Diumenge XXIV (A) de durant l'any
En aquell temps, Pere s’acostà, i li digué: «Senyor, quantes vegades pecarà contra mi el meu germà, i el perdonaré? ¿Fins a set vegades?». Li diu Jesús: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.
I així, el regne dels cels s’assembla a un home, un rei, que va voler passar comptes amb els seus servents. I havent començat a passar-los, li’n van portar un que devia deu mil talents. I no tenint amb què pagar, l’amo manà que fos venut ell, i la muller, i els fills, i tot el que tenia, i que se li pagués. I llançant-se el servent als seus peus, es prosternà, i li deia: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré tot”. Però compadit el senyor d’aquell servent, el deixà anar i li condonà el deute. I quan sortí aquell servent, es trobà amb un dels seus companys que li devia cent denaris, i agarrant-lo l’ofegava, dient: “Torna el que deus!”. Llançant-se, doncs, als seus peus, aquell company el pregava, dient: “Tingues paciència amb mi i t’ho tornaré”. Però ell no ho volgué, sinó que anà a ficar-lo a la presó fins que tornés el deute.
Veient els seus companys el que succeïa, s’entristiren molt i anaren a contar al senyor tot el que havia passat. Aleshores el cridà el seu senyor, i li digué: “Servent malvat, tot aquell deute te l’havia condonat perquè m’ho vas suplicar. ¿No esqueia que també tu et compadissis del teu company, com jo m’he compadit de tu?”. I enrabiat el senyor, el posà a mans dels botxins fins que pagués tot el deute. Així també el meu Pare celestial farà amb vosaltres, si cadascun no perdona el seu germà de tot cor».
«NO ET DIC SET VEGADES, SINÓ SETANTA VEGADES SET: “SEMPRE”»
El gran problema de la vida temporal és la il·lusió que tenim que és molt llarga. Tanmateix, quan ens fem grans i mirem enrere, ens adonem que el temps ha passat molt més de pressa del que ens pensàvem. Per això és tan important prendre consciència de com estem vivint, de com invertim el nostre temps i en què gastem la nostra energia vital. Si revisem les nostres accions passades, podem descobrir que hem deixat passar el temps donant importància a sentiments que no han construït res, sinó que han deteriorat la nostra relació amb Déu, amb els germans i amb nosaltres mateixos. L’odi, el rancor i la manca de perdó són de les pitjors maneres d’invertir la nostra existència i sempre acaben deixant ferides en el cos i en l’ànima.
La primera lectura ens convida a valorar com n’és, d’estèril, gastar la vida en l’odi i la venjança, i com aquestes actituds ens desautoritzen a demanar a Déu allò que nosaltres mateixos no hem estat capaços de donar: comprensió, consol, perdó i pau. Per això és tan coneguda aquella expressió: «Cal donar per poder rebre.»
Si volem trobar el sentit de ser indulgents amb els germans, n’hi ha prou de llegir, fent-ne pregària, el segon verset del salm 102: «Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et corona d’amor entranyable.» Això és el que el Pare ens concedeix quan hem sabut viure com a germans.
Després que Jesús parlés de la correcció fraterna, Pere li pregunta quantes vegades ha de perdonar el germà. És com si volgués trobar una justificació per posar un límit al perdó que hem d’oferir. Però la misericòrdia no és una qüestió de límits, perquè neix de Déu. I Ell no és un ésser condicionat pels límits: és la font absoluta de tot. Encara que ha creat la realitat temporal, l’empremta de l’eternitat és present en tota la creació i, per això, tot tendeix cap a l’eternitat.
El deixeble proposa una xifra que sembla molt generosa, però Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» En el simbolisme bíblic això vol dir «sempre». Per mostrar-li el sentit que té el perdó des de la mirada del Pare, li explica una paràbola en què un deute incalculable és perdonat a un home que, després, no és capaç de perdonar un deute molt més petit. Així, el Mestre ens mostra què passa en el cor humà quan no volem adonar-nos de tot allò que perdem per la nostra manca de perdó.
