Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (A)

 

Lectura de l’evangeli segons sant Joan, 6, 51-58 

En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».

Reconeguem aquestes paraules perquè les vam escoltar de llavis de Jesús el primer diumenge de Quaresma. És la seva resposta a la temptació del dimoni, que li demana fer un miracle en benefici propi per satisfer la seva fam. Avui la litúrgia ens recorda l’origen d’aquesta cita: Moisès exhorta el poble a recordar que Déu, durant el pas pel desert, els va purificar i els va fer experimentar la fam perquè aprenguessin a valorar el veritable aliment i reconeguessin que la seva Paraula també crea, sosté i dona vida.

Avui aquestes paraules també s’adrecen a nosaltres. Vivim en un món que sovint ha substituït la recerca de la santedat per la recerca del benestar. Però allò que fonamenta la nostra existència no és només el que és material, sinó la Vida veritable que ens anima i ens alimenta. Aquesta Vida és Jesucrist, la Paraula de Déu feta carn, present entre nosaltres per l’Esperit Sant que hem rebut i pels sagraments, que ens omplen de la gràcia necessària perquè Déu habiti en nosaltres.

El salm 147 que avui preguem està en sintonia amb el missatge de la primera encíclica del papa Lleó XIV. A Magnifica Humanitat es descriu el complex de Babel, que pretén assolir un «domini humà basat en la uniformitat». Davant d’això, el Papa proposa recuperar la vocació de Nehemies, cridat a «reconstruir la Jerusalem de la unitat humana», una unitat que respecta la riquesa de la diversitat que el Creador ha imprès en cada persona. Aquesta és la Jerusalem celestial, el poble que acull la Paraula de Déu i la proclama a tots aquells que són convocats a la unitat.

Sant Pau s’adreçava als cristians de Corint exhortant-los a mantenir-se units. Per això els recorda de quin Calze beuen i de quin Pa s’alimenten. Utilitza la imatge del cos, que viu gràcies a allò que el nodreix. L’aliment sacramental és únic, autèntic i té una mateixa procedència: Crist. És aquest aliment el que dona vida a la unitat que neix de la diversitat i que forma el Cos Místic de Crist.

La finalitat d’aquesta carta era evitar que la comunitat es deixés absorbir per una mentalitat social classista que afavoria una mena d’«elitisme espiritual». Per això el seu missatge continua sent actual també per a nosaltres, cristians que vivim en aquest «Corint global» del segle XXI. Som cridats a custodiar i promoure aquesta santa unitat en la diversitat que és l’Església.

 

L’Evangeli de Corpus Christi és una de les afirmacions més directes sobre allò que vivim els cristians: ens alimentem de Jesucrist. La seva carn és la Paraula que se’ns adreça i que hem d’acollir i posar en pràctica; la seva sang és present en els sagraments que ens han estat donats com a sosteniment i fortalesa.

Jesús ho afirma clarament: «El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món». És un aliment per als qui caminem en aquesta vida temporal, perquè ens enforteixi amb la saviesa espiritual i ens sostingui en el pelegrinatge de cada dia. En l’Ascensió, quan Crist eleva la seva pregària sacerdotal al Pare, no demana que siguem trets del món, sinó que siguem preservats del mal. Mentre caminem en aquest món, les seves paraules ens integren en el seu Cos i la gràcia dels sagraments ens sosté, ens anima i ens acompanya.

El mes de juny està dedicat al Sagrat Cor de Jesús. I quina és la funció del cor en el cos? És el motor que, de manera constant, fa arribar la sang a tots els membres, distribueix els nutrients que cada òrgan necessita i manté la vida sense descans. Treballa quan estem desperts i continua bategant mentre dormim.

Per això nosaltres, que formem el Cos Místic de Crist, no hem de deixar mai de buscar aquest Pa de Vida ni de confiar en aquest Sagrat Cor que no deixa mai d’estimar-nos, sostenir-nos i donar-nos vida.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia Tordera

«NOSALTRES, NI QUE SIGUEM MOLTS, FORMEM UN SOL COS, JA QUE TOTS PARTICIPEM DEL MATEIX PA» 

(1Co 10,17) 

La festa del Corpus té el seu origen al segle XIII, quan a l'abadia de Cornillon, a Lieja, Bèlgica, la seva priora, santa Juliana, va aconseguir permís del bisbe per a fer una celebració especial en honor al Cos de Crist, al qual tenia gran devoció. Anys a venir, el miracle eucarístic de Bolsena a Itàlia va consolidar la celebració pública del misteri eucarístic. Finalment, el 8 de setembre de 1264, el papa Urbà IV va signar la butlla Transiturus de hoc mundo, en la qual instituïa oficialment la festa del Corpus Christi i des de llavors aquesta solemnitat se celebra arreu i és una festivitat molt arrelada en les tradicions populars i molt estimada pels fidels. 

A la nostra terra, la celebració va donar lloc a la participació popular que ha inclòs els elements festius que tenen en la festa del Corpus el seu origen, però que s’han vinculat després a d’altres celebracions al llarg de l’any. És aquesta una festa, doncs, que malgrat el pas de dijous a diumenge, té el seu centre en el misteri eucarístic, i arrela profundament en les nostres tradicions. 

Aquest any la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist adquireix un to molt concret. Ens visita el papa Lleó XIV i serà ell qui presideixi el Corpus a Madrid, tot celebrant la vigília una vetlla de pregària i presidint l’Eucaristia i la processó el diumenge. Una ocasió, doncs, molt especial i que ens convida a parar atenció al que celebrem i perquè ho celebrem. 

L’Eucaristia és la font i el cimal de tota la vida cristiana (Lumen Gentium, 11). Per això «l'adoració eucarística, sigui de manera privada o pública, prolonga i intensifica allò que s’esdevé en la mateixa celebració litúrgica, perquè adorem a aquell que hem rebut. Aquesta relació intrínseca convida a cuidar la dimensió comunitària de l'adoració eucarística, ja que la relació personal amb Jesús sagramentat posa al fidel en comunió amb tota l'Església, en fer-lo prendre consciència de la seva pertinença al Cos de Crist.» (Cor ad cor loquitur, 36). 

Pertanyem al Cos de Crist, al qual en comunió, com a comunitat, reverenciem, i això ens mou a la caritat, a l’amor a Déu i als altres, especialment als que més necessitat tenen de ser estimats. No podem viure la realitat del misteri eucarístic sense viure la realitat de l’amor que ve de Déu i que ens pertoca practicar, perquè tot i ser molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa convertit en cos de Crist. 

+fra Octavi, 

bisbe de Girona