Diumenge IV (A) de Pasqua

 

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 10, 1-10 

En aquell temps, Jesús parlà així: «En veritat, en veritat us dic: qui no entra a la pleta de les ovelles per la porta, sinó que hi salta per un altre lloc, és un lladre i un saltejador; però el qui hi entra per la porta és pastor de les ovelles. A aquest el porter li obre, i les ovelles senten la seva veu, i crida les ovelles pròpies, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir a fora. I quan les seves les té totes a fora, va al davant d’elles, i les ovelles el segueixen, perquè coneixen la seva veu; però si és un estrany no el seguiran, sinó que en fugiran, perquè no coneixen la veu dels estranys». Jesús els posà aquesta comparació, però ells no entengueren de què els parlava.

I els digué altre cop Jesús: «En veritat, en veritat us dic: jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui han vingut abans de mi, són lladres i saltejadors, però les ovelles no els escoltaren. Jo soc la porta: si algú entra per mi se salvarà, i entrarà i sortirà i trobarà pasturatge. El lladre no ve més que per robar, matar i destruir. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància».

"AMB LES SEVES FERIDES HEU ESTAT CURATS" 

(1a P. 2, 24)

  

Ja ens trobem a meitat de la Pasqua Florida, que a poc a poc es desgrana en dies que ens porten noves celebracions especials per a les nostres comunitats. Algunes es dilueixen en la cultura popular i són excusa per centrar-nos en altres aspectes de la identitat temporal de la vida, però en el seu sentit més profund continuen recordant-nos que el testimoni de fe dels sants és exemple per mantenir activa la nostra vida cristiana i continuar progressant en el nostre desenvolupament espiritual.

 

La litúrgia continua mostrant-nos la valentia i l'alegria dels apòstols, que plens de l'Esperit que Crist els ha comunicat surten al món i proclamen la Bona Nova: tenim un Bon Pastor disposat a donar la vida per nosaltres; la va prodigar ensenyant en el seu Ministeri Públic, la va donar a la creu on va encarnar tot el dolor humà en la recerca de Déu, i també el dolor del Pare que espera la conversió de cada fill. Així, se'ns fa el recompte de les accions de Jesús en la seva Passió i del seu sacrifici definitiu per canviar la nostra antiga condició i obrir-nos la porta a la vida nova i veritable, una vida davant de Déu i en recerca de la seva voluntat.

 

Les lectures de la setmana ens van recordar el martiri de Sant Esteve, que, envoltat d'intrigues per deslegitimar el seu servei i la seva predicació, desencadena la persecució declarada al grup dels cristians i dona origen a la figura de Saule, qui pren el lideratge en aquella empresa humana que creu complir la voluntat de Déu, per descobrir després que "pensava com els homes i no com Déu". Però aquesta mateixa persecució fa que els deixebles i apòstols es dispersin per tot l'imperi i, al seu pas, deixin la llavor de la fe. Així, en comptes de veure complit el desig dels poderosos, s'imposa el poder absolut de l'Amor del Pare.

 

Quatre diumenges portem reconeixent Jesús glorificat, per renovar en nosaltres la seva Misericòrdia i seguir el seu camí: el vàrem veure ressuscitat i tornant a aplegar els seus germans a través de la Magdalena. Després, arribant al Cenacle per portar la seva Pau i donar l'Esperit als seus deixebles per enviar-los. Més endavant, acceptant que Tomàs necessités constatar la seva resurrecció i donant la Benaurança als qui creguessin per fe; per trobar després els dos d'Emmaús i reencaminar-los cap a la Comunitat Eucarística. Avui ens mostra que Ell és la Porta del ramat per saber entrar a l'Església, cos místic de Jesús, i sortir al món sabent estar-hi sense perdre el testimoni. Aquests són els Evangelis que volen reactualitzar-nos en el desenvolupament de la nostra identitat cristiana.

 

La Primera Carta de Pere que llegim ens remet justament a saber estar en el món d'avui i a saber veure en els nostres sacrificis quotidians una manera de testimoni i de purificació de la vida personal. Ens recorda l'exemple mateix de Jesús en la seva Passió, el seu lliurament assumint les nostres culpes per purificar-nos. I quan recorda que abans "anàvem com ovelles sense pastor", és per remetre'ns al fet que ja la nostra realitat ha canviat gràcies al mateix Amor que el Pare ens té, en concedir-nos que sigui el seu propi Fill el model de la humanitat que ha volgut integrar a la seva família; així, constituïts a la seva imatge, tinguem en nosaltres les qualitats que estima en Jesús. A mig camí cap a Pentecosta, demanem a l'Esperit que ens habita que faci la seva obra en nosaltres i en la nostra comunitat de Tordera, i que arribem a la plenitud cristiana per al bé comú.

 

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

«JO SOC LA PORTA» (Jn 10,9) 

Vivim el temps pasqual, un temps que es perllonga al llarg de cinquanta dies i que ens porta cap a la celebració de la Pentecosta. Al llarg de l’any litúrgic se’ns convida a reviure els principals esdeveniments de la història de la salvació, no es tracta de recordar-ho de manera rutinària, sinó que aquesta memòria ens permeti, tot recordant els fonaments de la nostra fe, seguir avançant cap al Regne. 

Crist és la porta que ens permet accedir a aquest camí, una ruta que a vegades no ens sembla gaire còmoda, però que és el camí segur que Crist ens ha mostrat. La seva encarnació, el seu magisteri, la seva passió, la seva mort, la seva resurrecció i la seva ascensió al cel per seure a la dreta del Pare, no són simples esdeveniments, són fites que ens marquen i ens obren el camí de la salvació. 

Tot allò que Ell ens ha ensenyat ens serveix de bagatge per a recórrer el camí, ens serveix d’exemple. Ell no es va voler estalviar res del que suposa la nostra vida, la va voler compartir i tot va fer-ho per amor. Pot semblar a vegades una contradicció, que qui ho tenia tot a l’abast hi renunciés per patir la nostra mateixa feblesa. Per obrir-nos la porta cap a Déu, va voler fer-ho des de dins, i ens mostrava així que arribar-hi és possible, no pels nostres mèrits, sinó per la seva gran misericòrdia i aquell amor fins a l’extrem que el mateix Crist va experimentar i ens va mostrar. La vida, la vida humana és un do immens, no és un do que se’ns lliura endebades; viure-la i estimar-la com un do ens obliga a defensar-la des del mateix moment de la concepció fins al final que, volgut per Déu, esdevé la porta que ens condueix al Pare. El camí per arribar-hi no és sempre planer, ho veiem dia rere dia al nostre voltant: hi ha qui es juga la vida per sobreviure, hi ha qui veu la mort com una esperança alliberadora del sofriment humà, hi ha gent que viu veritablement des de la desesperança a la qual el món ens aboca sovint. 

La fe, la nostra experiència del Crist ressuscitat, ens ha d’empènyer a ser missatgers d’esperança, a mostrar que en el camí de la vida, tot i que recórrer-lo sigui difícil -a vegades molt i molt difícil- sempre hi ha lloc per a l’esperança, sempre hi trobarem aquesta porta que és Crist mateix, que ens obre una nova perspectiva. Situacions d’angoixa, de dolor físic i moral, fam i guerres, odis i menyspreus són els entrebancs de l’esperança. Crist es va fer home per estar al costat de qui sofreix, i ens convida a nosaltres a estar-hi també, sempre des de l’amor a Déu i als altres. Escriu un pare sobre l’experiència de la vida amb seva filla que no parla, només somriu, abraça i estima: «la veritat, però, és que l’albada sempre acaba arribant, qui sap si massa tardana o massa primerenca. Albada en que s’obre pas a la certesa que els comiats no ho són mai del tot.» (Sense paraules de Francesc Brunés). 

Crist és la porta de l’esperança, Crist és aquesta albada. Ens cal ajudar a qui ens envolta a trobar-la i a reconèixer-la. 

 + fra Octavi, 

bisbe de Girona

 

Final del formulario