Lectura de l'evangeli segons Sant Mateu 13,44-52
En aquell temps, Jesús digué a la gent: «El regne dels cels és semblant a un tresor amagat en un camp, que, si algun home el troba, l’amaga, i en el seu goig va i ven tot el que té i compra aquell camp.
També és semblant el regne dels cels a un home comerciant que busca perles fines, i havent trobat una perla de gran valor, va i ven tot el que té i la compra.
I també el regne dels cels és semblant a una xarxa tirada a la mar i que recull [peixos] de tota mena, i que, quan s’ha emplenat, la porten a la platja, i s’asseuen, i recullen els bons en coves, i els dolents els llancen fora. Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entremig dels justos, i els llançaran al forn del foc: allí hi haurà el plor i el cruixir de dents.
«¿Heu entès totes aquestes coses?». Li diuen: «Sí». I els diu: «Per això, tot escriba instruït en el regne dels cels és semblant a un amo de casa que treu del seu tresor coses noves i velles».
«Doneu al vostre servent un cor dòcil... per discernir el bé del mal»
En el nostre món actual, més que mai necessitem demanar a l'Esperit Sant que ens concedeixi un bon discerniment sobre la nostra vida davant les circumstàncies que se'ns presenten. Les lectures d'aquesta setmana ens hi van guiant, molt en sintonia amb allò que ens deia sant Pau diumenge passat en el fragment de la Carta als Romans.
En el Llibre dels Reis se'ns mostra com Salomó va saber escollir un do molt important per a tota responsabilitat. Hauria pogut demanar qualsevol bé temporal, però va pensar en la vocació a la qual la Providència l'havia cridat i va saber ordenar qualsevol interès particular, posant per damunt de tot el bé comú del poble que havia de conduir. Cadascun de nosaltres té una vocació pròpia. Potser no és una vocació destacada davant dels altres, però sempre tindrà un ressò en l'eternitat. Per això hem de saber demanar la saviesa necessària per dur a terme la nostra missió cristiana en el món.
Les quatre estrofes que escoltem del salm 118 ens ajuden a meditar tot lloant Déu i a reconèixer que Ell és la nostra riquesa més gran, que el nostre consol i la nostra plenitud es troben en Ell, perquè la seva voluntat sobre nosaltres es realitza quan acollim els seus manaments. La plenitud més gran de la vida humana la trobem en els seus preceptes, perquè ens han estat donats perquè la nostra vida temporal sigui un camí cap a la vida veritable amb Ell en l'eternitat.
D'aquesta manera, la continuació de la Carta als Romans ens recorda que tot allò que trobem en la nostra vida, tant si és bo com si és contrari als nostres desitjos, pot esdevenir una oportunitat per créixer en l'amor. Recordem que, quan parlem de l'Amor de Déu, no ens referim al sentiment passatger que sovint confonem amb l'amor veritable, sinó a aquella manera de comprendre que, amb misericòrdia, ens permet posar el cor en allò que vivim i en les persones que ens envolten, per poder identificar-nos amb el dolor i amb la joia dels germans. Per aquest Amor el Pare va oferir el seu Fill perquè ens guiés, tot i saber el destí que l'esperava entre nosaltres; i així la creu esdevé la nostra redempció. També nosaltres podem veure en cada benedicció i en cada prova una oportunitat de créixer i d'avançar cap al bé més gran.
Jesús vol que comprenguem com és el Regne de Déu, i per això ens proposa tres paràboles que ens permeten veure la unió entre allò que Déu ofereix i la nostra voluntat, que és la que pren una decisió. Antigament, i també en èpoques més recents, a causa de les guerres, moltes persones amagaven sota terra els objectes de valor amb la intenció de recuperar-los més endavant, cosa que sovint no era possible per diverses circumstàncies. Després algú descobria en un camp un tresor amagat, valorava la inversió i comprava aquell camp pel tresor que hi havia. El mateix passa amb la perla de gran valor. Així, quan reconeixem el valor incomparable de la vida eterna, subordinem tots els béns temporals i dediquem tots els nostres esforços a treballar per la nostra salvació.
El desenllaç de les paràboles és molt expressiu: els pescadors que trien els peixos i els àngels que separen els bons dels dolents. Aquesta imatge tan gràfica no és una amenaça, sinó una crida a vetllar perquè l'experiència temporal de la nostra vida no sigui estèril, sinó un veritable enriquiment en la saviesa que realment importa: la de les coses eternes.
Mn Edwin Vásquez
Rector Parròquia Tordera
«HO HEU ENTÈS, TOT AIXÒ?». LI RESPONEN:
«SÍ QUE HO HEM ENTÈS» (Mt 13,51)
Escoltem molts cops la Paraula de
Déu, a vegades amb atenció, a vegades d’una manera rutinària sense fer-li
massa cas. Perquè la Paraula de Déu
ens arribi al cor cal tenir una actitud
d’escolta, obrir les nostres orelles i fer
una escolta atenta i pacient.
L’escolta és l’actitud d’acollida de la Paraula, perquè
si la Paraula no és acollida, si no és escoltada, si no
és rebuda, si tan sols és sentida, no pot donar fruit.
Aquesta és la profunditat del camí pel qual el cristià
és convidat a avançar, escoltant la Paraula per poder
viure una nova creació. El cristià és per damunt de
tot el deixeble de la Paraula. Però ni tan sols n’hi ha
prou amb acollir-la amb orella atenta, cal que sigui
escoltada amb l’orella assedegada del nostre interior
perquè pugui arrelar dins nostre i donar fruit. Si tant
sols parem l’orella ens pot entrar per una i sortir per
l’altra, sense deixar cap rastre. Totes les dificultats
de la vida espiritual, les malalties de l’ànima venen
del tancament voluntari a l’escolta en tenir l’orella
del cor atenta a d’altres coses, ensordida pel brogit
del món i dels nostres egoismes. Cal deixar entrar
la Paraula al nostre interior, deixar-la arrelar reconeixent les males herbes de les nostres limitacions, les
nostres febleses tant físiques com morals, i no deixar-les créixer sinó arrencar-les de soca-rel deixant
que la bona llavor s'hi faci, sense sucumbir sota la
mala herba o els cards, que ofeguen i maten la bona
llavor.
No n’hi ha prou tampoc amb saber, amb comprendre, amb escoltar la Paraula: cal actuar, fer, portar-la
a la pràctica, acomplir el que la Paraula ens diu. Tan
sols acomplint-la podrem entendre el seu sentit profund, desconegut i amagat, per percebre així que
n’és de bo estar en la presència del Senyor, sentir-lo
proper, cercant de fer la seva voluntat. «Cercar la
voluntat de Déu significa cercar una voluntat amiga, benèvola, que vol la nostra realització, que desitja sobretot la lliure resposta d'amor al seu amor,
per convertir-nos en instruments de l'amor diví. En
aquesta via amoris és on s'obre la flor de l'escolta i
l'obediència.» (Faciem tuam, Domine, requiram).
És aquest un camí on no te cap importància qui siguem, tan sols cal tenir present la renúncia als propis
volers i per poder fer-ho cal l’ajuda de Déu, que demanem mitjançant la pregària, que és l’única ajuda
vàlida en començar a fer qualsevol cosa bona i poder
posar els nostres migrats dons i talents a disposició
dels altres. La pregària, ens diu san Joan Crisòstom
«és llum de l’ànima, coneixement veritable de Déu,
mitjà entre Déu i els homes» (Homilia 6 sobre l’oració).
Que aquest temps d’estiu sigui per a tots un temps
propici a l’escolta a través de la lectura atenta de la
Paraula i de la pregària; un temps de vacare Deo, és
a dir de deixar espai a Déu en les nostres vides per
tal de poder entendre millor que vol Déu de nosaltres.
+ fra Octavi
Compartim el programa "La Veu de la Parròquia" d'aquesta setmana, on trobareu tota l'actualitat de la Parròquia de Tordera. A més de l'espai «Església Viva» del Bisbat de Girona.
Mn. Edwin Vásquez comparteix el seu comentari sobre la vida de la nostra comunitat, les celebracions, les activitats i els esdeveniments més destacats de la setmana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada