Diumenge II (A) de Quaresma

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 17, 1-9 

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por». Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol. Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

La proposta litúrgica de la Quaresma se’ns presenta en dues etapes. La primera va de la setmana primera fins a la tercera, i les lectures ens ajuden a aprendre a mirar amb els ulls del Pare. La segona s’estén de la quarta fins a la cinquena setmana, i ens proposa com viure en Déu. La clau de la Quaresma, com també de tota la vida cristiana, és el servei. El sentit penitencial no gira entorn d’un simple esforç exterior, sinó del canvi del propi cor, que es realitza en la caritat. I la caritat, quan es viu de veritat, ens porta a mirar el proïsme amb els ulls de Déu i a reconèixer en ell el misteri d’una presència divina que l’habita.

Si l’Evangeli del diumenge passat ens parlava de les ombres de les temptacions, el d’avui ens porta la llum. Primer se’ns recorda qui és Abraham, el pare de la fe, en qui són beneïdes totes les famílies del món que s’uneixen a la seva per la fe. No es tracta d’una família només de sang, sinó d’aquells que, pel do de la fe, reben la gràcia de ser fills de Déu. També sant Pau exhorta Timoteu a superar la debilitat de la seva joventut i la seva poca traça a l’hora de parlar, omplint-se de la força de l’Esperit Sant revelat en Crist i donat per Ell. La vocació cristiana és universal i gratuïta: de totes les nacions, Déu en vol fer una sola família que comparteixi la Bona Nova, el seu Evangeli.

En la darrera temptació, el diable porta Jesús a dalt d’una muntanya, símbol de l’àmbit de Déu. I també és al cim d’una muntanya on Jesús porta tres deixebles per revelar-los la seva glòria. No és un espectacle ni un prodigi per impressionar-los, sinó la manifestació de la seva identitat i de la seva missió. Jesús no és el messies que el món espera segons criteris humans. Els fa pujar a la muntanya perquè escoltin el Pare i el coneguin a Ell, deixant a la plana els pensaments massa terrenals. Pujar a la muntanya significa obrir-se a la visió de Déu. En una muntanya Moisès i Elies van cercar el Senyor, i Déu se’ls revelà en la llum i en la pau, no en la violència. Per això Moisès baixava del mont amb el rostre resplendent, i tothom ho veia (cf. Ex 34,29-31).

La Transfiguració de Jesús no és només la manifestació del que Ell és en veritat, sinó també un tast del camí que el seu sacrifici obrirà per a la humanitat. Jesús, encarnat i plenament humà, mostra també als homes que estan cridats a ser transfigurats.

“Transfiguració” ve del grec metamorphoō, és a dir, “metamorfosi”. Aquesta paraula ens recorda un procés de la natura: la larva que es transforma, que sembla desaparèixer dins el capoll, com si morís, i que després en surt convertida en una criatura nova i bella, amb ales desplegades. Una bellesa que no s’endevinava en les etapes anteriors. Això és el que Jesús anticipa per als seus deixebles. No només per a aquells tres, sinó per a tots nosaltres quan acollim la seva Paraula i la posem en pràctica.

És molt significatiu que els testimonis vegin Jesús resplendent de glòria i escoltin la veu del Pare que proclama: «Aquest és el meu Fill, l’estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo». No podem passar per alt el detall amb què comença aquest Evangeli (Mt 17,1-9): «Sis dies després, Jesús prengué amb ell Pere, Jaume i el seu germà Joan…». Sis dies després de què? Després d’haver-los preguntat: «Qui diu la gent que soc jo?… I vosaltres, qui dieu que soc?». Aquest detall no és menor. És la gran pregunta que tota vocació cristiana està cridada a respondre. Només quan cerco de debò conèixer qui és el meu Salvador, quan l’escolto i segueixo la seva Paraula, comença, pas a pas, la meva pròpia transfiguració.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

«SENYOR, QUE N'ESTEM, DE BÉ, AQUÍ DALT!» (Mt 17,4)

Com ens imaginem la glòria eterna? Segurament res del que aquí podem viure és semblant. Ni tan sols els deixebles, seguidors més o menys fidels del Senyor, que escoltaren les seves paraules, veieren els seus miracles i feren experiència del ressuscitat, van tenir plena experiència de la glòria en aquest món. L’episodi de la transfiguració en fou un tast, i el que ells van experimentar els proporcionà una sensació de pau i benestar, de la qual fins llavors mai no havien gaudit. 

En un món convuls on tanta gent perd l’esperança en base a viure infinitud de situacions descoratjadores, fer arribar ni que sigui per un instant de glòria, de ben segur que ens seria de gran ajut. Però per transmetre aquesta experiència cal creure-hi. A través del contacte sovintejat i profund amb la Paraula podem acostar-nos-hi; com també a través de l’Eucaristia, font i cimal de la litúrgia i presència real de Crist entre nosaltres, i en fem experiència acomplint el manament de l’amor que ens deixà Jesús. En aquella alta muntanya, d’una banda hi tenim Moisès i Elies; de l’altra Pere, Jaume i Joan. L’alliberador i el profeta del poble d’Israel, i el nucli més proper al Messies; i entremig d’ells, com el nexe entre la promesa i la realitat, Jesús, reconegut com a Fill estimat del Pare quan des del núvol lluminós que els cobria una veu va parlar. Allí es feu experiència del misteri de Déu. 

«La Quaresma és el temps en què l’Església, amb sol·licitud materna, ens convida a tornar a posar el misteri de Déu al centre de la nostra vida, perquè la nostra fe retrobi el seu impuls i el cor no es dispersi entre les inquietuds i les distraccions quotidianes», ens diu el papa Lleó XIV en el primer missatge quaresmal del seu pontificat. 

Si en el primer diumenge de Quaresma se’ns convida a vèncer tot allò que ens pot apartar de Crist i dels germans, aquest segon diumenge ens mostra com n’és d’agradable la proximitat del Senyor, un cop superades les limitacions de tot allò que lliga i limita la nostra llibertat de fills de Déu. Mostrar ni que sigui un tast de la glòria als altres, ajudar a imaginar-los, ni que sigui per un instant tan breu com fou aquell a la muntanya, que és fer experiència de Déu lliurement, sense entrebancs, justificaria tota una vida de fe. L’esperança és creure en allò que esdevindrà, no hi pot haver esperança sense un mínim de certesa que aquesta esdevindrà un dia realitat. En aquest temps quaresmal estem en camí, camí cap a la Pasqua que celebrarem, si Déu vol, en la gran nit de la Vetlla Pasqual. Ho farem certament com cada any, però també hem de viure la Quaresma com un camí personal i comunitari cap a aquesta glòria de la qual Jesús volgué fer partícips, ni que fos per uns instants, els seus deixebles més estimats. 

Com ens convida el papa Lleó: «Demanem la gràcia de viure una Quaresma que faci més atenta la nostra oïda a Déu i als més desafavorits.» (Missatge del Sant Pare Lleó XIV per a la Quaresma 2026.) 

 + fra Octavi, 

bisbe de Girona