Diumenge VI (A) de durant l'any

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 5, 17-37 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri”. Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig en el fons del cor ja ha comès adulteri. També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments”, i també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor”. Doncs jo et dic: No juris mai. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

¿PENSEU QUE HE VINGUT A ABOLIR LA LLEI? (Mt 5,17-37)

D’aquí a quatre dies començarem el nostre camí quaresmal. És evident com de ràpid passa el temps. Sembla que no fa gaire els nostres carrers i cases encara lluïen els guarniments de Nadal, i ja som a mitjan febrer. El món continua canviant i debatent-se entre corrents ideològics i incerteses de tota mena. També la nostra vida espiritual ha d’anar avançant. Ser cristià no és només un conjunt de pràctiques de pietat, sinó un camí en el qual cal progressar; altrament, la salvació quedaria reduïda a una simple idea poètica.

En aquest sisè diumenge del temps de durant l’any, les lectures posen el focus en la Llei que Déu ha inscrit en el cor humà, perquè l’home la pugui discernir amb llibertat i amb la intel·ligència que Ell mateix li ha concedit. Al llarg de la història de la salvació, Déu ha anat revelant progressivament aquesta Llei, que arriba a la seva plenitud en Crist. La lectura del llibre de l’Eclesiàstic (15,16-21) ens mostra com aquesta Llei natural se’ns presenta com una lògica de vida on és possible buscar el bé propi i, alhora, tendir cap al bé comú, entenent que, al final, Déu no castiga, sinó que cadascú afronta les conseqüències de les seves pròpies eleccions. En el fragment de la Carta als Corintis (2,6-10), sant Pau ens porta a concloure que és el cor senzill el que permet millor que l’Esperit reveli l’amor i els designis de Déu, no tant per una comprensió intel·lectual, sinó a través de l’encontre amb l’Amor que Déu ens té.

Aquestes claus ens preparen per entrar en l’Evangeli que avui se’ns proposa. Molts van pensar que Jesús era un alliberador que venia a abolir la Llei; d’altres creien que simplement la substituiria per uns nous manaments. Tampoc no van faltar els qui van interpretar la seva actitud davant la visió farisaica com un sacrilegi, com si el seu objectiu fos subvertir l’ordre religiós i la litúrgia. Per això Jesús afirma clarament que no ha vingut a abolir la Llei, sinó a donar-li plenitud. I ja des dels primers versets veiem que ens convida a ser exigents amb nosaltres mateixos en el seu compliment. Però no es refereix als preceptes purament humans, sinó a l’essència de l’Amor que es manifesta en la relació amb els altres, perquè és precisament en la relació amb el proïsme on es posa a prova la nostra veritable voluntat d’acostar-nos a Déu. Jesús utilitza imatges fortes per fer-nos entendre la gravetat que té descuidar aquesta llei natural, que busca l’harmonia en la relació amb l’altre, amb nosaltres mateixos, amb la creació i amb el Creador. 

Els rabins ensenyaven que el moment de la pregària i del sacrifici ritual era tan sagrat que, un cop iniciat, no s’havia d’interrompre ni tan sols si una serp s’enrotllava a les cames de l’oferent. Jesús desafia aquesta visió i ens diu que la pregària o el sacrifici no tenen sentit si no estem en pau amb el germà. De la mateixa manera, utilitza imatges extremes per fer-nos comprendre la urgència d’allunyar-nos del pecat, com si calgués tallar d’arrel allò que ens hi condueix. Crida especialment l’atenció com pren alguns manaments i els porta a una interpretació radical, com quan afirma que també és homicidi la maledicència contra el germà. Si ho pensem bé, cada paraula ofensiva, cada mentida, cada fals testimoni o la difusió de judicis contra els altres constitueixen una petita mort que es comet contra la seva vida. Arribar al xafardeig, a la crítica o a l’insult ens fa responsables davant un tribunal, perquè soscavem la integritat de l’altre i no respectem el misteri diví present en el proïsme.

Amb aquest Evangeli, Jesús ens convida a viure una justícia i una misericòrdia més grans que les dels doctors de la Llei, una justícia que neix del cor i una misericòrdia que reflecteix el rostre del Pare.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«DÉU ENS HO HA REVELAT PER OBRA DE L'ESPERIT» 

(1Co 2,10) 

La fe ens sosté en les múltiples circumstàncies de la vida, és el gran do que Déu ens ha fet. La fe no és una confiança cega en quelcom inabastable, la fe dels cristians es fonamenta en Jesucrist, el Fill de Déu fet home per nosaltres, vingut al món per compartir la nostra humanitat i obrir-nos les portes del Regne de Déu. 

La fe és sovint posada a prova per les mateixes circumstàncies de la vida, una vida que Crist va compartir, i és en aquests moments de dificultat quan tot sembla trontollar al nostre voltant i la confiança es fa difícil de viure, quan la fortalesa de la fe ens ajuda a afrontar els reptes. Malauradament, la nostra vida no està exempta de dolor, ho veiem cada dia al nostre voltant i en fem experiència personal ben sovint. Trobar un refugi, trobar un consol ho podem fer en els altres, en els més propers, en els que ens estimen, però en última instància, des de la fe ens cal cercar la presència, l’abraçada de Déu que ens estima en tots els moments de la nostra vida. 

Al nostre voltant vivim cada dia camins del calvari individual que, els coneguem o no, han de despertar la nostra solidaritat expressada en la pregària i en l’acció. La pastoral del malalt és i ha de ser una part constitutiva i fonamental de l’acció de l’Església, juntament amb l’acció social dirigida cap als que més la necessiten. Hi ha llocs on aquesta solidaritat, que vivim des de la fe, es viu d’una manera més punyent, com ara al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, la festivitat de la qual acabem de celebrar. Maria esdevé, quan les circumstàncies són difícils, la gran intercessora davant de Jesucrist, el seu fill i Senyor nostre. Maria ens mira sempre amb ulls de mare, amb aquell esguard amb el qual mirà tothora a Jesús. «La maternitat de María ens fa arribar l’amor de Déu; d'una banda, pel seu caràcter d'intercessió, ja que la intercessió materna és expressió d'aquesta “protecció maternal” que permet reconèixer en Crist l'únic Mediador entre Déu i els homes. D'altra banda, la seva presència materna en les nostres vides no exclou diverses accions de María motivant l'obertura dels nostres cors a l'acció de Crist en l'Esperit Sant. Així ens ajuda, de diverses maneres, a disposar-nos a la vida de la gràcia que solament el Senyor pot infondre en nosaltres.» (Mater Populi fidelis, 46). 

En aquest camí quaresmal que estem a punt d’iniciar, havent celebrat la memòria de la Mare de Déu de Lourdes, posem de nou la nostra atenció en Maria, la Mare de Déu i mare nostra. Ella «que amb el seu “sí” va contribuir a donar a la Font de tota misericòrdia i benevolència un rostre humà: el rostre de Jesús.» (Lleó XIV 1 de gener de 2026). 

+fra Octavi, 

bisbe de Girona