Diumenge XXII (A) de durant l'any
Lectura de l'evangeli segons san Mateu, 16,21-27
Des d’aleshores començà Jesús a manifestar als seus deixebles que convenia que ell anés a Jerusalem, i patís moltes coses de part dels ancians i dels grans sacerdots i dels escribes, i que fos mort, i que al tercer dia ressuscités. I prenent-lo a part Pere, començà a increpar-lo, dient: «Lluny de tu això, Senyor! No et succeirà tal cosa». Però ell, adreçant-se a Pere, li digué: «Ves-te’n del meu davant, Satanàs! M’ets escàndol, perquè no trobes el gust de les coses de Déu sinó de les dels homes».
Llavors Jesús digué als seus deixebles: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a ell mateix i prengui la seva creu i em segueixi. Perquè el qui vulgui salvar la seva vida la perdrà; però el qui perdi la seva vida per causa de mi, la trobarà. Què en treu, doncs, l’home si guanya el món enter, però perd la seva vida? O què donarà un home a canvi de la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare amb els seus àngels, i aleshores donarà a cadascú segons les seves obres. En veritat us dic: hi ha alguns dels aquí presents que no gustaran la mort fins que no hagin vist el Fill de l’home venint en el seu regne».
«M’HEU SEDUÏT, SENYOR, I M’HE DEIXAT SEDUIR...»
Quan pensem en la paraula «seducció», ens ve al cap un joc entre dos, en què un intenta convèncer l’altre perquè l’aculli, l’accepti i l’estimi, fent-li un lloc en la seva vida. D’això ens parla avui Jeremies quan ens explica com Déu va entrar en la seva vida per confiar-li la missió de profeta, una vocació que el va treure d’una vida còmoda i controlable i que li va comportar el rebuig del seu poble, perquè la Paraula que anunciava no sempre era allò que la gent volia sentir. Ell va voler ignorar aquella crida i allunyar-se de Déu, però es va adonar que no podia ignorar aquell Amor i aquell Poder absolut que l’havia cridat i escollit com a portaveu.
Qui acaba rendint-se davant l’Amor del Senyor no pot fer altra cosa que reconèixer, amb el salm 62, que Ell és l’únic que pot saciar la set que experimenta l’ànima humana, fins i tot quan no en som plenament conscients. L’ésser humà té set de trobar un sentit a la vida i anhela aquella transcendència que les realitats temporals mai no ens podran donar.
De la mateixa manera, sant Pau ens convida a acollir la Paraula creadora i salvadora de Crist, a encarnar-la en la nostra vida; que els nostres cossos siguin temple i, alhora, ofrena viva per l’Evangeli que ens ha redimit. Durant aquestes setmanes, passatge rere passatge, Pau ens ha anat ajudant a comprendre tot allò que la Nova Aliança ha fet per nosaltres, perquè mantinguem l’Església ferma i autèntica davant l’imperi d’aquest món. Ara ens crida a una participació decidida i activa.
En aquest mateix Evangeli, diumenge passat vam veure com, davant la pregunta de Jesús als seus deixebles: «I vosaltres, qui dieu que soc?», Pere proclama allò que l’Esperit del Pare li ha inspirat, i el Mestre el declara benaurat. Avui escoltem com aquell mateix Pere, que havia respost des de la fe, ara reacciona segons criteris humans. Aquell que s’havia deixat seduir per la missió és reprès per Jesús, que li fa veure: «No penses com Déu, sinó com els homes.»
Si ho contemplem des de la clau de la primera lectura, Pere inicialment es va deixar captivar per l’Amor del Senyor, però després va voler mantenir el control humà de les circumstàncies. Jesús, en canvi, recorda als deixebles que, per seguir-lo, cal prendre la pròpia creu, no aferrar-se a la pròpia vida i renunciar a l’egoisme per fer realitat allò que ens proposa la segona lectura: oferir-nos nosaltres mateixos, també amb el nostre cos, per unir-nos al sacrifici de Crist per nosaltres. Jesucrist és el Verb encarnat, i nosaltres hem d’acollir la Paraula i fer-la vida amb les nostres obres enmig de la nostra existència temporal.
Tots som buscats pel Senyor amb un Amor que no enganya, sinó que ens crida veritablement a sortir de nosaltres mateixos per esdevenir els seus profetes. No tenim cap garantia que el món ens miri amb bons ulls, però hem d’acceptar aquest sacrifici si realment volem contemplar el Regne de Déu i entrar-hi. Jeremies va intentar resistir-se a aquella Paraula que l’havia seduït, però va sentir que el seu ardor no podia ser contingut per la simple voluntat humana ni per la recerca d’una seguretat personal. Qui es lliura a l’Amor de Déu, també serà custodiat per Ell. Tanmateix, cal abaixar totes les nostres defenses si realment volem acollir-lo.
Santa Teresa ho va expressar així: «Déu no es dona del tot a qui no es lliura del tot.»
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada