Diumenge XXIII (A) de durant l'any
Lectura de l'evangeli segons sant Mateu, 18, 15-20
En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «I si pequés contra tu el teu germà, ves, corregeix-lo entre tu i ell només. Si t’escolta, hauràs guanyat el teu germà; però si no t’escolta, pren-ne encara un o dos amb tu, perquè en la boca de dos o tres testimonis es fonamenti tota qüestió. I si no els volgués escoltar, digues-ho a l’església; i si tampoc a l’església no volgués escoltar, sigui per a tu com un gentil i un publicà. En veritat us dic: tot el que lligueu sobre la terra serà lligat en el cel; i tot el que deslligueu sobre la terra serà deslligat en el cel.
Una altra vegada us dic: si dos de vosaltres es posen d’acord sobre la terra, tota cosa que demanin els serà concedida pel meu Pare que és en els cels. On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí soc jo enmig d’ells».
«ESTIMAR ÉS COMPLIR TOTA LA LLEI» (Rm 13,8-10)
Progressivament ens anem incorporant al nou curs i, així, tornem a la quotidianitat. De la mateixa manera, l’Any Litúrgic, al llarg de les properes onze setmanes, ens anirà encaminant a preparar el cor per a la celebració de Crist Rei de l’Univers. Per això, en les Eucaristies de cada dia comencem a llegir l’Evangeli segons sant Lluc, que ens retorna al relat dels primers temps del ministeri públic de Jesús i a la crida dels seus deixebles a seguir-lo pel camí de l’amor.
Com que la salvació es viu també en la relació amb els altres, ens trobem amb la crida que Déu fa al profeta Ezequiel i, en ell, a tots els fills d’Adam, quan ens planteja la responsabilitat que tenim els uns envers els altres d’acompanyar-nos pel camí recte de la Llei. Una responsabilitat que ens demana saber conduir el germà cap a la correcció fraterna, perquè, quan som indiferents davant el seu error, també ens fem responsables de la seva sort.
Així, sant Pau ens recorda, als qui vivim enmig de l’imperi d’aquest món, que és la Llei de l’Amor la que ha de regir els nostres cors. «Estimar Déu sobre totes les coses» mai no es pot separar del manament d’«estimar el proïsme com a un mateix».
Per això, l’Evangeli que aquest diumenge encapçala la setmana és precisament el de la crida de Crist a la correcció fraterna. L’empatia també exigeix que ens importi l’error del germà, no pas per jutjar-lo, sinó per saber ajudar-lo a redreçar el seu camí. I, des d’aquesta mateixa solidaritat espiritual, si veiem que continua allunyant-se’n, també hem de procurar ajudar-lo des de la comunitat. No pas per exposar-lo ni avergonyir-lo, sinó perquè pugui retrobar el sentit dels manaments del Senyor, aquella Llei de l’Amor que ens condueix a construir el Regne de Déu i del qual el pecat personal ens aparta.
Per això, el consell de dos o tres germans pot ajudar a fer entrar Llum en el cor de qui s’equivoca, perquè aquella veritat que ignora o evita des de la seva mirada subjectiva li pugui ser revelada. Però, si malgrat tot no arriba a reflexionar, cal ajudar-lo a reconèixer que el pecat genera divisió. Portar-lo davant la comunitat no significa sotmetre’l a un judici públic, sinó mostrar-li que la veritat arrela millor en el cor de la persona, no quan se sent jutjada i apartada, sinó quan se sap part del Cos Místic de l’Església, on les particularitats de cadascú aporten riquesa a aquella unitat en la diversitat que, com a germans, constituïm.
Què va fer Jesús amb els gentils i els publicans? Els va jutjar? Els va condemnar? No. Els va predicar, els va evangelitzar, els va mostrar el seu camí i els va convidar a seguir-lo. Per tant, quan ens demana que tractem el germà que s’equivoca com un gentil o un publicà, ens està cridant a un compromís encara més gran amb ell, i no pas a desentendre’ns-en. És precisament aleshores quan hem d’acollir-lo amb amor i ajudar-lo a retrobar el camí perquè comprengui el querigma, l’anunci del sacrifici de Crist per la nostra salvació.
Publicà era el mateix evangelista Mateu, i Jesús va entrar a casa seva i va seure a la seva taula. Gentils eren la dona sirofenícia, en qui Jesús va admirar la seva fe, i el centurió romà, que es va reconèixer indigne que el Senyor entrés a casa seva. Així doncs, ja sabem què ens demana el Senyor quan ens diu que «considerem el germà que s’equivoca com un gentil o un publicà»: no apartar-lo, sinó estimar-lo encara més i ajudar-lo a retrobar el camí.
«ON N'HI HA DOS O TRES DE REUNITS EN EL MEU NOM, JO SOC ENMIG D'ELLS» (Mt 18,20)
El Senyor es fa present quan ens reunim en el seu nom. Això és així molt clarament quan ens reunim per pregar de manera comunitària, per escoltar la Paraula de Déu i de manera molt singular quan ens reunim per celebrar l’Eucaristia. Celebrem l’Eucaristia de manera solemne cada diumenge quan som convocats a recordar aquell primer dia de la setmana, el dia en el qual Crist va vèncer la mort i va guanyar la vida per a tots nosaltres.
El sentit del precepte dominical va molt més enllà de ser un manament de l’Església. Sorgit d’una pràctica espontània de les primeres comunitats cristianes que es reunien per recordar la resurrecció del Senyor, ha esdevingut el centre de la setmana per a tot cristià, una oportunitat d’encontre amb el Senyor molt més que no pas una obligació formal.
Vivim temps difícils; és cert que l’Església n’ha viscut molts, de temps difícils, però això no disminueix la dificultat dels temps que vivim. La nostra diòcesi ha passat de poder disposar d’un prevere o més per a cadascuna de les més de tres-centes parròquies a haver d'atendre un mateix sacerdot un conjunt nombrós de parròquies. Però també és cert que les facilitats de comunicació entre les diverses poblacions faciliten els desplaçaments i això també ho vivim quan ens cal atenció mèdica, adquirir determinats productes o accedir al lleure.
El compliment del precepte dominical ha d’ocupar, doncs, un lloc important en la nostra agenda setmanal, imitant allò que se’ns diu en els Fets dels Apòstols: «tots eren constants a escoltar l'ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries.» (Ac 2,42). Viure l’Eucaristia, participar-hi, demana de nosaltres constància i comunió, dos sentiments sense els quals viure la fe és fa molt difícil.
Els nostres preveres s’esforcen per atendre al llarg del diumenge, incloent-li la vigília, un gran nombre de comunitats, i és aquest un esforç i un treball que hem d’agrair-los i en el qual podem ajudar de molt diverses maneres: col·laborant en la celebració de l’Eucaristia o atenent la conservació dels nostres temples. Els laics compromesos poden aportar i molt al dia a dia de la nostra vida parroquial, com a catequistes, visitadors de malalts, i tantes altres coses.
Tot plegat, per tal que el prevere es pugui centrar preferentment en allò que li ha estat atribuït ministerialment de manera única: la celebració de l’Eucaristia i l’administració dels sagraments, tasques on cap altre no el pot suplir. Demanem al Senyor vocacions sacerdotals, no deixem mai de fer-ho, i alhora ajudem en la mesura que puguem a fer de l’Eucaristia el centre de la nostra setmana: ajudant en el que calgui i desplaçant-nos també, si és el que convé. Com escrivia sant Joan Pau II, sols així el dies Domini es converteix també en el dies Ecclesiae. (Dies Domini, 35).
Bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada