Diumenge XVIII (A) de durant l'any
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu, 14, 13-21
En aquell temps, havent sentit això, Jesús es retirà des d’allí en una barca a un lloc desert tot sol. I quan ho van sentir les multituds, el seguiren a peu des de les ciutats. I quan sortia, veié una gran multitud, i se’n compadí i curà els seus malalts. Arribat el vespre, se li acostaren els deixebles, dient: «El lloc és desert i l’hora passada. Acomiada la gent perquè vagin als pobles i es comprin menjar». Però Jesús els digué: «No tenen necessitat d’anar-hi; doneu-los vosaltres de menjar». Ells li diuen: «No tenim aquí més que cinc pans i dos peixos». Ell diu: «Porteu-me’ls aquí». I havent ordenat que les multituds s’asseguessin damunt l’herba, prenent els cinc pans i els dos peixos, mirant cap al cel, digué la benedicció, i, partint-los, donà els pans als deixebles, i els deixebles a les multituds. I en menjaren tots, i quedaren saciats, i recolliren les sobres dels bocins: dotze coves plens. El nombre dels que menjaren fou de gairebé cinc mil homes, sense comptar les dones i els nens.
«Doneu-los de menjar vosaltres mateixos»
Fa ja diverses generacions que vivim en un món instal·lat en l'individualisme. El cercle personal, sovint, s'amplia només fins a la parella i, cada vegada menys, fins a un o dos fills; més sovint encara inclou una o diverses mascotes. Això fa que aparegui la sensació que un no és egoista perquè hi ha una altra persona —o algunes persones— que li importen. Però, en realitat, moltes vegades no deixa de ser un «egotisme compartit». Avui, més que mai, la crida de Crist és a recuperar el sentit de pertinença al seu Cos Místic, que és la comunitat, on cadascú és important i forma part d'una mateixa família de fills de Déu.
Per això avui el llibre d'Isaïes ens presenta un passatge que recorda la promesa que Déu va fer a David. No es tracta només d'una promesa amb un sentit temporal, sinó d'allò que té un valor permanent per al Regne de Déu: un poble unit amb Ell per una aliança filial i eterna, tal com es manifesta repetidament a 2 Samuel 7 i a 1 Cròniques 17.
Igualment, el salm 144 sembla prometre una abundància de béns materials. Però aquesta abundància no és sinó la conseqüència de la fidelitat dels qui confien en el Pare i segueixen la seva voluntat. Per això hi descobrim una misericòrdia que sosté al llarg del temps i ens guia cap a l'eternitat.
Continuem avançant en les ensenyances de la Carta als Romans. Els diumenges anteriors, sant Pau ens ha anat ajudant a descobrir el poder del món que ens envolta; ens ha advertit de les seves pressions, de com intenta influir-nos i conduir-nos cap a una vida allunyada de Déu, centrada en la il·lusió del «jo» i en una falsa llibertat que, si ens hi deixem atrapar, acaba destruint l'ànima sota una aparença de seguretat. Avui, però, ens consola assegurant-nos que, si romanem fidels a l'Amor de Déu, res ni ningú no podrà trencar la nostra unió amb Ell i, per tant, ningú no ens podrà prendre la salvació que Crist ens ha obtingut.
Una vegada més se'ns presenta el relat de la multiplicació dels pans i dels peixos. No és casualitat que aparegui sis vegades als Evangelis. Avui l'accent es posa especialment en la dimensió comunitària de la misericòrdia de Déu, de la qual cadascun de nosaltres està cridat a ser instrument.
Jesús acabava de rebre la notícia de l'execució del seu cosí, Joan Baptista. El seu dolor era profund. És el Fill de Déu, però també és veritable home, i comparteix plenament el sofriment humà. En la seva encarnació ha assumit els vincles i els sentiments que tots experimentem. Buscava un lloc tranquil per descansar i pregar enmig d'aquella situació que també anunciava la seva futura Passió.
Tanmateix, en veure la multitud que el buscava, la mira amb la mateixa misericòrdia del Pare i es posa a ensenyar i a consolar aquells que «anaven com ovelles sense pastor». Ell és el Bon Pastor.
Quan es fa tard, els deixebles li demanen que acomiadi la gent perquè puguin anar als pobles a comprar menjar. Però Jesús els desafia a assumir ells mateixos aquella necessitat. En el fons, el que Jesús busca és que deixin de pensar només en ells mateixos i es facin responsables de la situació dels altres.
Quan responen: «Aquí només tenim cinc pans i dos peixos», en realitat estan parlant del menjar just per a una jornada; és com si diguessin: «Només tenim el que és nostre.» El rerefons d'aquest diàleg és la mentalitat individualista. Els deixebles també participen d'un món on cadascú mira pels seus interessos i on sembla que cadascú s'ha d'espavilar tot sol.
Quan Jesús els diu amb fermesa: «Doneu-los de menjar vosaltres mateixos», els està cridant a no ser indiferents davant la necessitat dels germans. Hem de recordar que cadascun de nosaltres és l'instrument a través del qual el Pare continua actuant en el món. La identitat cristiana també es manifesta en la solidaritat, en la compassió i en la capacitat de fer-nos càrrec de les necessitats de la nostra família humana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada