Diumenge XVI (A) de durant l'any

 

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 13, 24-30

Els proposà una altra paràbola, dient: «El regne dels cels és semblant a un home que sembrà bona llavor en el seu camp. Però quan els homes dormien, vingué el seu enemic, sembrà a sobre zitzània enmig del blat, i se n’anà. I després d’haver brotat l’herba i de produir fruit, aparegué la zitzània. I acostant-se els servents de l’amo de la casa, li digueren: “Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? ¿Com és, doncs, que té zitzània?”. I els digué: “Un home enemic ho ha fet”. I els servents li digueren: “¿Vols que anem a recollir-la?”. I diu: “No, no fos cas que recollint la zitzània, arrenqueu al mateix temps el blat. Deixeu créixer l’un i l’altre fins a la sega; i en el temps de la sega diré als segadors: recolliu primer la zitzània i lligueu-la en feixos per cremar-la, però el blat, aplegueu-lo en el meu graner”».

«...MENTRE LA GENT DORMIA, VA VENIR L’ENEMIC I VA SEMBRAR JULL.»

El llibre de la Saviesa està escrit en clau de lloança i de reconeixement per tot allò que el Creador ha fet mitjançant la Saviesa, aquesta virtut que alhora manifesta els atributs del Verb, el mateix que, en encarnar-se, porta a terme cadascuna de les accions d’amor que avui descriu la primera lectura. Tot això ens recorda que ho devem tot a l’únic Déu, que ens estima i té cura de nosaltres com un Pare. I, precisament perquè és Pare i ens estima, ens ha donat el seu Fill perquè ens ensenyés a viure la plenitud de la veritable humanitat.

El salm 85 ens inspira a reconèixer la clemència i la misericòrdia del Pare amorós, que, en viure amb nosaltres una relació filial, escolta les nostres súpliques i té cura de nosaltres. Sap corregir les nostres faltes amb la mateixa compassió amb què un pare educa els seus fills més petits: no per justificar els seus errors, sinó per ajudar-los a corregir-los i evitar-los en el futur.

En la carta als Romans, el fragment d’aquest diumenge ens convida a fer un pas més en el camí espiritual dels qui vivim enmig del domini d’aquest món. Més que mai necessitem invocar l’ajuda de l’Esperit Sant perquè ens guiï en els temps que vivim i ens concedeixi la saviesa necessària davant de tot allò que se’ns presenta. No només per pregar bé, sinó també per donar testimoni davant els homes, perquè no hi ha pregària més eloqüent que el testimoni coherent d’una vida cristiana.

És cert que hem de saber demanar, però aquesta no ha de ser la centralitat de la nostra pregària. Més aviat, és just i meritori saber donar gràcies per tot allò que Déu ja ens ha concedit i aprendre a viure sense aferrar-nos als béns temporals.

«A què s’assembla el Regne de Déu?» Amb aquesta pregunta Jesús introdueix les paràboles que avui ens proposa, en continuïtat amb la del sembrador. El qui havia preparat el camp hi sembra bona llavor, però «mentre la gent dormia» arriba un enemic i hi escampa una llavor molt semblant, però perjudicial.

Les imatges que utilitza el Mestre són d’una gran saviesa, perquè el blat i el jull s’assemblen molt. Del jull en surten espigues gairebé idèntiques a les del blat, però són tòxiques. Mentre creixen és molt difícil distingir-los; només quan arriben a la maduresa el blat adquireix el color daurat i el jull s’enfosqueix. Per això costa diferenciar-los abans d’hora i eliminar la mala herba sense perjudicar el blat.

El consell del sembrador és deixar-los créixer junts, perquè, en voler arrencar el jull abans de temps, també es podria malmetre el blat. Aquí s’amaga un gran misteri: sovint reconeixem el bé pel contrast que fa amb el mal, però el mal és capaç de presentar-se sota una aparença de bé fins que, amb el temps, manifesta la seva veritable naturalesa.

Quantes vegades hem vist —i encara veurem— propostes que inicialment semblen bones, atractives i enriquidores, però que, amb el pas del temps, es revelen com un engany i acaben destruint persones i famílies. Per això cal «estar desperts», observar amb discerniment i reconèixer la veritable naturalesa de les coses.

Jesús també ens parla del gra de mostassa, perquè Déu es manifesta igualment en allò que és petit. En una llavor tan menuda hi ha continguda tota la força de la vida i tot el potencial per contribuir al bé comú. Si alguna cosa pot comparar-se amb el Regne de Déu és precisament aquesta capacitat de créixer fins a oferir refugi, amor, justícia i pau a tothom, tal com el petit gra de mostassa arriba a convertir-se en un arbust frondós.

La imatge del llevat també ens interpel·la directament. Com a cristians vivim inserits en la massa d’aquesta societat i estem cridats a ser llevat de bé. El més important és no perdre mai la nostra identitat cristiana, saber discernir el jull, demanar constantment la llum de l’Esperit Sant perquè guiï tant la nostra pregària com les nostres obres, i mantenir-nos sempre vigilants perquè l’enemic no ens sorprengui adormits.

Mn. Edwin Vásquez

Rector Parròquia de Tordera

«NO ERA BONA, LA LLAVOR QUE VAU SEMBRAR AL VOSTRE CAMP?» (Mt 13,27)

En la nostra societat s’ha perdut molts cops la confiança en els venedors, en els comerciants; la publicitat a vegades és enganyosa, no tracta de presentar el millor producte sinó de vendre allò que es produeix i el caràcter efímer de moltes coses, la caducitat o la manca de qualitat no tenen importància. D’altres vegades, el «producte» és molt bo, el millor, però els «comercials» som maldestres. 

Estem convençuts que la bona nova, que l’Evangeli, que el missatge de Crist és la més gran de les novetats també avui, i que el seguiment de Crist canvia la vida de les persones, i per tant fer arribar el missatge de Crist, evangelitzar és una tasca prioritària de l’Església en el seu conjunt i de cada cristià en particular. 

La llavor és bona, és la millor llavor, però a vegades no la plantem en el millor lloc, en el millor moment i sobretot no la cuidem per tal que creixi i es desenvolupi com cal. Hem passat d’una societat on cada infant nascut era batejat a una altra on l’expressió «quan sigui gran ja prendrà ell mateix la decisió» s’imposa en el millor dels casos. La família com a unitat bàsica de transmissió de la fe perd pes, i ho fa molts cops a passes gegants. La fe no es pot posposar si de veritat creiem que és el millor per al món. 

Són cada cop més els adults, joves i no tant joves, que es plantegen preguntes i s’acosten a l’Església. Quan algú s’acosta cal que trobi una actitud d’acollida. Sembla que molts cops estem més pendents de les nostres diferències que no pas d’allò que ens uneix: Crist. La fe es pot viure des de múltiples carismes, des de diverses espiritualitats; però hem de tenir present el que ens uneix: Crist. 

Tan sols vivint la nostra fe des de la joia, la unitat i de manera profunda i ferma, serem capaços de mostrar-la d’una manera atractiva als qui s’acosten a Crist des del dubte i amb voluntat de cercar respostes; i Crist és sempre la millor resposta. 

De llavors n’hi pot haver moltes, de terrenys on plantar-les també, de sembradors n’hi ha molts. Nosaltres tenim la millor llavor, l’Evangeli, tenim un món assedegat de Crist, ens cal per tant mirar de ser bons sembradors. 

Ens ho deia el papa Francesc: «la comunitat evangelitzadora joiosa sempre sap “festejar”. Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas endavant en l'evangelització. L'evangelització joiosa es torna bellesa en la litúrgia enmig de l'exigència diària d'estendre el bé. L'Església evangelitza i s'evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l'activitat evangelitzadora i font d'un renovat impuls donatiu.» (Evangelii Gaudium, 24).

+ fra Octavi,

Bisbe de Girona

Compartim el programa "La Veu de la Parròquia" d'aquesta setmana, on trobareu tota l'actualitat de la Parròquia de Tordera. A més de l'espai «Església Viva» del Bisbat de Girona.

Mn. Edwin Vásquez comparteix el seu comentari sobre la vida de la nostra comunitat, les celebracions, les activitats i els esdeveniments més destacats de la setmana.

La veu de la parròquia del 18/7/2026