la terra i a no perdre les seves qualitats, perquè són les que trauran les amargors del món i en guariran les ferides.

El Regne de Déu ve, no com un sistema ideològic imposat, sinó com una missió a la qual estem convidats a formar part. Si escoltem, Ell ens comunica les seves qualitats i ens capacita per al compromís.

 

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

Principio del formulario

Final del formulario

«PER CAUSA MEVA» (Mt 5,11)

L’Església dedica la jornada del 2 de febrer a pregar i a recordar aquella part de l’Església que viu el seu seguiment de Crist consagrant-se a Ell. Ho fa en la festa de la Presentació del Senyor recordant les figures de Simeó, aquell home just i pietós, i d’Anna, aquella dona que mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. La Jornada Mundial de la Vida Consagrada ens apropa, doncs, a aquesta porció del poble de Déu que no és ni la millor ni la pitjor de l’Església, però que segueix la crida de Déu i dedica la seva vida al servei de Crist i de l’Església, sigui a través de la vida contemplativa o sigui a través de la vida activa, centrant-se sempre, en un cas i en l’altre, en l’amor a Déu i als germans i germanes. 

«Per a qui ets?» és el lema que la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada ens proposa aquest any per aquesta jornada, i la resposta que dona qui segueix a Crist, sigui vivint el carisma que sigui, és que «som per a Déu». Topa aquesta opció amb la dinàmica d’una part de la nostra societat, on els interessos personals o particulars se sobreposen als comunitaris. Afortunadament no és una actitud hegemònica en el conjunt de la societat, ni en el de l’Església, però sí que sovint apareix com una temptació quan no com a una tendència. 

La relació amb Déu, la relació de tot creient amb Déu i per tant també la de qui es consagra a Déu, és una relació d’amor, no pas de submissió o de domini. Lliurant-nos a Déu no renunciem a nosaltres mateixos, ens reafirmem en el millor sentit del terme. Com ens diu sant Pau, l'amor és més gran que qualsevol altra cosa (Cf. 1Co 13,13); som per a Déu i Déu és amor. Aleshores podem dir també que Déu és per a nosaltres, per a tots; cal evitar l’auto-referència, la visió centrífuga, la centralitat en nosaltres mateixos; perquè si som per a Déu, necessàriament som també per als altres. No és deseiximent, és amor: aquell que tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,7). 

La vida consagrada, com la fe de qualsevol creient (ja que consagrar-se és una manera concreta de viure la fe) no pot ser viscuda des d’una visió exclusivament d’introversió personal; és buscar a Déu, sortir de nosaltres mateixos per descobrir a Crist en el rostre dels altres. La vida consagrada ha anat adquirint al llarg dels segles múltiples facetes, l’han conformat molts rostres i els carismes s’han anat sumant, més que no pas succeint. Però sigui consagrant-se a la pregària, fent-ho al servei dels infants o dels ancians, o a l’atenció als qui més necessitat tenen de ser atesos, tant li és, perquè darrera de cada rostre hi ha Déu, la causa que val la pena servir, la causa per la qual val la pena viure la fe.

+ fra Octavi

Bisbe de Girona