Quan va ensenyar el Parenostre als seus deixebles, el Senyor va deixar, entre les seves peticions, la de demanar perdó al Pare en la mateixa mesura que nosaltres perdonem els qui ens han ofès. La Carta de sant Jaume (2,13) ens diu: «Perquè en el judici no hi haurà misericòrdia per a aquells qui no hauran tingut misericòrdia; però la misericòrdia triomfa en el judici.»
Quan Pere pregunta per un «límit generós» al perdó, mostra que encara continua pensant segons un esquema farisaic. Jesús, aleshores, el porta a comprendre què espera realment d’ell: que aprengui a renunciar al mal rebut i tingui misericòrdia del germà. Així, el perdó ajudarà a salvar el germà, el mal no tindrà l’última paraula en el seu cor i, reconciliats, podran caminar junts cap a la salvació.
«SENYOR, QUANTES VEGADES HAURÉ DE PERDONAR AL MEU GERMÀ EL MAL QUE M'HAURÀ FET?» (Mt 18, 21)
«Hem d'aprendre a mirar el perdó, poderosa medicina contra el mal que sana les nostres ferides interiors, com alguna cosa que forma part d'un procés, d'un camí. (...) És un camí llarg, és un procés que requereix molta paciència, és un treball que hem de fer amb nosaltres mateixos, tant personalment com per mitjà d'altres itineraris d'acompanyament i també de reconciliació interior. I és necessari no desanimar-se: en el perdó s'avança amb petits passos.» Ens ho deia el papa Lleó XIV en la vetlla de pregària a l’estadi olímpic de Barcelona el passat 9 de juny.
Perdonar costa, no és fàcil; el desig de fer-la pagar és una cosa tan humana que gairebé no ens n’adonem que és del tot contraria a la fe en Crist. Hi ha, però, un factor que potser ens pot fer decidir a perdonar, i és la nostra pròpia necessitat de ser perdonats. El perdó és un procés reversible perquè conscientment podem fer mal i per tant necessitem ser perdonats, i a la vegada som objectiu del mal dels altres i necessitem perdonar.
L’Església ens ofereix un camí per a rebre el perdó i aquest el coneixem bé, no és cap altre que el sagrament de la reconciliació. Per rebre’l ens cal preparar-nos-hi ben conscientment a través d’un examen profund de la nostra consciència. Reflexionant sobre com vivim els manaments de Déu i els consells evangèlics per arribar a la conclusió que estem necessitats de perdó. El prevere actua en l’administració del sagrament de la reconciliació en la persona de Crist i per això ha de fer-ho amb prudència, discreció, discerniment i fermesa, moderat sempre per la misericòrdia i la bondat. (Reconciliatio et paenitentia, 29). A través del ministre establim un diàleg entre nosaltres, penedits, i Déu. Deia el papa Francesc, «quan un es confessa, és perquè sent que alguna cosa no està bé i vol ser-ne alliberat».
Hem de ser honestos i escoltar el consell espiritual que se’ns ofereixi, i acceptar de grat la penitència, com un acte que ens ajuda a reparar les nostres ferides. Així, quan el ministre estén la seva mà sobre nosaltres i escoltem la fórmula d'absolució, som alliberats de la culpa i alhora fem ferm propòsit d’esmena, és a dir, de mirar de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra un cop i un altre.
El sagrament de la penitència ens obre les portes del perdó per tal de ser perdonats i de poder perdonar. És el camí del perdó, per això ens hi hem d’acostar amb rectitud i transparència de consciència, amb contrició, és a dir, amb penediment i amb el propòsit de no tornar-hi, sempre oberts a ser perdonats i a perdonar. El perdó ens posa davant de Déu i davant de la nostra pròpia realitat necessitada de perdonar i de rebre el perdó, no pas setanta vegades, sinó setanta vegades set, no sigui que el Senyor ens digui: «No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu?» (Mt 21,33)
Bisbe de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada