Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor
Un cop més celebrem la Pasqua de Resurrecció, no simplement per complir un itinerari litúrgic o cultural, sinó per actualitzar la nostra vida de batejats. “Actualitzar” és una paraula clau: així com s’actualitza un programa perquè funcioni millor, també la nostra relació amb Déu i amb la creació ha de renovar-se, prendre vida i força, per tal de servir amb autenticitat en la vida cristiana. Si alguna cosa ens ha ensenyat el ministeri públic de Jesús, després de revelar-nos la nostra relació amb el Pare, és la seva vocació de servidor i de mestre de servidors. Aquest és el veritable sentit de l’Amor.
En temps de Jesús, Galilea era considerada pels jueus com una perifèria de poca importància, on la religiositat no es vivia amb la mateixa intensitat que a Judea, fortament marcada per la influència farisea. Fins i tot era anomenada “Galilea dels gentils”, com si fos un lloc de fe i cultura impures. Però és precisament a Galilea on Jesús inicia la seva missió com a Mestre i Profeta. Són galileus els primers que crida i que acullen la seva paraula, i acullen també aquell que és la Paraula. Per això Pere recorda, en la primera lectura, que tot va començar allà on els homes no esperaven res important per a la seva vida religiosa, perquè jutjaven segons criteris humans i no segons el pensament de Déu: «Penses com els homes, no com Déu» (Mt 16,23).
La novetat de la Resurrecció s’ha realitzat per l’Esperit de Crist i es revela primer a una dona: Maria Magdalena, que «el primer dia de la setmana, de bon matí, anà al sepulcre…» (Jn 20,1). Enmig del dolor i de la confusió, ella no renuncia a anar a trobar aquell que té paraules de vida eterna. Així, allò que semblava un fracàs es manifesta com a salvació. Després, els deixebles hi van, «veuen i creuen» que Jesús ha ressuscitat, no per tornar a una vida terrenal com Llàtzer, sinó per glorificar la vida humana, fent-la plenament partícip de la seva divinitat per la fe i els sagraments.
La Magdalena, profundament enamorada d’aquell que li havia retornat la dignitat i l’havia cridat a formar part del Regne de Déu, el busca en el moment més fosc. El creia mort, però continuava estimant-lo i desitjant estar amb ell. La seva esperança no havia mort. Per això vol fer alguna cosa per ell, però es troba el sepulcre buit i corre a anunciar-ho. Tots coneixem el final, que és en realitat el veritable començament de la nostra història en la Nova Aliança.
Hem celebrat, com cada any, la Setmana Santa a la nostra parròquia. Potser hem repetit gestos d’altres anys, però l’esperança ha de ser renovada, la nostra fe ha de nodrir-se i caminar cap a l’encontre amb aquell que ens ha restaurat. I no importa com siguin de foscos els temps que vivim: els nostres cors no pertanyen a qui els trenca, al mal, sinó a qui els ha restaurat, Crist Ressuscitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada