Diumenge XIX (A) de durant l'any
Lectura de l'evangeli segons sant Mateu 14,22-23
Quan la gent hagué menjat, Jesús immediatament manà als deixebles que pugessin a la barca i que el precedissin a l’altra riba, mentre acomiadava les multituds. I quan les hagué acomiadat, pujà a la muntanya a pregar tot sol. Arribat el vespre, encara s’estava allà tot sol.
Mentrestant, la barca ja era enmig del mar a molts estadis, batuda per les ones, perquè el vent era contrari. I a la quarta vetlla de la nit, anà cap a ells caminant sobre el mar. Però els deixebles, veient-lo caminar sobre el mar, s’espantaren, i deien: «És un fantasma»; i cridaren de por. Però de seguida Jesús els digué: «Tingueu confiança! Soc jo, no tingueu por!». I responent-li Pere, digué: «Senyor, si ets tu, mana’m anar a tu sobre les aigües». I ell diu: «Vine!». I baixant Pere de la barca, caminà sobre les aigües, i anà cap a Jesús. Però veient fort el vent, va tenir por, i començant a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!». I a l’instant Jesús, estenent la mà, l’agafà, i li digué: «Quina poca fe! Per què has dubtat?». I quan pujaren a la barca, el vent cessà. Els qui eren a la barca l’adoraren, dient: «Veritablement tu ets Fill de Déu!».
«REALMENT ETS EL FILL DE DÉU»
El soroll ha format sempre part de la condició humana, però no hi ha dubte que antigament hi havia una estima més gran pel silenci. Des de la revolució industrial, les nostres societats han normalitzat exageradament que sempre hi hagi un soroll de fons. Fins i tot hi ha persones a qui els costa trobar-se en un ambient silenciós, fet que reflecteix la dificultat d'estar a soles amb els propis pensaments. Això ens convida a reflexionar: En què ocupem la nostra ment? Tenim cura dels nostres pensaments? Afavoreixo jo un silenci interior que em permeti escoltar Déu?
El profeta Elies va pujar a la muntanya per trobar refugi en el recolliment i en el silenci viu de la natura. Allí li fou concedida la gràcia de trobar-se amb la presència de Déu. Però encara havia de passar una darrera prova que mostrés la seva disposició interior: saber reconèixer la manifestació de Déu, deixar de banda les seves expectatives sobre com havia de mostrar-se i acollir la poderosa senzillesa de la seva teofania.
Sant Pau ens mostra que la Carta als Romans ha estat escrita amb una certa angoixa. S'adreça d'una manera especial als seus, aquells que, cridats a la conversió, han de formar part del veritable poble de Déu, amb el qual s'ha segellat l'Aliança definitiva. Pau pateix per aquells que no han reconegut veritablement Crist, sinó que s'han deixat portar pel seu propi soroll interior, creient-se posseïdors de la veritat. Per això ha demanat l'Esperit per discernir si els parla des de la veritat o simplement des d'allò que ell creu que és la veritat, i ha comprès que el seu propòsit està guiat per la voluntat del Pare. Fins aquí, tot el que hem anat escoltant en aquesta Carta al llarg d'aquestes setmanes ens convida a no deixar-nos absorbir pel soroll de l'imperi d'aquest món, a saber distingir entre les seves propostes il·lusòries i la salvació que el Pare ens ha donat per mitjà del seu Fill.
En l'Evangeli tornem a trobar els símbols del món presents en aquesta escena. Jesús, després d'alimentar aquella multitud, envia els seus deixebles cap a l'altra riba del llac de Galilea. Ell, finalment, se'n va tot sol a pregar, a trobar-se amb el Pare en el silenci i a meditar la mort de Joan i la proximitat de la seva Passió.
La barca de Pere ha d'afrontar una tempesta. En aquell llac, les condicions meteorològiques poden ser imprevisibles, els vents poden canviar sobtadament i donar pas a fortes tempestes. Tement per la seva vida, els deixebles veuen damunt l'aigua una figura que, a causa del seu estat d'ànim, els sembla un fantasma. Jesús els parla i, com sempre, els convida a no tenir por; encara més, els encoratja dient-los que és Ell i no pas un fantasma.
Pere mostra encara la immaduresa de la seva fe i demana una prova: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua.» La comprensió i la paciència del Mestre envers el seu deixeble són totals, i li respon senzillament: «Vine.» Però la fragilitat de Pere fa que, en lloc de mantenir la mirada posada en Jesús i continuar caminant, es deixi dominar pel soroll de les circumstàncies: la força del vent, l'estrèpit de la tempesta i el brogit de les emocions en el seu interior el porten a enfonsar-se. Jesús l'agafa de la mà i puja amb ell a la barca.
Avui també vivim sovint situacions semblants a les d'aquest passatge, i hem de vetllar perquè la nostra fe, encara que sigui petita, sàpiga escoltar en el silenci. Que sapiguem fer callar la tempesta dels nostres pensaments i no permetem que el soroll de les circumstàncies ens robi l'atenció. Així podrem trobar la pau en aquell «Coratge! Soc jo. No tingueu por!» amb què Jesús sempre ens convida a anar cap a Ell, perquè Ell és, realment, el Fill de Déu.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada