Solemnitat de la Santíssima Trinitat (A)

 

Lectures de l’Evangeli segons sant Joan, 3, 16-18 

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

«Viviu amb alegria, refermeu-vos, animeu-vos, tingueu un mateix sentir i viviu en pau»

Així comença la segona lectura d’aquesta solemnitat, com una invitació al treball espiritual que ha de començar dins del cor de cada cristià i que després ha de reflectir-se en les nostres relacions amb els altres, fent possible la veritable comunió entre els membres del cos místic de l’Església. Sant Pau ens diu que és així com Déu ens concedirà la seva pau i farà estada en nosaltres.

Recordem que Jesús ens va revelar que Déu és Pare i ens va ensenyar que no és una possessió privada de ningú, sinó Pare de tots. Per això ens va demanar que el cridéssim «Pare nostre», destacant així la nostra identitat de família de germans. En cadascun dels germans es reflecteixen els trets d’Aquell de qui procedim com a criatures i també com a fills de Déu, perquè Ell ens ha fet fills en el Fill.

La nostra vida material i temporal és com aquelles taules de pedra que Moisès va portar en baixar de la muntanya després de trobar-se amb Déu. En elles hi havia escrita la Llei que havia de guiar el poble. També nosaltres, tot i ser fràgils i limitats, podem portar gravats al cor els seus manaments, no com una imposició d’un jutge sever, sinó com una veritat que ens orienta enmig d’un món sovint marcat per la complexitat i la confusió.

L’Evangeli d’avui ens convida a creure. Però no es tracta d’una fe que donem per descomptada simplement perquè ens anomenem cristians. És una fe que necessita ser alimentada per la pregària i la reflexió, una fe que ens ajuda constantment a posar la nostra voluntat en mans d’Aquell que ens ha alliberat de la mort eterna. Per a això rebem l’ajuda de l’Esperit Sant, i així es manifesta en nosaltres la presència viva de la Santíssima Trinitat, a la qual ens ha preparat la Pasqua del Senyor.

Celebrem avui la solemnitat de la Santíssima Trinitat no només per lloar Déu en el seu misteri, que es manifesta i es relaciona amb la creació com a Pare, Fill i Esperit Sant, sinó sobretot per revifar en nosaltres, com a persones i com a comunitat, la consciència d’aquest amor trinitari que ens sosté.

La pràctica de la fe ens ha d’ajudar a prendre una decisió més ferma per viure en el Senyor, que ens crida a ser allà on Ell és: al costat del Pare. I, tot i haver pujat al cel, no ens ha deixat sols. Continua present en cada sagrament que rebem. L’Esperit que ens va lliurar des de la creu es va manifestar plenament a Pentecosta i continua actuant amb força en tots aquells que renoven cada dia la seva fe.

Com a regal de Pentecosta, el papa Lleó XIV ens ha ofert la seva primera encíclica. Tot i que fa pocs dies que s’ha publicat, ja ha suscitat reaccions diverses: algunes d’acollida i agraïment, d’altres de crítica i desacord. Sigui quina sigui la resposta que rebi, el Sant Pare fa una crida al món de l’era digital perquè recordi la grandesa que Déu ha posat en la creació de l’ésser humà i no oblidi la dignitat que ha rebut per l’Encarnació del Fill de Déu i el do de l’Esperit Sant.

El Papa presenta la seva visió com a pontífex i la posa a la consideració de tota la cristiandat i de la nostra civilització, convidant-nos a reflexionar sobre la necessitat d’establir criteris ètics i morals davant la revolució digital que estem vivint, especialment amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial. Ho fa de manera semblant a com el papa Lleó XIII va afrontar, fa 135 anys, els reptes de la Revolució Industrial.

Avui, potser encara més que aleshores, correm el risc de perdre allò que ens fa profundament humans i de quedar subordinats a sistemes que ens converteixin només en usuaris i consumidors. També existeix el perill d’acceptar sense esperit crític un «nou ordre artificial» dictat per tecnologies que, lluny de ser completament neutres, responen als interessos de qui les crea i les controla. La tecnologia és una eina valuosa al servei de la persona, però mai no pot substituir els fonaments de la dignitat humana ni ocupar el lloc que correspon a Déu.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

«QUE NO ES PERDI NINGÚ DELS QUI CREUEN EN ELL» 

(Jn 3,16) 

Avui l’Església celebra la jornada Pro Oranti bus dedicada a pregar per les vocacions a la vida contemplativa. El lema escollit per aquest any és: «Per qui ets?». La vida contemplativa, la vida consa grada, la vida de tot cristià és una vida per l’Altre i per als altres. Im plica això una renúncia a posar les nostres prioritats per davant de la prioritat de Déu. La nostra és sem pre una prioritat per a Déu, una pri oritat per l’amor que venint de Déu ens cal retornar-li i fer-lo arribar tam bé als nostres germans i germanes. 

Viure una vida des de la consagració i especialment si és viscuda per a dedicar-la a la pregària, al contac te amb la Paraula, al treball i a la vida comunitària, és donar prioritat a Déu. No és aquesta una opció que ens limiti o coarti la llibertat, ans al contrari, és una opció de vida alliberadora perquè Crist és la veritat que ens fa vertaderament lliures. Com diem els bis bes de la Comissió de Vida Consagrada de la CEE en el nostre missatge per aquesta jorna da: «la vida con templativa recorda a tota l'Església que la pregunta decisiva no és no més què podem fer i esperar, sinó també, i sobretot, per qui som, vivim i actuem, per qui alcem la mirada.» 

Tenim en la nostra diòcesi diverses comunitats con templatives: cistercencs a Solius, carmelites a Olot i a Banyoles, clarisses a Vilobí i benedictines a Sant Daniel a Girona. D’altres comuni tats lamentablement han anat de sapareixent en els darrers anys per l’envelliment dels seus membres i la impossibilitat de mantenir oberts els monestirs. Cada comunitat per duda és una pèrdua per al conjunt de l’Església. Són molts els que diuen que admiren la vida contem plativa, però són pocs els que reu neixen el coratge d’incorporar-s’hi. La vida contemplativa està en crisi? Certament hi està, malgrat les no ves comunitats que sorgeixen i un lent despertar de l’espiritualitat en els joves. Cal que la vida contem plativa retrobi el seu paper en l’Es glésia com a allò que ha de ser, la porció del poble de Déu que alça la mirada al Senyor i que amb la seva pregària es fa present en la realitat eclesial d’avui. Els diversos carismes han de seguir responent a allò que Déu ens demana avui, mantenint sempre i per damunt de tot la fidelitat als seus orígens i a la seva tradició. 

Tan sols des de l’autenticitat i la fidelitat podrem «Viure una vida des de la consagració és donar prioritat a Déu» respondre a allò que l’Església demana avui als contemplatius. La centralitat de la Paraula, la litúr gia viscuda acuradament, una vida senzilla viscuda en comunitat i la mirada posada en el Regne; han estat i segueixen essent els elements claus de la vida contemplativa. «Estar arrelats en Crist. Només així, de fet, podran complir la missió de manera fecunda, vivint la vocació com a part de la mera vellosa aventura de seguir més de prop a Jesús.» (Perfectae caritatis, 1).  

+ fra Octavi, 

bisbe de Girona