Diumenge XV (A) de durant l'any
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 13,1-9
Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
«LA PARAULA DE DÉU ÉS VIVA I EFICAÇ; MÉS TALLANT QUE UNA ESPASA DE DOS FILS, PENETRA FINS A LA DIVISIÓ DE L’ÀNIMA I L’ESPERIT» (He 4,12)
L’Evangeli de diumenge passat, especialment en la invitació de Crist a portar el seu jou suau, ens preparava per al camí del treball compartit per disposar la terra que ha de rebre la «llavor». I la Paraula de Déu és també aquesta llavor que germina segons la disposició del terreny que la rep. Tot ens vincula com a col·laboradors del Diví Llaurador.
El profeta Isaïes ens recorda que el Pare ha enviat la seva Paraula a complir la seva voluntat i que, per la seva procedència i naturalesa, no torna a Ell sense haver dut a terme la missió que li ha estat confiada. Crist és el Verb Encarnat, vingut perquè coneguem el veritable amor de Déu i el seu pla de salvació per a nosaltres. La seva Paraula és una eina de dos fils que transforma tant el nostre interior com la nostra manera de viure.
El salm 64 canta amb joia l’acció benèfica del Diví Llaurador, que troba en tots els elements de la creació una simfonia de preparació, fecunditat i sosteniment. En aquestes paraules ja hi ressona l’obra de Jesucrist i dels seus deixebles, que preparen el camp del món perquè es transformi en el Regne de la gràcia que la Paraula fa néixer quan és acollida.
La carta als Romans continua proposant-nos un ensenyament que és també una crida a avançar en el camí de la conversió. Després de recordar-nos a què ens enfrontem en aquest món marcat pel pecat i quines han de ser les nostres actituds i la nostra defensa, sant Pau ens convida a fixar la mirada en tota la creació, que també va quedar afectada pel pecat d’Adam, patint el desordre i la desharmonia provocats per la supèrbia humana.
És molt expressiu quan descriu com tota la creació gemega esperant la seva restauració. Però també deixa ben clar que aquesta restauració depèn, en bona part, de la nostra conversió. L’esforç sincer per cercar la voluntat de Déu farà que tota la creació retorni a la seva bellesa original, tal com va sortir de les mans del Creador. L’ésser humà, creat a imatge de Déu, no ha estat posat al món per dominar-lo despòticament, sinó per representar-hi el seu Creador. Per això, la nostra participació en el pla de salvació ha de conduir tota la creació cap a «un cel nou i una terra nova».
Avui ens trobem amb la paràbola del sembrador, l’única que Jesús explica detalladament als deixebles perquè comprenguin el compromís de la seva missió. Dèiem que portar el jou que Ell ens ofereix és unir-nos a la preparació del terreny que ha de rebre la Paraula. Ara el Senyor ens mostra els diferents tipus de terreny que podem trobar en el cor de les persones.
Els qui coneixen el treball del camp saben que qualsevol terreny es pot millorar fins a esdevenir fèrtil. De la mateixa manera, els testimonis coherents de l’Evangeli poden arribar a transformar els cors endurits dels homes i dones del nostre temps.
Sovint oblidem que un mateix cor pot contenir, alhora, diversos tipus de terreny, segons les etapes que travessa la vida. Hi ha moments en què el cor és bona terra i acull Jesús amb alegria; d’altres, és un terreny pedregós i la seva Paraula ens resulta incòmoda. I encara pitjor quan no aprofundim en l’Evangeli i només en conservem una capa superficial, que el sol de les dificultats acaba esquerdant i fent desaparèixer.
Per això estem cridats a escampar la llavor amb generositat. Però la nostra missió no consisteix només a sembrar, sinó també a tenir cura dels cors i a no donar mai cap terreny per perdut.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada