Diumenge XIV (A) de durant l'any
«VOSALTRES NO VIVIU SOTA EL DOMINI DE LA CARN, SINÓ SOTA EL DE L’ESPERIT»
Aquests dies hi ha dues situacions que commouen especialment enmig de tantes altres que inquieten el nostre món: les víctimes dels terratrèmols a Veneçuela i el cisma de la Fraternitat Sant Pius X. Davant de totes dues, els cristians tenim una crida a la qual hem de respondre. Per a tots, la pregària; i davant de totes dues situacions, també l’acció. Per les víctimes, tota la solidaritat que ens sigui possible; pels qui viuen el cisma, la nostra penitència i una fidel adhesió a la doctrina dogmàtica de l’Església. No podem pensar que hàgim d’explicar a Déu com han de ser les coses. Som cridats a escoltar l’Esperit Sant, que inspira a l’Església allò que necessita per respondre a cada època sense convertir-se en còmplice de les tendències passatgeres del món.
Per parlar de la unitat de l’Església, el profeta Zacaries ens torna a conduir a l’alegria pasqual, aquella que ha de renovar-nos especialment cada diumenge. Ens recorda que el Senyor arriba al seu poble manifestant un poder ben diferent del que ofereix el món: un poder fonamentat en la justícia i la misericòrdia. El salm insisteix que el seu Regne és clement, bondadós, proper i fidel a les seves promeses. Per això el nostre cor s’omple d’alegria i de gratitud.
I és com si sant Pau hagués escrit aquest fragment de la carta als Romans pensant en el temps que avui ens toca viure. Ens recorda que no devem la nostra vida a la carn, sinó a l’Esperit de Crist, que és qui ens dona la vida veritable. Això només és possible quan deixem que sigui l’Esperit qui habiti en nosaltres i guiï els nostres passos. Tot el que s’hi oposa genera divisió i una vida incoherent. Amb les paraules que Jesús adreçava als fariseus, seria viure com a «sepulcres emblanquinats» i merèixer que Ell mateix ens anomeni «hipòcrites», com va dir a aquells que, orgullosos de la seva saviesa i dels seus coneixements, pretenien dictar amb una rigidesa absoluta com s’havia de viure i celebrar la fe, mentre vivien d’esquena a la justícia i a la misericòrdia de l’amor de Déu.
Cal tenir present que ser esclaus de la carn fa referència a tot allò que és passatger, no només als instints del cos, que és la nostra estada temporal en aquest món, sinó també a tots aquells interessos purament humans que nosaltres mateixos generem. Per això sant Pau conclou amb una advertència ben clara: «Si viviu segons la carn», és a dir, guiats només pels interessos temporals, «morireu».
A l’Evangeli, Jesús eleva una lloança plena d’agraïment al Pare per la seva saviesa, perquè ha volgut revelar els seus misteris d’una manera que els senzills puguin comprendre la veritat. En el nostre temps sembla que només allò que és complicat, ple de paraules rebuscades o d’idees difícils, tingui valor, fins i tot precisament perquè costa d’entendre. Jesús, en canvi, reconeix com a seus tots aquells que han cregut en Ell, perquè sap que el Pare els ha posat a les seves mans.
En les seves paraules trobem la plenitud de la revelació, aquella que no podríem conèixer d’una altra manera. El misteri que el Pare habita en el Fill i el Fill en el Pare ens permet participar d’aquest encontre amb Déu, no com una idea abstracta, sinó com una manera concreta de viure, reconeixent en Ell l’origen de la nostra existència i el fonament de tota la nostra vida.
Finalment, Jesús recorre a una imatge ben quotidiana del món agrícola, d’on prové el pa de cada dia, per mostrar-nos que la seva voluntat és un «jou suau». El jou és aquella peça que, ben col·locada, permet als bous caminar junts mentre estiren l’arada que obre la terra perquè la llavor hi trobi el seu lloc i pugui germinar donant molt de fruit.
La invitació de Jesús és trobar el nostre descans sota aquest jou, aprenent d’Ell, que és humil i mansuet. Com el bon sembrador, Ell ens ajuda a portar la càrrega perquè treballem al seu costat en el camp d’aquest món, participant en la missió de l’Església, que és cridada a donar testimoni de la unitat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada