Diumenge IV (A) de Quaresma

 

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 9, 1.6-9.13-17.34-38 

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc». Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta». Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga. Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà.

LA LLUM DEL BAPTISME

A començaments del segle IV es van construir a les esglésies les primeres piles baptismals, però el seu nom inicial era “fotisteri”, que significa “lloc d’il·luminació”. La idea és que amb el Baptisme rebem la llum de l’Esperit, que se’ns concedeix per la filiació en Crist i a través de l’aigua baptismal. Per això també hi col·loquem el ciri pasqual, que ens recorda la llum que Crist porta al món.

Aquest quart diumenge de Quaresma remarca el sentit baptismal d’aquest temps fort. L’aigua i la llum que Jesús ofereix així ens ho mostren. Els deixebles pregunten al Mestre sobre el pecat hereditari d’aquell home cec de naixement, i Jesús desestima aquesta creença. Després crida el cec i actua amb ell com si el recreés: escup a terra i fa fang. En la cultura hebrea la saliva es considerava la condensació de l’alè, i l’alè era la mateixa essència de la vida, el nefesh que el Creador va infondre en l’home que havia format de la pols de la terra. Jesús ungeix els ulls del cec amb aquell fang i li diu que vagi a rentar-se a la piscina de Siloè, nom que significa “Enviat”. Aquella piscina era el lloc d’on cada matí el gran sacerdot prenia l’aigua que després portava en processó al temple per vessar-la sobre l’altar dels sacrificis. Recordem que Jesús és l’Enviat del Pare i és també l’aigua que dona la Vida eterna. Veiem com es combinen els elements primordials d’una nova creació, perquè l’ésser humà passi de la ceguesa espiritual a portar dins seu la llum.

Aquell que havia estat cec de naixement ja no és reconegut pels qui abans el veien demanar almoina. Ell dona testimoni de la seva curació, tot i que encara sap ben poca cosa d’aquell que l’ha guarit. Així és conduït davant els fariseus, que interroguen repetidament el seu testimoni amb la intenció de trobar alguna acusació contra Jesús, ja que havia curat en dissabte i, segons ells, havia fet que el cec trenqués el repòs del sabbat. Per al cec, Jesús ha de ser un profeta. Insatisfets amb la seva resposta, criden els seus pares, que, plens de por, diuen que el seu fill ja és gran i que ha de respondre ell mateix per la curació rebuda. És l’actitud de qui tem reconèixer l’acció de Jesucrist davant la pressió social.

Quan tornen a interrogar el qui havia estat cec, els fariseus intenten que declari que Jesús és un pecador. Però ell, que ara ja hi veu, els respon que «Déu només escolta els qui l’honoren i fan la seva voluntat». Entén que aquell que l’ha curat és escoltat per Déu i que, per tant, no pot ser un pecador. Aquest nou interrogatori ens mostra el procés de conversió que es va gestant en aquell home: primer comença a veure, després reconeix que Jesús és un profeta i que Déu l’escolta. Finalment, quan torna a trobar-se amb Ell, creu en Jesús com el Messies, s’hi prostra i el segueix.

Jesús posa el centre del relat recordant-nos que ha vingut per posar a prova el que hi ha en cada cor, tal com Simeó havia anunciat al temple a Josep i a Maria. També ens diu que Ell és la llum del món «mentre és en el món». Així podem veure que, quan el món no el busca, cau en la ceguesa. La seva presència provoca un judici, no perquè convoqui el món a un tribunal, sinó perquè la seva mateixa presència ens obliga a posicionar-nos davant d’Ell.

«Foc he vingut a portar a la terra, i com voldria que ja estigués encès!» (Lc 12,49), ens diu Jesús. Aquest foc no és un foc que destrueixi, sinó un foc que il·lumina i que crema perquè és la veritable caritat i l’Esperit Sant que transforma. És, en definitiva, la llum baptismal que treu la ceguesa de l’home, aquell que creu veure però viu envoltat d’una foscor enlluernadora que li dona la il·lusió de veure-hi. Només Jesús, de veritat, és la llum que il·lumina.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

«COM SE T'HAN OBERT, ELS ULLS?» (Jn 9,10) 

L’Església celebra cada 19 de març, solemnitat de sant Josep, el Dia del Seminari: una jornada dedicada a pregar especialment per les vocacions al sacerdoci. El papa Lleó XIV rebia els seminaristes del Seminari Interdiocesà de Catalunya el passat 28 de febrer a la Sala Clementina del Palau Apostòlic; una trobada en la qual van participar també d’altres seminaristes de diòcesis espanyoles. El papa Lleó XIV ens convidava a no perdre la mirada sobrenatural de la realitat, a no viure tancats en nosaltres mateixos, prescindint de Déu en allò quotidià; a no ser com un arbre mort, que es manté dempeus però que està sec, sense vida, per dins. 

La vocació és sempre una crida de Déu, és Crist qui obre els ulls a aquell al qual crida. Qualsevol vocació és una crida si és viscuda des de la fe, ja sigui a la vida religiosa, matrimonial, diaconal o presbiteral. Qui és cridat a servir a Crist des de més a prop, des d’un ministeri concret, ha de respondre amb sinceritat, amb responsabilitat i amb generositat a la veu de Crist que és qui el crida. Això no sempre és fàcil; a les dificultats personals s’hi afegeixen sovint les de l’entorn. La crida a la generositat no va adreçada tan sols a qui rep la vocació, també implica el seu entorn, la seva família, els seus amics, els qui el coneixen i l’estimen. 

Una pel·lícula recent i premiada, «Los domingos», aborda el tema de la crida a la vida consagrada. Apareixen en la seva trama argumental elements que són presents a l’entorn d’un procés vocacional: incomprensions i intents de deturar l’acció de Déu, quan no d’interposar-s’hi directament, i també suports i ajuts que qui inicia el camí vocacional s’alegra de rebre. Sentir l’escalf de la família o dels amics en un moment tan transcendental com quan una persona escolta la crida de Déu, sempre és d’agrair. 

Pregar per les vocacions a la vida sacerdotal, consagrada o matrimonial sempre és bo, sempre ajuda i sempre és necessari. Les vocacions, però, no són quelcom desarrelat, són ben bé encarnades en algú que pot viure en el nostre entorn, ser part de la nostra família, compartir la nostra comunitat parroquial o ser integrant del nostre cercle d’amics. Per això precisament cal expressar-los el nostre suport, viure la crida de Crist que rep qui està vora nostre com una bona i gran notícia i ajudar-lo en el seu camí de discerniment i de formació amb generositat. En un procés vocacional la generositat ha d’estar repartida a parts iguals entre qui és cridat i qui forma part del seu entorn, ja que «el vertader protagonista d’aquest camí és l’Esperit Sant.» (Lleó XIV). 

Com deia el Papa el passat 28 de febrer als nostres seminaristes: «Crist us precedeix, Maria Santíssima us acompanya i l’Església sencera us sosté amb la pregària.» Sostinguem doncs amb la nostra pregària a qui és cridat a seguir a Crist, i seguint l’exemple de la Mare de Déu responguem acompanyant-lo i donant-li suport dins de l’àmbit familiar, parroquial o social, amb la mateixa generositat amb què ho feu Maria. 

 + fra Octavi, 

bisbe de Girona