«ALÇEU VERS ELL LA
MIRADA I US OPLIRÀ DE LLUM»
La setmana que hem
deixat enrere ha estat providencial. Entre dues celebracions precioses per a la
cristiandat, el Corpus Christi i la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, hem
rebut el regal de la Visita Apostòlica del Papa Lleó XIV. El seu pas pel nostre
país ha estat una invitació a «alçar la mirada cap a Déu perquè ens ompli de
llum», tal com demana el verset 6 del salm 34.
En aquesta mateixa
sintonia, la primera lectura del llibre de l’Èxode ens crida aquest diumenge a
escoltar la seva veu i a mantenir-nos fidels a la seva Aliança per ser el seu
poble, esdevenir un regne de sacerdots i una nació santa. Això significa que no
hem de permetre que sigui el món qui ens modeli, sinó que siguem nosaltres qui,
per la gràcia de Déu, incidim en el món. D’això tracta, precisament,
l’evangelització.
Així mateix, el
salm 99 ens recorda que som el seu ramat, cridats a la joia del servei i a la
lloança, que és la millor pregària per acostar-nos a rebre la seva Misericòrdia
i reconèixer la fidelitat de l’Amor de Déu al llarg de totes les generacions.
La carta als Romans
posa de manifest la generosa Misericòrdia del Pare, vessada en el sacrifici del
seu Fill, que va venir a ajudar-nos «quan encara érem febles». També ens
convida a preguntar-nos si l’amor humà seria capaç de donar la vida sense fer
distincions per aquells que estima. D’aquesta manera, ens porta a contemplar el
lliurament de Crist per nosaltres, sense que li importés que encara fóssim
pecadors. I avui continua donant-se per nosaltres, malgrat que sovint continuem
sent-ho. Per això hi ha un únic Nom pel qual obtenim la reconciliació.
Aquest Dia del
Senyor ens posa al davant un Evangeli discipular. Sant Mateu comença
recordant-nos que Jesús sempre ens mira amb compassió i que, per això, ens
procura pastors que, en el seu nom, ens acompanyin en el camí espiritual mentre
vivim en aquest món. Jesús coneix la necessitat de conrear el camp de l’Església
i per això ens convida a pregar perquè l’amo dels sembrats hi enviï
treballadors.
Aquest enviament és
possible quan les vocacions han estat acollides, acompanyades i ajudades a
madurar. Crist continua cridant, però la comunitat cristiana té també la
responsabilitat de cultivar les vocacions que neixen en el seu si. Se’ns
presenta així Jesús convocant els Dotze per fer un pas més: ara són «enviats»,
que és precisament el significat de la paraula «apòstols». I en la llista hi
apareix també Judes Iscariot, deixant-nos clar que la Misericòrdia compta amb
tothom i espera sempre la conversió de cadascú, malgrat les seves febleses i
limitacions.
El Papa, apòstol i
pastor cridat per Jesús i capacitat per l’Esperit Sant, ens ha deixat un tresor
en els missatges que ha compartit en les diverses trobades i en espais ben
diferents, especialment en aquells llocs on més que mai cal recordar
l’Evangeli. Les seves paraules han estat plenes d’una fe realista i no pas d’un
consol superficial i passatger. Han estat un recordatori que Déu és sempre
present i que som nosaltres, en la llibertat que Ell ens ha donat, els qui hem
d’obrir el cor i orientar les nostres accions a la llum de la seva Paraula, per
compartir el seu Amor i esdevenir els seus apòstols.
Mn Edwin Vásquez
Rector Parròquia de Tordera
«LA COLLITA ÉS ABUNDANT, PERÒ HI HA POCS SEGADORS. DEMANEU A
L'AMO DELS SEMBRATS QUE HI FACI ANAR MÉS SEGADORS» (Mt 9,37-38)
Acabem de viure la visita del papa Lleó
XIV, la visita del bisbe de Roma, del
successor de Pere. Aquest és sempre
un moment fort en la vida de les esglésies locals. El papa Lleó XIV ha visitat
les diòcesis catalanes de Barcelona i
de Sant Feliu, ha estat al monestir de Montserrat,
fogar de fe, ha visitat una presó, ha conegut l’acció
caritativa de l’Església, ha compartit pregària amb
joves, fidels i moviments; en definitiva ha pres contacte amb la realitat eclesial de la nostra terra, com
també ho ha fet amb la de Madrid i la de les illes
Canàries. Realitats diverses però sempre unides per
vincles fraterns i unides, sobretot, per Crist.
Coneixem prou la nostra feblesa humana com a Església, de la qual la manca de vocacions no és pas
un signe menor. Les vocacions actuals, siguin sacerdotals, al matrimoni, a la vida consagrada, al diaconat
permanent, als ministeris del lectorat i de l’acolitat,
definits per la darrera disposició establerta pel papa
Francesc, vocacions a catequistes i tantes altres que
fan de l’Església el que és, no són avui suficients per
a complir la missió que ens ha estat encomanada.
Esdeveniments com el de la visita del papa Lleó XIV
són certament un moment important, però cal que
els fruits que donen per sí mateixos siguin rebuts
com a tals, i els
fem treballar en bé
del Regne. Estem
massa acostumats
que els esdeveniments se succeeixin els uns als altres, i aquesta
successió no l’hem de viure com quelcom rutinari
sinó com un nou pas cap al Regne. No és tan important, si el papa Lleó XIV ens ha parlat en una o altra
llengua, si ha vestit aquest o aquell altre ornament,
el que ens cal és incorporar a la nostra vida de cristians el seu magisteri, els seus consells i les seves
reflexions.
El món té set de Déu; la collita, com ens diu Jesús,
és abundant. Ara cal que des de la generositat de cadascun de nosaltres siguem capaços de donar resposta a la crida a viure la nostra fe, no pas des de la
inèrcia acomodatícia, sinó des de la resposta positiva.
Ja fa uns quants mesos, arrel de la mort d’un dels
nostres rectors, algú em va dir: «Tenim dret a tenir un
sacerdot» i és cert, però a aquesta afirmació hauríem
d’unir-ne una altra: «Tenim el deure de donar sacerdots.» Els preveres, les vocacions sacerdotals, totes
les vocacions eclesials, neixen en el sí d’una família.
Cal que des de les famílies, vertadera Església domèstica com deia sant Pau VI, es cuidi aquest aspecte i es faci des de la generositat i la consciència que
tots estem cridats a aportar-hi i no podem esperar
que sempre siguin els altres que ho facin.
En paraules del papa Lleó XIV, de qui guardarem per
sempre un record grat de la seva visita: «És infinit
l’amor de Déu que ens crida a l’amistat amb Ell.»
(Magnifica humanitas, 53).
+ fra Octavi,
bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada