Diumenge III (A) de Pasqua

 

Lectures de l’evangeli segons sant lluc, 24, 13-35 

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas». Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell. Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.

"Ets tu l'únic foraster que no s'ha assabentat del que ha passat a Jerusalem?"

Aquesta pregunta, que sembla adreçada a qualsevol de nosaltres, apareix a l'Evangeli d'aquest tercer Diumenge de Pasqua, quan avança aquest temps de gràcia en què som cridats a créixer en la fe i correm el risc de començar a perdre l'entusiasme de les festes del Tridu Pasqual. Han desaparegut les multituds que van anar a les processons, ja sobren llocs a les misses dominicals; per cultura i identitat sembla que el rellevant ara és celebrar Sant Jordi. Però, qui és més gran: el qui va donar la vida per la nostra salvació, o el qui mor per no negar-lo?

Avui és habitual que el món faci servir els motius segons les temporades, igual com els aparadors canvien els seus decorats per atraure els clients al consum segons el canvi d'estació o la tendència del moment. Una lluminària del pop llança un nou treball sobre una temàtica i tots els fans i crítics proclamen una tendència; això canvia quan una altra estrella del pop fa una nova proposta amb un nou impacte. I als cristians: què ens mou?

És molt necessari que la nostra identitat no variï segons els canvis de temporada. Els temps litúrgics no són un assumpte de meres festes culturals o cultuals; estan proposats per a la renovació i el creixement espiritual, per reafirmar allò que sabem i que nodreix la nostra fe. Jesucrist és la Paraula de Déu encarnada, és la Bona Nova, l'Evangeli; no és un simple personatge que torna a ser esmentat segons el moment. Ha de ser la presència viva en mi, en cadascun de nosaltres i en la comunitat que dempeus el proclama; així es manifesta l'Església com el seu cos místic. Qui pensa que una participació anual en un acte de pietat el justifica, és com un foraster que amb prou feines sap el que va passar a Jerusalem.

Pere, a la primera lectura, el dia de Pentecosta, apareix ple d'alegria i valentia i fa una declaració per a tots els locals i assistents de la diàspora. No és un desafiament, sinó una invitació a reconsiderar el que ha passat i a llegir, des de la declaració profètica de David, la veritable identitat de Jesús, per assumir que és el Messies que han esperat. I a la seva Primera Carta ens crida a recordar que Déu, com a Pare de Misericòrdia, ha donat el seu Fill en penyora de la nostra salvació. Tot continua posat davant dels nostres ulls perquè acceptem el Sacrifici que ens ha redimit. Per això cal tenir cura de no anar perdent l'impuls que l'Esperit ens està donant en aquesta nova pasqua.

Els deixebles que tornaven decebuts cap a Emmaús anaven comentant en clau de derrota tot el que havia passat; ells no van entendre aquell Messies que no va resultar ser el "lliberador polític" que esperaven. La presència de Jesús no podia identificar-se per aquella fe pessimista, i a la seva pregunta sobre aquells comentaris, ells el jutgen com un "desinformat". Això passa quan hom creu que ja sap com són les coses, i és molt probable que qualsevol cristià es posi en aquesta posició, fins que apareix Ell i ens demana revisar la "duresa de cor" i, en un veritable esperit profètic, ens mostra allò que no vàrem veure de la revelació. Però sempre tindrem els sagraments per continuar treballant la conversió, especialment l'Eucaristia, on Jesús es lliura en Pa i Paraula per obrir-nos els ulls i sentir el cor encès. Només ens queda desfer el camí del nostre pessimisme i compartir amb els germans la Veritat que el Mestre va dir i que estàvem ignorant: Ell és la Resurrecció i la Vida.

Mn Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«QUEDA'T AMB NOSALTRES QUE JA ES FA TARD I EL DIA HA COMENÇAT A DECLINAR» (Lc 24,29) 

L’experiència del ressuscitat trenca qualsevol esquema que els apòstols i els deixebles s’haguessin pogut fer amb anterioritat. Crist, tot i essent el mateix amb qui ells van conviure i compartir tantes jornades, converses i experiències, és tot un altre, i els deixebles, com aquells dos que feien camí cap a Emaús, no el reconeixen a primera ullada. L’experiència del ressuscitat és una experiència que no deixa mai indiferent, com els onze i els qui eren amb ells que, reunits també, quedaren esglaiats i plens de por, pensant-se que veien un esperit. 

La perspectiva per a reconèixer a Jesús ha canviat, ara cal mirar a Jesús amb els ulls de la fe per reconèixer-lo. És quan els parla, quan els obre el sentit de les Escriptures i quan pren el pa, diu la benedicció, el parteix i els el dona, que els seus cors s'abrusen. Dos reunits en nom seu, la Paraula, la tradició amb la qual aquesta ha estat transmesa per l’Església i la taula de l’Eucaristia, apareixen ja en aquells primers dies de l’Església com a trets definidors per reconèixer la presència de Jesús entre nosaltres. 

Aquests continuen essent, també avui, els signes que han d’identificar la presència de Crist en l’Església. Vivim la fe en comunitat, sigui aquesta més petita o més gran, l’enriquim i l’alimentem amb la Paraula que ens ve de Déu i que al llarg dels segles l’Església ha meditat a través del seu magisteri, especialment per mitjà dels Pares de l’Església, i tenim el centre de la celebració de la nostra fe en Jesucrist, en la participació de la taula de l’Eucaristia. 

Són aquests els mitjans que avui tenim al nostre abast per fer arribar Crist a través de l’Evangeli, per arribar a la fe. Fer-hi arribar als qui cerquen Déu, als qui cerquen respostes sense saber que les trobaran en Déu i als qui s’han allunyat de Déu o moltes vegades de la seva Església, per moltes raons que ens han de fer reflexionar sempre, sobre com portem la bona nova de Crist en aquestes fràgils gerres de terrissa que som nosaltres. 

«Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa.» (Lc 24,35). Nosaltres som convidats a contar-ho també avui, i a transmetre aquell missatge de Crist ressuscitat: «Pau a vosaltres.» 

Crist ressuscitat ens ve a portar la pau; demanem-li que es quedi també amb nosaltres per donar-nos aquella pau que Ell ens dona i que el món no sap donar (Cf. Jn 14,27); perquè sovint al món destrossem la unitat i la pau, no sabem estimar, som temeraris i plens de suficiència, rebutgem el pla de Déu i ens obstinem a implantar el nostre. (Cf. Sant Bernat de Claravall, Sermó III sobre la Pasqua). 

En paraules del papa Lleó XIV: «Anunciar amb paraules i obres la Pasqua de Crist significa donar nova veu a l'esperança, que d'una altra manera seria sufocada en mans dels violents. Quan és proclamada en el món, la Bona Nova dissipa tota ombra, en cada època.» (6 d’abril de 2026). 

+ fra Octavi, 

bisbe de Girona