Diumenge V (A) de Quaresma

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 11, 3-7.17.20-27.33b-45 

En aquell temps, les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea» (...) Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món» (...) Ell es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà: «On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?» Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar». Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

«JO MATEIX US FARÉ SORTIR DELS VOSTRES SEPULCRES» (Ez 37,12)
 

Aquesta és la primera frase que escoltem en les lectures d’aquest diumenge, on trobem també l’Evangeli que ens relata la resurrecció de Llàtzer. Aquesta paraula és una afirmació de Déu en un moment en què el poble, a l’exili, se sentia com un conjunt d’ossos secs: havien perdut l’esperança, es veien abandonats a la seva sort i pensaven que ja només els quedava baixar al sepulcre i desaparèixer, oblidats de la història. Però Déu no pensa com els homes.

 

Per això és tan plena d’esperança la resposta del salm que ens serveix de pont cap a la segona lectura: «Del Senyor ve la misericòrdia, i la redempció és abundant» (Sl 129,7). És gairebé una jaculatòria, una pregària breu que ens recorda que no quedarem defraudats, perquè tenim un Pare bo que corregeix els seus fills perquè creixin i aprenguin a no caure en els mateixos errors. Així enllacem amb les paraules encoratjadores de sant Pau als Romans, que ens recorden com hem d’ordenar les nostres prioritats com a fills de Déu, per viure en l’Esperit de Crist que ens anima i ens dona vida plena, en cos i ànima.

 

Arribem així a aquest Evangeli que, a primera vista, pot desconcertar-nos si no entenem com Jesús utilitza els signes per educar-nos amb la seva pedagogia divina. Sembla que no respon amb urgència a la crida de Marta perquè vagi a evitar la mort de Llàtzer, però Ell sap que en aquell moment es manifestarà la glòria de Déu. No és fins al quart dia que es dirigeix a Betània, sabent que el seu amic ja reposa al sepulcre. Les germanes viuen una barreja de dolor, retret i esperança; és el que sovint experimentem també nosaltres en el dol. Però Jesús afirma que Llàtzer ressuscitarà, i Marta ho interpreta des d’una esperança futura, escatològica, que és certa però que percep llunyana. Jesús, Fill del Pare, sap que vida i mort són només realitats temporals, i que aquest pas és el que Ell convertirà en Pasqua, obrint el camí perquè tots puguem participar de la vida eterna.

 

I així com el Pare no és indiferent al dolor humà, Jesús també es commou davant la tristesa de les germanes i plora. El seu plor no és el d’algú que ja no té el seu amic, sinó el d’aquell que el deixa anar. Per això, quan crida Llàtzer fora del sepulcre, i aquest surt encara embolcallat i lligat de mans i peus, Jesús pronuncia unes paraules plenes de significat: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar». Sí, Llàtzer ha estat cridat a la vida, però no és encara la resurrecció definitiva que tots esperem; és una resurrecció temporal, perquè Llàtzer haurà de morir de nou. Per això cal deslligar-lo: trencar els lligams a allò que és passatger, alliberar-se del que impedeix caminar pel camí que Crist ens proposa.

 

Llàtzer, el fill de la vídua de Naïm i la filla de Jaire van participar d’aquesta resurrecció temporal. Però no és fins a la resurrecció del mateix Jesús que se’ns obre el camí a la vida nova en plenitud, en la qual tots participarem pel seu Esperit. Per això Crist és el Primogènit d’entre els morts i la mà del Pare que ha promès treure’ns dels sepulcres que, encara avui, ens retenen en aquest món.

 
 

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

«SÍ, SENYOR: JO CREC QUE VÓS SOU EL MESSIES» 

(Jn 11,27) 

El passat dijous, coincidint amb la solemnitat de sant Josep, l’Església celebrava el Dia del Seminari. No està de més insistir de nou en la importància de les vocacions al ministeri sacerdotal. El sacerdoci universal exposat en la carta als cristians Hebreus i destacat pel Concili Vaticà II, ens diu que tots els batejats som constituïts casa espiritual i sacerdoci sant, i estem cridats a donar testimoni de Crist; la dignitat fonamental de tots en la vocació cristiana és anterior a la distinció de funcions i de missions, anterior a tota distinció entre laics, religiosos i preveres, moguts tots per l’Esperit. 

En l’Església, tots els seus membres tenen la mateixa dignitat, que han obtingut pel seu naixement en Crist en el baptisme; tots gaudeixen de la mateixa gràcia i tots estan cridats a una mateixa vocació de perfecció. Havent-hi, però, diversitat de ministeris, en l’Església hi ha diversitat de missions, de dons i de serveis que fan possible la realització en l’Església de diverses condicions de vida com el laïcat, el ministeri pastoral i la vida consagrada, que pot ser laical o pastoral. El Sínode per a la sinodalitat posa l’accent en què «sense reescriure una eclesiologia i una teologia del ministeri ordenat, es procedeix a destacar aquells trets de la comunió i de la missió del Poble de Déu i, en ell, de la figura del ministeri ordenat que l'Assemblea Sinodal ha precisat, rebent i integrant l'herència del Concili.» (Grup d’estudi 4). El Concili Vaticà II destaca ja el paper del laics en l’Església, sacerdots per a Déu Pare que participen del sacerdoci únic de Jesucrist, juntament amb els sacerdots ministerials o jeràrquics, i que l’exerceixen concorrent a l’oferiment de l’Eucaristia i rebent els sagraments, participant de la pregària i de l’acció de gràcies, i donant testimoni d’una vida santa, abnegada i caritativa (Lumen gentium, 10). 

La diferència entre el sacerdoci comú i el ministeri pastoral o sacerdotal és essencial, són dues formes sacerdotals que estan, però, a nivells diferents. La clau del sacerdoci ministerial està en l’actuació in persona Christi, «el sacerdoci ministerial, per la potestat sagrada de que és dotat, forma i regeix el poble sacerdotal, celebra el sacrifici eucarístic en persona de Crist i l’ofereix a Déu en nom de tot el poble» (Lumen gentium, 10) i és per tant necessari i insubstituïble dins de l’Església. 

La importància i transcendència del ministeri sacerdotal i també del diaconal, no canvia en un món convuls, on la manca de vocacions preocupa i molt; les vocacions al sacerdoci són més necessàries que mai, són imprescindibles, perquè la tasca ministerial dels sacerdots és més necessària que mai perquè «sense sacerdots l'Església no podria viure aquella obediència fonamental que se situa en el centre mateix de la seva existència». (Pastores Dabo Vobis, 1). Preguem doncs perquè hi hagi qui respongui amb generositat a la crida al sacerdoci i al diaconat, capaços de proclamar a través del seu ministeri: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies.» 

+ fra Octavi, 

bisbe de Girona

Principio del formulario

Final del formulario