Diumenge I (A) de Quaresma

 

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 4, 1-11 

En aquell temps, l'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu"». Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix; l'Escriptura diu: "Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li contesta: «També diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"». Després el diable se l'enduu dalt d’una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t'ho donaré si et prosternes i m'adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"».

EL DESERT DEL MÓN, EL NOSTRE CAMÍ QUARESMAL

Hem iniciat el nostre camí quaresmal després d’haver celebrat el Dimecres de Cendra. Per a alguns ha estat el final del Carnaval, amb llàgrimes pintades a les cares dels infants per l’enterrament de la sardina, la mort d’en Carnestoltes, i la Vella Quaresma continua essent la “dolenta” del conte. Per als mitjans de comunicació, la gran curiositat ha estat l’inici del Ramadà, que enguany ha coincidit amb la Quaresma, i per això han convidat imams a parlar de la seva tradició i del dejuni. Però cap d’aquests mitjans no ha preguntat a cap bisbe sobre aquest temps fort per a l’Església. És evident que la “cultura general” sovint no inclou el cristianisme dins el seu món. “Som al món, però no som del món”.

Les lectures d’aquest Primer Diumenge ressonen amb el record de la llibertat humana que Déu ha concedit a l’home, tal com escoltàvem diumenge passat (cf. Qo 15,16-21): “Si vols, pots guardar els manaments”. El Pare dona llibertat als seus fills perquè l’amor envers Ell sigui espontani i autèntic, no pas una programació sense alternativa. Tot perquè l’home participi en el seu propi creixement, il·luminat per la gràcia rebuda en l’Esperit. Per això recordem també que Jesús ha vingut a convidar-nos a inscriure’ns a l’escola humana de l’Amor diví i a l’escola divina de l’amor humà. Aquí hi ha l’essència del camí quaresmal: una nova etapa d’aprenentatge i de prova en el nostre seguiment.

Com cada any, a l’inici de la Quaresma contemplem les temptacions al desert. Enguany, des de l’Evangeli segons sant Mateu, veiem com es destaca que “Jesús fou conduït per l’Esperit al desert per ser temptat”. Fou conduït, no arrossegat ni obligat. No fuig del món ni de la gent; hi va per preparar-se a l’entrega total per tots. Sí, hi va per ser temptat, però observem que només després dels quaranta dies apareix la fam, és a dir, la necessitat. I és llavors quan entra en joc el temptador, oferint-li alternatives per provar l’ego del Verb encarnat. Les mateixes alternatives que ofereix també avui al món davant les nostres necessitats: benefici propi, glòria personal, poder i grandesa, tot agenollant-se davant allò que és temporal com si fos definitiu.

El temptador comença dient: “Si ets Fill de Déu...”. Una expressió desafiant que, ben mirada, és el primer gran intent d’engany. Cadascun de nosaltres ha rebut, per gràcia, la filiació divina en el Baptisme. Per això la temptació sempre truca a la porta de la nostra vida, perquè qüestionem l’amor del Pare i desacreditem aquest do en nosaltres. De Jesús aprenem a no dialogar amb la temptació. Ell respon amb la Paraula que s’oposa a les ofertes del maligne, i només al final s’hi adreça per fer-lo fora: “Ves-te’n, Satanàs”. Una ordre que el temptador hagué d’obeir davant el Fill de Déu.

Jesús multiplica el pa només per als pobres, no per al seu propi profit. No busca una glòria messiànica espectacular. No fa miracles per conquerir el món: cura, allibera i dona vida per amor, no per demostrar poder sobre els homes. No vol posseir el món, sinó alliberar-lo de les boires de la idolatria. I tot i així, accepta el camí de la persecució, de la injustícia i de la mort, obrint-nos també la porta de la resurrecció.

Jesús ha recorregut aquest camí deixant-nos una escola de deixebles que dura fins avui. Ara som nosaltres els seus deixebles, i Ell continua essent el nostre Mestre. No oblidem que el deixeble ha de voler assemblar-se al seu Mestre. Demanem, doncs, la força de l’Esperit per afrontar les proves d’aquest temps i viure aquesta Quaresma com un veritable desert que ens purifica i ens prepara per a la Pasqua.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«TOT AIXÒ T'HO DONARÉ SI ET PROSTERNES I M'ADORES» (Mt 4,9)

El primer diumenge de Quaresma escoltem la perícopa de l’Evangeli que denominem de les temptacions. Crist portat al desert és temptat. La temptació és quelcom que ens acompanya en la nostra vida. Forma part del fet de la mateixa vida i és ben present quan a cada moment hem de prendre decisions. Per prendre-les, en moltes ocasions tenim plena llibertat per fer-ho, però en d’altres, aquesta llibertat es pot veure enterbolida per determinades circumstàncies que ens venen donades per l’entorn, per prejudicis i pel desig de tenir més poder, plaer o riquesa, sense importar-nos el cost que això pugui tenir, per als altres o per a nosaltres mateixos. Escollir entre fer el bé i no fer-lo està a les nostres mans; però tot i que siguem conscients de quina és l’opció correcta, a vegades escollim la incorrecta. Ho podem fer per mandra, per comoditat, per ambició i no poques vegades per imposar-nos a la voluntat dels altres, creient-nos així reafirmats en la nostra personalitat. 

Són a vegades petites temptacions, les de cada dia, quan algú ens demana alguna cosa i la peresa ens mou a no fer-la perquè estem més bé com estem que no pas deixant el que tenim entre mans i lliurant part del nostre temps a atendre a qui ens ha de menester. Recordem allò que ens diu Jesús: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans (...) Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.» (Lc 11,5-8). 

Hi ha també temptacions més fortes que al cap i a la fi ens mouen a dependre d’unes necessitats que realment no són tals, sinó més aviat caprici. La nostra societat està molt avesada a crear necessitats o bé supèrflues o bé desmesurades, i sap com moure les nostres voluntats per entrar en el joc mercantilista que dona sentit a aquesta dinàmica. No es tracta pas de renunciar o desatendre necessitats bàsiques com ara un treball digne, una llar o un plat a taula; es tracta de no crear-nos noves necessitats que, sense ser-ho, les vivim com si ho fossin i no ens deixen viure. Una dinàmica que mou fins i tot polítiques internacionals, on l’ambició o l’enveja esdevenen els motius de fons. El preu de la seva satisfacció és la renuncia a Déu, a la nostra llibertat de fills de Déu, quan caiem adorant déus falsos, com ara el poder o els diners. 

El temps quaresmal es caracteritza per tres elements: la pregària, el dejuni i l’almoina. Són ben bé tres remeis, podríem dir que casolans però ben eficaços, que estan sempre al nostre abast per fer front a moltes de les temptacions que ens surten al pas a cada moment. Practicant-les tindrem el Senyor al nostre costat i podrem vèncer-les. 

 + fra Octavi, 

bisbe de Girona