Diumenge XIII (A) de durant l'any
«ELS QUI PEL BAPTISME HEM ESTAT INCORPORATS A CRIST, HEM ESTAT INCORPORATS A LA SEVA MORT.» (Rm 6,3)
Aquest diumenge se’ns posa al davant la resposta de Déu al gest d’acollida dels qui anuncien la Bona Nova. En el llibre dels Reis, que també hem escoltat al llarg de la setmana, veiem com, al nord de Galilea, a la regió de Sunem, Eliseu és acollit amb estima filial per una dona benestant i el seu espòs, ja d’edat avançada. Aquesta acollida neix de la fe i del reconeixement de la missió que Déu ha confiat al seu profeta. La seva generositat desinteressada és recompensada amb la benedicció d’un fill, en una època en què l’esterilitat era considerada un signe de manca de gràcia. L’acolliment d’aquell qui porta la Paraula transforma aquella situació en una vida fecunda. Tot això harmonitza plenament amb les paraules que Jesús ens adreça a l’Evangeli d’avui.
La carta als Romans continua parlant-nos de la prudència que els fills de Déu hem de viure davant el corrent d’un sistema que, constantment, intenta arrossegar-nos cap a una actitud sincretista, pròpia dels pagans d’aquell temps, però també ben present en el nostre. No oblidem que és pel Baptisme que hem estat incorporats al Cos Místic de Crist. Així naixem a la família dels fills de Déu, però també som incorporats a la seva mort.
Què significa això? Que hem estat incorporats a la seva mort al pecat, a la victòria sobre la mort que condemna l’ànima al no-res. Diumenge passat, Jesús ens advertia que no tinguéssim por dels qui poden matar el cos, sinó dels qui poden fer perdre l’ànima. Avui recordem que el Baptisme ja ens ha revestit de l’armadura necessària per afrontar aquest combat espiritual. Per aquest sagrament entrem a formar part de la família dels servidors de Déu, una fraternitat que està cridada a sostenir-se mútuament en la lluita contra les temptacions.
El més important és que cada batejat creixi en la vida de l’Esperit rebuda en el Baptisme; que continuï avançant i posant en pràctica els ensenyaments que mantenen viva la comunió amb el Pare i amb els germans. Perquè quan caminem junts som molt més forts que aquell qui només confia en les seves pròpies forces.
Jesús comença l’Evangeli amb unes paraules exigents sobre el seguiment, però cal entendre-les com una invitació a ordenar correctament els nostres amors. El primer manament és estimar Déu per damunt de totes les coses i, en el Xemà Israel, s’especifica: «amb tot el teu cor, amb tot el teu pensament i amb tota la teva vida». El segon és estimar el proïsme com a un mateix. Per això Jesús no ens demana que deixem de banda pares, germans o fills, sinó que tots, incorporats a Ell pel Baptisme i caminant en la fe, avancem cap a la redempció. Però ningú no pot ocupar el lloc que només correspon a l’amor de Déu.
El punt de partida de tota conversió és l’escolta de la Paraula. Jesús ja ho havia advertit: «No he vingut a portar pau, sinó espasa» (Mt 10,34-36). Això significa que no ve a portar una pau basada en la conformitat amb les circumstàncies d’aquest món, sinó una Paraula capaç de moure la voluntat humana i d’ajudar cada persona a sortir de la comoditat, encara que això pugui comportar incomprensions, fins i tot dins la mateixa família: «Per això, en una casa, dos estaran contra tres i tres contra dos».
No és que Jesús desitgi aquesta divisió, sinó que sap que pot produir-se, perquè coneix el cor humà i també la força de les influències del món en totes les èpoques. Per això diu que ha vingut a portar l’espasa, que és la seva Paraula. Aquesta espasa és alhora eina i defensa: amb ella treballem la nostra conversió i contribuïm a transformar aquest món.
Si acollim els qui viuen la Paraula i l’anuncien, és el mateix Crist qui acollim, perquè Ell és la Paraula feta carn. Per això estem cridats a carregar la creu de les nostres relacions, des de l’àmbit familiar fins als cercles més amplis de la nostra vida, i oferir-les amb un cor lliure d’interessos egoistes. El veritable seguiment de Crist consisteix a no buscar avantatges per a aquesta vida passatgera, sinó a oferir tota la nostra existència per Ell.
En el món antic, qui actuava en nom d’aquell que l’enviava era considerat com si fos la mateixa persona que l’havia enviat. Per això Jesús proclama benaurat aquell qui «acull un just, encara que sigui el més petit». Acollint el portador de la Paraula de Jesús, acollim també l’obra que Déu vol realitzar en nosaltres. Aquesta serà, sens dubte, la nostra millor recompensa.
Demà celebrem la solemnitat dels apòstols sant Pere i sant Pau; anomenats columnes de l’Església. Personalitats diferents, com divers va ser el seu ministeri, però units per la seva fidelitat a Crist. Un va ser apòstol de primera hora, l’altre de la darrera però ambdós van ser evangelitzadors fins a donar la seva vida per l’Evangeli. En la seva solemnitat se’ns posa davant dels ulls una de les preguntes clau de la vida cristiana. Jesús no s’interessa tant pel què diu la gent, ni per quina és l’opinió més estesa o més popular; el que Jesús vol saber és què creuen els qui Ell ha cridat. S’adreça directament als seus deixebles: «Vosaltres, qui dieu que soc?». És una pregunta personal que travessa els segles i arriba també fins a nosaltres. No és una qüestió teòrica, sinó una invitació a prendre posició davant de Crist: davant de Crist no podem ser mai tebis, hem de ser sempre radicals.
Simó Pere respon amb una confessió de fe que és el fonament de l’Església: «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Pere reconeix en Jesús molt més que un mestre, un profeta o un home savi. Descobreix que en Ell habita la plenitud de Déu i que és l’enviat que porta la salvació al món. Aquesta fe no neix simplement de la intel·ligència humana, sinó de l’obertura del cor a la revelació de Déu.
Aquesta paraula de l’Evangeli adquireix una especial actualitat a la llum de la primera encíclica del papa Lleó XIV, Magnifica Humanitas. En aquest document, el Sant Pare reflexiona sobre la dignitat incomparable de la persona humana en uns temps marcat pels grans avenços tecnològics i per la irrupció de la intel·ligència artificial, quan sembla que el valor de la nostra humanitat perd pes. L’encíclica ens recorda que cap progrés tècnic no pot fer-nos oblidar qui som ni quin és el nostre destí. La persona humana no és una dada, ni un algoritme, ni una peça d’un sistema productiu: és un ésser creat a imatge i semblança de Déu, cridat a la comunió amb Ell.
Per això, la pregunta de Jesús i la reflexió de l’encíclica convergeixen en un mateix punt. Només quan reconeixem Crist com al Fill de Déu viu descobrim també la veritable grandesa de l’ésser humà. Si perdem Crist de vista, correm el risc de reduir la persona a la seva utilitat, al seu rendiment o a la seva capacitat de produir. Però quan confessem amb Pere la nostra fe, entenem que cada home i cada dona tenen una dignitat sagrada que no depèn de l’èxit, de la força o de la tecnologia.
En una societat que sovint busca respostes ràpides i confia excessivament en les seves pròpies creacions, Jesús continua preguntant-nos: «Vosaltres, qui dieu que soc?». La resposta que donem no és només una professió de fe; és també una manera d’entendre la persona humana, la societat i el futur. El cristià està cridat a proclamar, amb paraules i obres, que Jesucrist és el Senyor, que hem estat fets fills amb el Fill i que sols en Crist trobem la veritat plena sobre Déu i sobre nosaltres mateixos.
Que els exemples de sant Pere i de sant Pau ens ajudin a renovar avui la nostra fe. I que, enmig dels reptes del nostre temps, sapiguem anunciar amb convicció que Jesucrist és el Messies, el Fill de Déu viu, i que només en Ell la magnífica humanitat a la qual estem cridats arriba a la seva plenitud.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada